Fa uns quants caps de setmana vaig veure la segona pel·lícula de Fernando Eimbcke titulada "Lake Tahoe".
La peli, la vaig veure amb ganes de que m'agradés i amb intenció de recomanar-la posteriorment aquí al bloc però no m'ha acabat de convèncer. Que sapigueu però que hi ha qui troba que és la repera.
Potser, que no m'hagi acabat de convèncer, ha estat culpa meua per haver-me creat massa expectatives a ran de la seua primera peli, "Temporada de patos", que em va encantar.
Sigui com sigui, com no tinc ganes de posar-me a contar-vos perquè m'ha deixat a mitges "Lake Tahoe" us explicaré les bondats de la primera peli del tal Eimbcke (tros de cognom).
Anant al gra us diré que "Temporada de patos" em sembla una petita gran pel·lícula.
Petita perquè la història succeeix bàsicament en un mateix lloc, un departament situat a la emblemàtica unitat de Tlatelolco (Mèxic DF).
Petita perquè només te 4 personatges, i de fet el quart apareix cap al final. A més els 3 personatges protagonistes son "petits" d'edat.
Petita perquè la història en si és petita. El plantejament inicial, dos amics es queden sols a casa un diumenge a la tarda amb l'únic objectiu de jugar a videojocs però resulta que se'n va el llum.
Però també us he dit que era una gran peli.
Gran perquè es nota que està feta amb molta cura i això, avui per avui, no es fàcil de trobar.
Gran perquè els personatges, tot i no ser actorassos, destil·len tendresa a litres.
Gran perquè sembla que no ens estiguin contant gaire cosa però en acabar la història quedes tocadet.
Finalment, per acabar d'animar-vos a que vegeu "Temporada de patos", i com ja ve essent costum des que vaig recomanar-vos "Rudo y Cursi", un videoclip.
Es tracta de la cançó "Un pato" que apareix durant els títols de crèdit cantada per Natalia Lafourcade, "cuac, cuac, cuac...".
La primera vegada que vaig veure el late show mexicà de més audiència, "Otro Rollo", em va semblar que els de "El Terrat" ens l'havien colat.
Va ser a finals del 2004 si no mal recordo. Quan vaig veure aparèixer el presentador del programa i va començar a fer el monòleg de presentació vaig dir, "collons, el Buenafuente Mexicà".
De fet, ho havia dit a l'inrevés perquè "Otro rollo" va ser molt abans que "Una altra cosa", 10 anys abans de fet. És a dir, que en realitat el Buenafuente era l'Adal Ramones català.
Si bé és cert que tots els late shows es podrien considerar una còpia de "The Tonight Show", que és el primer late show que hi va haver (produït als EUA, és clar), em va semblar que els programes català i mexicà s'assemblaven força.
Avui per avui ja es sabut pel públic en general que les cadenes televisives compren formats i que els adapten però llavors jo que era una ànima innocent em vaig sentir enganyat.
De fet, encara ara no sé si es casualitat que ambdós programes s'assemblessin tant o si certament es tracta d'una còpia (o una compra de format) però se'm fa estrany que fins i tot el nom del programa català simplement fos la traducció de l'homòleg mexicà.
Sigui com sigui, còpia o no, us deixo un monòleg de l'Adal Ramones per a que pugueu comparar. Abans de pitjar el play però, una cosa. "Tronar" en mexicà es traduiria com "tallar", és a dir, deixar-ho amb la parella.
Si ja heu vist el vídeo i us heu quedat amb ganes de més, sapigueu que continua, podeu veure la segona part fent clic aquí.
Llegint el blog d'en Fellah m'ha vingut a la ment una foto que vaig fer a Morelia, és aquesta.
Me'n recordo que quan vaig passar per allí, tot i que no feia massa calor, de seguida me'n van venir ganes (de gazpacho). Em tira molt el gazpacho a mi.
Però atenció, gaspacho amb "s"... ¿serà que no és el que jo em penso? Probablement la "s" sigui una errada ortogràfica em vaig dir, és tot un clàssic del mòn de la sempre sorprenent retolació mexicana.
Mentre m'hi apropava pensava que com a molt, enlloc d'all i debien posar chile. I enlloc de tomates, jitomates, és clar :-)
Un cop allí però, sorpresa. A pesar de l'ortografia el que veien els meus ulls no era "gazpacho andaluz", era "gazpacho morelià" (o michoacano). I no és el mateix? Doncs no.
El "gazpacho morelià" és una barreja de varies fruites tallades a daus. Entre elles, piña, coco, jícama (la de l'estimada jicaleta) i mango. Després es rega amb suc de llimona mexicana (llima per a mi) i taronja. I per acabar-ho d'amanir t'hi posen un polsim de chile, no hi podia faltar, una mica de sal i hi ratllen "formatge panela" per sobre.
És a dir, res a veure amb l'homònim andalús però igualment bo i refrescant. Molt interessant el punt de formatge, per cert.
Mentre m'ho menjava rumiava, "ja t'ho haguéssis hagut d'imaginar...
...perquè si els sopes no són sopes (sopa) ni las tortillas són tortillas (truita), ¿com volies que el gaspacho fós gazpacho?"
I després vaig rumiar una mica més...
"Li haguessin pogut dir macedònia que s'hi assembla més, no?"
Probablement, dels visitants que es passegen per aquest blog (de moment pocs però bons), només n'hi deu haver una parell que en coneguin l'origen del títol.
En el primer post us vaig explicar que pensava fer-ne d'aquest blog, contar-vos les meues impressions sobre Mèxic, però mai us vaig explicar l'origen del títol i ara me n'adono que potser seria necessari acabar d'esclarir-ho tot plegat. Anem per feina doncs.
Quan vaig ser a Mèxic per primer cop hi va haver moltes coses que em varen cridar l'atenció, òbviament. D'entre totes, una de ben simple però força curiosa, un tipus d'aixeta que mai havia vist a cap altre lloc. En un parell de paràgrafs veureu de quin tipus d'aixeta es tracta.
Més endavant, navega que navegaràs per la blogosfera, vaig fer cap a un blog anomenat "Cartes de Mèxic". En aquest blog, un català expatriat a terres mexicanes ens contava (ara s'ha pres un recés) les seues vivències a l'altiplà. Ràpidament, ja que empatitzava fàcilment amb l'autor i per suposat perquè el blog m'entacava, me'n vaig fer fan.
En un de tants posts, en Geococcyx (així es diu l'expatriat), es feia ressò de la ja famosa "aixeta de piu". Explicava el curiós que li havia semblat el giny i fins i tot ens instruïa sobre el seu us. Vet aquí l'aixeta de piu, l'original.
Acabat de llegir el post no em vaig poder estar d'afegir-hi un comentari ja que a mi també m'havia cridat l'atenció i em va alegrar saber que no era l'únic sorprès.
Aquell comentari va ser el primer que hi feia i el vaig fer com anònim. Llavors, cada vegada que tornava a fer-hi un comentari m'identificava com "l'anònim de l'aixeta de piu", d'aquí el meu pseudònim (tot i que ja se'm comença a fer llarg i em sembla que l'escurçarem).
Donades les explicacacions i ja per concloure, es podria dir que, d'una manera força peculiar, l'aixeta de piu és l'element que representa l'essència de la curiositat que sento tot estant a Mèxic; també és l'embrió d'aquest blog on s'acumulen totes aquestes curiositats i com no podia ser d'una altra manera també n'és el títol.
Perquè d'aixetes n'hi ha a tot arreu, però d'aixetes de piu, només n'hi ha a Mèxic.
