dimecres, 26 d’agost del 2009

Cajeta is not dulce de leche

De tant en tant per dinar m'agrada passar per una botiga de productes rio platenses i em poso com el quico.

Em demano un pebete de milanesa, una empanada de carn picant, una altra de ceba amb formatge i de postre un parell de croissants amb dolç de llet.


Habitualment em passa que en demanar els croissants enlloc de dir "de dulce de leche" dic "de cajeta" i llavors la noia argentina que m'atén no m'entén.


Però, perquè dic cajeta enlloc de dolç de llet? i què és la cajeta? i el dolç de llet? Anem a pams.


Primer pam, què és el dolç de llet?


Segurament molts ja coneixeu aquest dolç tan popular a tota llatino amèrica ja que els argentins s'han encarregat de popularitzar-lo arreu.



















Es tracta de, fent via, llet amb sucre que s'ha deixat massa estona al foc i s'ha cremat. Un accident culinari deliciós.


Segon pam, que és la cajeta?


Potser el dolç de llet l'havíeu tastat amb un altre nom com arequipe o potser com a manjar que és com se'n diu a Colòmbia i Chile respectivament.


Doncs resulta que cajeta és el nom amb que el dolç de llet es coneix a Mèxic.


Amb això es responc a la primera pregunta ja que aquesta es la raó que fa que jo demani el dolç de llet com a cajeta, la mexicanitat que m'acompanya allà on vagi.


Però atenció, perquè aquí estic cometent un error.


La cajeta i el dolç de llet no són el mateix. Hi ha una diferència bàsica, la llet per fer la cajeta és de cabra i no pas de vaca.



















(veieu que hi ha una cabra a l'etiqueta?)

Això provoca canvis de color, sabor i textura. A diferencia del dolç de llet, la cajeta és força més intensa (ja ho té això Mèxic).


I ja per anar acabant, anem a fer un tercer pam.


Com ja us he explicat, quan li demanes cajeta a un argentí no sap pas de que li estàs parlant. Però ¿què passa si li demanes dolç de llet a un mexicà?


No fa massa estava berenant amb l'E, mexicana de soca-rel ella. Menjàvem pa torrat amb cajeta, quelcom ràpid de fer i deliciós de menjar.


El cas és que trobava que a la meua torrada li faltava una mica més de cajeta, golafre que és un, i li vaig demanar a l'E "¿me pasas el dulce de leche?".


L'E em va mirar amb una cara... jo desconcertat i sense consciència del lapsus comès només vaig saber dir "¿por favor?"


Llavors, molt enfadada, l'E em va contestar, "cajeta no es dulce de leche".


dijous, 20 d’agost del 2009

Cursi

De tan en tan m'enamoro. Calculo que una mitja de dos o tres vegades a l'any. ¿És molt, és poc? No ho sé.

M'enamoro de morenes, pèl-roges o roses d'entre 20 i 40 anys, altes, mitjanes o baixes; canadenques, espanyoles o angleses... queda clar que no segueixo cap patró.

Això sí, condició sine qua non, han de ser cantautores.

PJ Harvey, Norah Jones, Joan as police woman, Leslie (Feist), Lourdes (Russian Red)... són alguns dels meus amors musicals.

El meu últim gran amor és una morena de 25 anys, baixeta (chaparrita) i mexicana. Natalia Lafourcade.














Tot i que els meus enamoraments solen començar amb l'escolta d'un disc i es confirmen amb un bon directe (indispensable), amb Lafourcade va ser al contrari.


La vaig veure en directe a la passada edició del Sónar i ho vaig fer sense prèviament haver escoltat cap disc seu. Sense prejudicis.


El concert va ser a molt mala hora, les 4 de la tarda, en un escenari que no estava d'acord amb la seua proposta musical i amb un públic escàs i poc predisposat.


Es va presentar tota sola, i tot i que la primera cançó no estava ben quallada, a partir de la segona vaig caure rendit als seus encants i endavant va anar tot rodat.


En ocasions tocava la guitarra i en d'altres el piano, ambdós amb molta desimboltura. I cantar, cantava dolces melodies a estones xiuxiuejades, a estones a tota veu però sempre amb aquell timbre naïf tan seu.



















Duia uns enginys que li permetien gravar-se en directe per fer-ho sonar a continuació en bucle infinit. Això li permetia crear ritmes amb la guitarra, afegir-hi acords, fer-se els seus propis cors...


