skip to main |
skip to sidebar
Atenció, aquest post conté material per a adults. Si teniu menys de 18 anys abandoneu el blog ara o procureu que els vostres pares no us enxampin.
Si penseu que aquest estiu ja està fent molta calor i que la temperatura no pot pujar més esteu equivocats.
L'Aixetaire us porta unes lectures mexicanes que us empinaran els termòmetres.
Es tracta d'uns còmics eròtico pornogràfics coneguts amb el nom de "vaqueritos".
I ara potser us preguntareu ¿vaquers porno? ¿què és això? ¿la versió X de Brokeback Mountain? No ven bé.
Resulta que originalment en els còmics d'aquest format s'hi explicaven històries de vaquers. Amb el temps però, els vaquers que hi sortien han desaparegut però s'hi han deixat les "pistoles".
Parlant clar (i català), s'han acabat les històries de vaquers que pasturen vaques, anem pel porno que el que ven és el sexe.
Quan compres uns vaqueritos al teu kiosc de confiança t'endús dos còmics al preu d'un (de vegades fins i tot 3x1) embolcallats en una funda de plàstic de manera que només en pots veure la portada del primer.
Sol passar que el primer còmic és el que mola i l'altre és més cutre. De vegades també passa que el segon vaquerito és un còmic de vaquers dels originals. Potser algun stock que tenien per allà oblidat.
Als vaqueritos, com a la majoria de pelis porno, l'acció en sí no té massa intríngulis i el que li dona el punt a la "història" son "las peladeces" (aka porcades) que s'hi diuen.
Resulta que en els vaqueritos aquestes peladeces arriben a un nivell d'enginy molt elevat a la par que brut digne de menció.
Anem per tant a veure un parell d'aquestes "peladeces". Vigileu el termòmetre perquè comencem amb una joia.
"Dichoso el clavo que ponche estas dos chichotas", que traduït al català seria "Joiós el clau que punxi aquestes dos mamellotes".
El pelat (per que diu peladeces) de torn fa un meravellós símil, són tan grans les mamelles de la desitjada que les compara amb rodes de cotxe.
Què? Puja la temperatura? Anem amb la segona.
"Esta gata está tan buena que quisiera ser bizco para verla doble", aquesta no cal traduir-la, oi?.
Com podeu comprovar aquí l'enginy es desborda. Tan desitja el nostre pelat a la noia pneumàtica que fins i tot voldira ser guenyo per poder-la veure per duplicat.
A aquestes alçades suposo que el termòmetre ja està a punt de petar així que millor ho deixem aquí.
En tot cas, si veig que us fa gràcia, ja en posaria més però tampoc us penseu pas que aquest bloc es canviarà al porno com van fer els vaqueritos.
Aquí amb les aixetes de piu ja anem servits.
Ara que som a l'estiu s'ha d'anar amb compte amb la calor.
A Mèxic quan algú et diu "aguas" t'està dient que vagis amb compte, d'aquí la frase que encapçala el post.
Ja sabeu que quan fa calor és important anar amb compte per evitar ensurts. Dur gorra, procurar caminar per l'ombra, usar roba de colors clars... però sobretot mantenir-te hidratat bevent aigua.
Jo aquests consells els segueixo però tan beure aigua m'acaba avorrint, és que l'aigua es sonsa. Potser podria beure una altra cosa com sucs de fruita que també recomanen passa però que amb la calor no em ve de gust.
Afortunadament hi ha un remei a la mexicana.
Tornant al títol del post recupero "las aguas" que a part de servir per avisar-nos d'algun perill també serveixen per refrescar-se.
Perquè "las aguas" (o "aguas frescas") resulta que són un refresc.
Es prepara barrejant algun suc de fruita amb aigua. S'esprem o es tritura la fruita, es cola si convé i s'aboca en una gerra amb aigua ben fresca. Ràpid i fàcil.
Les proporcions van una mica a gust de cadascú però hi sol haver una part de suc per cada vuit d'aigua. És a dir, un suc molt aigualit, que ja ve a ser el que jo buscava.
De sabors n´hi ha tants com fruites se us acudeixin. Hi ha aigües de meló, de síndria, de guaiaba, de maduixa, de pinya, de taronja, de guanàbana... A les fruites que no són dolces millor afegir-hi sucre, encara que això també va a gustos.
