skip to main |
skip to sidebar
A la majoria dels mexicans se'ls fa molt difícil menjar sense picant. Qualsevol plat que no s'acompanyi d'alguna salsa, i quan dic "salsa" s'entén quelcom amb chile, se'ls fa sonso.
No és que no puguin menjar sense picant però quasi quasi. Hi estan tan avesats que qualsevol plat que no dugui picant se'ls fa insípid. Per a que us feu una idea de quant els agrada el picant, anècdota va.
Fa uns anys vaig portar a un mexicà recent aterrat, el senyor M, a un restaurant de cuina tradicional catalana. Em feia il·lusió que tastés una mica de carn a la brasa però sobretot volia explicar-li que era allò del pa amb tomàquet.
Li vaig ensenyar l'art de preparar una bona torrada de pa de pagès amb tot el que hi entra pel preu, all, tomàquet, oli i sal. Un cop la llesca estava ben amanida el senyor M hi va fer una mossegada, només una. Acte seguit va preguntar on estava la salsa.
Com que de salsa "salsa" no n'hi havia, hi havia romesco i allioli però no era allò el que buscava, li vàrem demanar al cambrer si com a mínim tenia Tabasco. Malauradament per al senyor M tampoc hi havia Tabasco.
Acte seguit, el senyor M va agafar el pot de pebre, se'l va mirar per verificar que certament era pebre i sense pensar-s'ho gaire en va tirar a la seua torrada. Llavors, la va mossegar, i com que va trobar que encara no picava prou va posar-n'hi més.
Acabada la segona tanda de pebre el senyor M va tornar a mossegar el pa amb tomàquet (i pebre), encara que no era exactament el que li hagués agradat ja li estava bé. Em va mirar assentint i em va dir que li agradava allò del pa amb tomaquet.
Després, amb tota la naturalitat del món, el senyor M va atacar les costelles de xai que acabaven d'aterrar a taula. Jo, encara me'l mirava estupefacte.
Els cineastes mexicans de més projecció internacional són, sense un ordre especial, Guillermo Arriaga, Guillermo del Toro, Gozález Iñárritu i els germans Cuarón.
De tots ells n'he parlat al blog en algun moment, de tots menys un, Guillermo del Toro. I no me'l podia saltar, perquè mira que n'és de gran ell i perquè us volia recomanar una peli seua.
El que diferencia a Guillermo del Toro dels seus col·legues mexicans és una qüestió de gènere, totes les seues pelis caben al sac del cinema fantàstic. Veiem-ho ràpidament.
Les seues pelis made in usa, Mímic, Hellboy I i II, Blade II i ara el Hobbit són fantàstic pur, en qüestió de gèneres el cinema comercial yanqui no entén de mitges tintes.
Les seues dues pelis made in spain però no estan tan cenyides al gènere i ambdues estan emmarcades en la guerra civil espanyola.
Una és la gran triomfadora dels Goya 2006, "El laberinto del fauno", de la qual a més de director n´és el guionista.
L'altra peli espanyola és "El espinazo del diablo", en un to més proper al terror i un excel·lent guió de David Muñoz (el cantant d'Estopa no, aquest).
I finalment, hi ha una altra peli seua, la que jo us volia recomanar. Es tracta de la seua òpera prima, també de gènere fantàstic, és clar, i la seua única peli made in mex, "Cronos".
Per recomanar-vos "Cronos" però no us n'explicaré pas l'argument, trobo que és una història que és bo anar a veure des de cero, així que només us en donaré un parell de detalls.
Primer de tot us diré que hi surten dos d'actors de pes. El ja reconegut i argentí Federico Lupi en un paper protagonista diguem que molt gris.
I per altra banda, el sempre emergent Giménez Cacho. Si investigueu la seua filmografia segur que us adonareu que l'heu vist en més pelis de les que us penseu.
L'altre detall. Aquesta peli aporta una visió diferent i original sobre un tema que està força de moda aquests dies en les cartelleres d'arreu. I prou.
Però... i perquè m'ha vingut ara aquesta peli al cap?
Doncs resulta que recentment Guillermo del Toro s'ha estrenat com a escriptor amb la novela "Nocturna" i resulta que, en certa manera, recupera el tema de "Cronos".
Aquest setmana passada vaig estar a París, amb dos propòsits, visitar uns amics i “turistejar”.
Tot i que a París ja hi havia estat, com aquesta vegada hi anava amb l'E que no hi havia estat mai, m'ha tocat visitar llocs ja coneguts.
