D'un temps ençà, els repartidors de butano de Barcelona ja no criden "butanooo" per anunciar-se. Ara, donen cops de martell a les bombones.
Aquest "modern" mètode de comunicació provoca un soroll estrident i ensordidor que em posa de mala hòstia a mi, al ciutadans en general i al passejant desprevingut en concret.
Curiosament, a Mèxic DF, a l'altra banda de l'Atlàntic, el sistema per repartir el butano és molt similar a com és (era) a Barcelona.
Els repartidors del D.F emperò fa anys que s'anuncien a crit pelat i mai han optat pel repic de martell ensordidor.
Aquesta divergència evolutiva entre els repartidors de Barcelona i els del D.F em va plantejar una llarga qüestió.
Per què els repartidors de butano de Barcelona ja no criden "butanooo" i han optat per donar cops de martell a les bombones?
Per trobar una resposta em vaig fixar en els aspectes diferencials del repartiment de butano a ambdues bandes de l'Atlàntic.
Les bombones al D.F no són de color taronja, el repartidors enlloc de ser estrangers són nadius i aquests, enlloc de cridar "butanooo" criden "el gaaas".
Llavors, automàticament, se'm van acudir algunes respostes com aquestes...
El color taronja de les bombones no agrada als repartidors estrangers i els provoca una reacció hostil, cops de martell.
Als repartidors estrangers se'ls fa complicat dir "butanooo" i prefereixen comunicar-se d'una altra manera, a cops de martell.
Els repartidors estrangers són potencials tabalers però per dificultats d'integració opten per atonyinar les bombones, a cops de martell.
Veient que aquelles disquisicions només em duien als cops de martell, vaig optar pel treball de camp. Em vaig apropar a un repartidor per preguntar-li:
"Com és que els repartidors de butano de Barcelona ja no crideu 'butanooo' i heu optat per donar cops de martell a les bombones?"
La comunicació no va ser fàcil, però tampoc va ser a cops de martell com cabia esperar, i em va semblar entendre:
"Mi jefe ha enseñado así"
És a dir, al seu cap (que per cert era nadiu), se li va fer massa difícil ensenyar-li a dir "butanooo" i se li va acudir la brillant idea de donar-li un martell.
Llavors, per un instant, vaig pensar que el meu deure com a ciutadà (i nadiu) era corregir aquella aberració evolutiva.
Tenia que prendre-li el martell i ensenyar-li a dir "butanooo" a aquell repartidor que donava cops de martell a les bombones.
Si calia m'hi estaria una hora, o dos, o tres, o les que calgués. O potser podria ensenyar-li a dir "el gaaas" que és més fàcil.
Però no ho vaig fer. I me'n vaig anar, capcot, amb el repic de martell a les meues esquenes.