La meua aigua favorita però no es fa exactament amb un fruit. És tracta de l'aigua de Jamaica i es fa infusionant pètals secs de Jamaica. Lo procés d'elaboració és més lent però val la pena, m'encanta el seu gust especialment àcid.
Amb tot, tampoc estic fent cap gran descobriment, en tot cas, afegint varietat. Penseu que des de ja fa molt temps a València en fan una d'aigua, famosa arreu i que es consumeix especialment a l'estiu. Sabeu de quina beguda us par-lo, no?
Finalment, recordeu que amb la calor i per la calor, "aguas".
Si algú ha estat al DF i no ha passat pel Museu Nacional d'Antropologia que no ho digui a ningú.
L'Antropològic és de visita obligada i s'hi ha d'anar, sí o sí.
Per molt pal que us faci l'antropologia, visitar el museu és la manera més ràpida i amena d'aprendre alguna cosa (de fet moltes) de Mèxic.
A més, fent un símil universitari, penseu que amb aquesta visita aconseguireu el 80% dels crèdits culturals obligatoris del vostre viatge en un parell d'hores.
I no us a avorrireu, penseu que en aquest museu l'antropologia és divertida fins i tot per als nens.
Fixeu-vos quan hi aneu (si ja hi heu estat ja ho haureu vist) que sempre hi ha algun marrec mexicà assegut a tocar dels plafons explicatius prenent apunts.
Això és perquè des de l'escola els han enviat allà per fer algun treball ja que a clase se'ls hi adormien.
Però per si de cas la paraula antropologia us segueix provocant son, us donaré unes quantes raons, més lúdiques, per acabar-vos de convèncer.
Primera. Al museu s'hi troba el famós Calendari Asteca on us hi podreu fer una foto de postal. Ni punt de comparació amb el calendari del Windows.
Segona. Sortint del museu (o a l'entrar, depén de l'hora) podreu contemplar l'espectacular danza de Los Voladores de Papantla. Comte no us maregeu.
Tercera. L'edifici de per sí és bonic de veure. Just entrar-hi us trobareu amb una font inmensa... de veritat que me la imaginava més petita.
Quarta. Hi ha una cafeteria entrant a mà esquerra on s'hi esmorza molt bé. Només pels molletes (o els chilaquiles o les enchiladas) ja val la pena. Després feu la digestió durant la visita i llestos.
Cinquena i última (que m'he reservat pel final a propòsit). El museu té molts lavabos i totes les aixetes que hi ha són de piu. El somni de qualsevol aixetaire.
En fi, que quan aneu al DF, cap a l'Antropològic.
No sé si fa massa maco recomanar un llibre del que només n'he llegit una quarta part però com que m'està agradant i em sembla que també us pot agradar vaig a fer-ho.
El llibre en qüestió és "Paraules d'Opòton el vell" d'Avel·lí Artís Gener (aka Tisner).
Per als qui no conegueu en Tisner (a part de deixar-vos l'enllaç a la Wikipèdia) us diré breument que fou un escriptor nascut a Barcelona el 28 de maig de 1912.
Que degut a la seua militància en les files de l'exercit republicà s'hagué d'exiliar a Mèxic durant la Guerra Civil.
I que un cop a Mèxic s'interessà profundament per la seua cultura (ves per on) i fruit d'aquest interès sorgí, entre d'altres, el llibre que vull recomanar-vos.
En aquest llibre Tisner ens explica que, tot estant ell a Mèxic, un amic que allà hi ha fet li presta un manuscrit.
Tan bon punt en Tisner té el manuscrit a les seues mans es dedica a "traduir-nos" (doncs el manuscrit està escrit en nahuatl) el que allí s'hi explica.
Això és, les memòries d'un terrissaire anomenat Opòton que visqué fa més de 500 anys i que en un moment donat de la seua vida decideix enrolar-se a l'exercit per tal d'anar a la conquesta del que ara és Espanya.
I fins aquí us puc contar perquè fins aquí és on he llegit.
Us diré també que em sembla un llibre força àcid, el motiu principal del llibre, els conqueridors conquerits, ja ho és de per sí.
A més, el terrissaire Opòton té una visió de la vida prou peculiar i si a això se li suma l'estil amb que l'autor simula la traducció des del nahuatl en resulten alguns passatges força hilarants.
Espero que amb aquestes quatre dades us hagi picat prou la curiositat per animar-vos a llegir el llibre, si ho feu ja em direu el què.