Notre Dame, Torre Eiffel, Champs Élysées, Louvre, Sacré Coeur ...
Però també, i a petició de l'E, hem visitat d'altres llocs on jo encara no havia estat.
El Moulin Rouge, les botigues Tati, el café Les Deux Moulins (el d'Amélie)... i també cementiris.
Dos cementiris concretament, el de Père Lachaise i el de Montparnasse.
Al primer hi vàrem anar espressament i al segon hi vàrem fer cap de casualitat.
Hi havia vaga de RER, vam baixar en una parada imprevista i passejant, passejant vàrem fer cap al cementiri de Montparnasse.
Com que ja hi erem, vam entrar-hi i també de casualitat vam trobar-hi la tomba de l'expresident mexicà Porfirio Díaz.
De Porfirio Díaz en sabia poca cosa, bàsicament que havia donat nom a una etapa bastant "pròspera" a Mèxic, el "Porfiriato".
L'E però en sabia alguna cosa més i passejant entre tombes m'en va fer cinc pesos.
Resulta que al començament del seu mandat, Porfirio semblava un president guay que aportaria a Mèxic modernitat i els ensenyaria a parlar francès.
Després però es va liar el tema. La prosperitat va resultar que només va ser per als rics i els pobres cada cop eren més pobres.
Quan a Porfirio li tocava abandonar s'hi va negar, es va tornar a presentar a la reelecció i va guanyar de manera fraudulenta.
Llavors hi va haver una gran revolta, "Revolución Mexicana" en diuen, i Porfirio es va haver d'exiliar a França.
Quan ja m'estava avorrint, no per l'E, sinó perquè la política mexicana sembla repetir camins que mai arriben enlloc, vàrem trobar la tomba de Cortázar.
Sobre el marbre, a mode d'ofrena, hi havien deixat veles, cigarretes, algún encenedor, l'emboltori d'un paquet de mate... i varis papers.
L'E es va ajupir, va agafar un dels papers i el va llegir,
"Andábamos sin buscarnos, pero sabiendo que andábamos para encontrarnos."
De casualitat, passejant.
Fa força temps us vaig explicar com l'Aixetaire contava acudits "a la mexicana".
Això és, explicar un acudit on hi intervenen mexicans i fer-ho amb un accent mexicà ben marcat. A més, amb l'afegit de tenir un public mexicà.
Havent contat acudits a la mexicana però sentia curiositat per saber quina seria la meua sensació en escoltar un mexicà contant acudits "a la catalana".
És a dir, la situació a la inversa, un mexicà explicant un acudit on hi surten catalans i fer-ho amb un accent català ben marcat.
Sense anar més lluny, aquest cap de setmana passat la meua curiositat s'ha vist satisfeta.
L'amic O, mexicà de Tlanepantla ell, de tan en tan ve a visitar-me i quan ho fa sortim a fer unes cerveses.
Entre cervesa i cervesa sempre cau algun acudit, som molt de la broma, que hi faràs.
Aquesta vegada a més, l'O em va sorprendre amb un acudit "a la catalana", diu així:
- Ei Pau, ¿et puc fer una pregunta?
- I tant, digues.
- Tu... tema sexe, com el portes?
- Què vols dir?
- Vull dir... folles molt o poc?
- Mmmm... una mica de cada.
- Com? no t'entenc?
- Doncs, molt poc.
Rialles a part, em va dir l'O, "pensa que aquest acudit en castellà no es pots fer, eh?".
"Mucho poco" vaig dir jo.
Demà farà un any que es va encetar aquest blog.
I si demà fa un any vol dir que torna a ser Tots Sants aka "Día de Muertos".
També vol dir que com l'any passat, i com l'anterior, hem posat una ofrena a casa.
Aquesta vegada però la fotografia que he penjat no és la de casa (aquest altar no hi cabria pas) sinó que és tracta del Museu Barbier-Mueller.
Resulta que des del consultat de Mèxic a Barcelona han muntat una ruta d'altars que podeu visitar aquests dies.
Mirant el web he vist que hi ha altars de tota mena.
Algun de kitsch dedicat a Michael Jackson i Mari Trini, algun altre de crític dedicat a la mort de la democràcia mexicana i d'altres més familiars.
Si aneu a donar-hi un cop d'ull ja hem direu el què.
Sense més, dir que aquest any de blog m'ha passat volant i que tot i no haver postejat tant com pretenia, l'aixeta encara raja.