Tot plegat, una serie de capes que creaven una atmosfera de conte de fades.


El millor moment del concert, i quan dic el millor vull dir que se'm va posar la pell de gallina, va ser amb la cançó “Tiempo al viento”. Preciosa.


Aquesta cançó i d'altres les podeu descobrir en el seu myspace.

Us recomano també una entrevista a càrrec de Tamara de Anda (aka Plaqueta, reconeguda blogger mexicana) per a l'últim número de la revista Gatopardo.


Vet aquí el motiu pel qual l'Aixetaire té una revista amb portada dedicada a la Trevi.

dimecres, 12 d’agost del 2009

Mèxic a Gràcia

Com cada any per aquestes dates se celebren festes majors arreu i en concret el dia 15 d'Agost comencen les del barceloní barri de Gràcia.

Potser ja sabreu que en aquestes festes tan populars, a part de moltes altres activitats, s'hi fa un concurs de carrers guarnits.


Els veïns s'agrupen i durant un dies previs a l'inici de les festes ajunten esforços per guarnir amb algun motiu més o menys original (i amb més o menys encert) el seu carrer.


Els guarniments es fan a base de materials reciclats ja siguin papers o plàstics els quals un cop retallats, enganxats i pintats adopten formes diverses.


Es curiós veure com una ampolla de plàstic amb una mica de pintura es pot convertir, en per exemple, un calamar.


Un dels carrers que des de fa uns anys aconsegueix els resultats més impressionants és el carrer Verdi, en concret l'agrupació de veïns del carrer Verdi de dalt (com el carrer és molt llarg hi ha dos grups).


L'any passat el carrer Verdi de dalt van guarnir-lo a base de, i vet aquí el què d'aquest post, motius mexicans.


En concret, motius mexicans inspirats en la figura de Fray Tormenta. Fray perquè es dedica a qüestions eclesiàstiques i Tormenta perquè a més és (o millor dit, era) lluitador.


Si la barreja no us sembla curiosa de per sí dir-vos també que Fray Tormenta oficia les seues misses amb la màscara de lluitador posada, a part de la sotana, és clar.


Us deixo a continuació unes fotos que he manllevat a l'E (que dispara amb més gràcia que jo) per il·lustrar el post.















Un parell de lluitadors donant la benvinguda.


















Fray Tormenta fent l'aixecament de l'hòstia.














Lluitadors en plena baralla.


















El gran Blue Demon.


















El conegut Jesucrist dels lluitadors.


















I finalment, una mica de miscel·lània revolucionària.

Cal dir que la qüestió mexicana no es va limitar al guarniment d'inspiració "atormentada" ja que durant la nit hi va haver lluita mexicana i mariachi.

Tot plegat, una mica de Mèxic a Gràcia.

Per acabar, benvolguts cuates que seguiu el blog, desitjar-vos un bon estiu allí on esteu i millors festes majors, si s'escau.

dijous, 6 d’agost del 2009

Tacubo

Aquest dilluns passat la MM em va regalar una samarreta de Café Tacuba.

La MM és molt fan dels Cafeta, té tots els discs (pirates i originlas), força dvds de directes, ha anat a un munt dels seus concerts i se sap totes, i quan dic totes vull dir totes, les seues cançons.


Jo no puc dir que sóc fan dels Cafeta. El primer disc que vaig escoltar va ser el cinqué, només els he vist dos cops en directe i si dic que em sé la tornada de quatre cançons seues potser ja m'estic passant.


Demà, tot i que reconec que no en sóc digne, estrenaré la samarreta i en aquest post només pretenia fardar una mica.















Perquè trobo que "està muy chida la playera" i a més, perquè no dir-ho, aniré la mar d'elegant.

Penseu que a més, també duré les meues estimades Panams i el conjunt serà inmillorable.


Els més perspicaços ja us haureu adonat que davant la cara m'hi he posat, substituint les ja habituals tomatades, l'exemplar d'una revista amb portada dedicada a Gloria Trevi.

No voldria pas que us penssessiu que de la Trevi sí que en sóc fan, gens ni mica.

Però ¿com es que l'Aixetaire té un exemplar d'una revista amb Gloria Trevi en portada? L'explicació, en un quants posts.