Aquests dies de grip porcina, tot i no haver estat a Mèxic, han estat una mica angoixants.
Per una banda els governs i mitjans han contribuït a crear un estat de pànic que ens feia pensar que, i ara exagero, s'extingiria la humanitat.
Per altra banda, la informació que ens arribava de primera mà quan preocupats trucàvem a Mèxic era "Estás de broma no? ayer en la micra ni yo ni nadie usaba tapabocas y sigo vivo".
Era com sentir dir que a casa del teu amic s'hi ha calat foc i quan el truques et diu "doncs jo m'acabo de comprar una bombona de butà". D'aquí l'angoixa.
Ara però ja estem més tranquils. L'última notícia que llegeixo a la premsa mexicana és que ara per ara només hi ha set casos confirmats de morts per grip porcina. Sembla ser que la situació s'està alleujant.
I és clar, vist com han anat les coses em pregunto, ¿era necessari l'alarmisme inicial? ¿calia preocupar-se tant? Sí i no.
Tot i que ara, a toro passat, és molt fàcil dir, "jo no em vaig protegir i no em va passar res" en un principi no se sabia quin podia ser l'impacte del virus.
Calia veure com evolucionava per saber que tan perillós era, cosa que no es fa d'avui per demà, i mentrestant s'havien d'adoptar les mesures preventives necessàries.
Potser des del govern mexicà s'hagués pogut dur la situació d'una manera més apropiada, menys alarmista, però s'ha dut com s'ha dut i ara ja està fet.
Amb tot, com casualment estem vivint una època de recessió econòmica molt heavy, s'ha donat peu per especular al voltant del virus.
Que si era un intent d'homicidi contra Obama, que si ha estat un narco, que si és una maniobra de les farmacèutiques, que si era per fer pujar el dolar...
Com va dir H.G.Wells "La crisi d'avui és l'acudit del demà".
Ja sabeu, el dedicat a aquesta dèria tan nostrada i alhora tan incompresa (ja ho tenim això els catalans) que és l'anar a collir bolets.
Que si rovellons, que si ceps, ous de reig, camagrocs, llanegues...
Si ma mare ja no entén al boletaire empedreït que és mon pare imagineu-vos que en pensaran el mexicans d'aquesta, crec que podríem dir-ne patologia, que ens embriaga.
Perquè tan tocats del bolet no ho estan els mexicans. A Mèxic els bolets (hongos en diuen ells) se'ls mengen i prou, no cal tanta ximpleria.
Ja sigui amb una bona "sopa de hongos" (no em preguntis de quin bolet es tracta) o amb la "quesadilla" de "quesadilles", la de "huitlacoche", encara que aquest no sé si contar-lo ja que es tracta d'un fong que es fa al blat de moro.
Així que, com a Mèxic això de sortir al "cerro" a collir "hongos" no s'estila em vaig haver de buscar una altra dèria.
Tenia que ser quelcom que colpís aquesta estranya patologia, que fos prou estrafolari i que em proporcionés el delit furtiu de la caça.
Fins i tot podia renunciar a que l'objecte del desig fós comestible ja que de fet el que enganxa és l'acte en sí, menjar-se la presa tan hi fa.
I és clar, ho he trobat. I és quelcom certament estrafolari i suficientment furtiu per a convertir-se en dèria.
Només em cal entrar en un lavabo públic qualsevol armat amb una càmera de fotos. Llavors, si hi ha sort, en localitzo una o varies. Em faig una estona el suec (ho faig força bé això) i quan ningú se n'adona els faig una foto i surto a corre cuita.
Aquí us presento el primer exemplar, guaiteu quin piu més joiós.
Aquesta me la vaig trobar en un restaurant argentí on hi fan una carn "chébere". Noteu l'exquisida pica amb motius florals que l'acompanya, maco el conjunt oi?
M'he tocat del bolet pensareu, potser sí, però benvolguts "cuates", m'he convertit en un "caçador d'aixetes", aixetes de piu és clar.
Així que a partir d'ara amb més raó que mai, i com alguns ja veníeu fent, podeu dir-me aixetaire.
Des de un temps ençà el "tráfico" a Mèxic DF és molt dens.
Resulta que en determinades zones s'estan fent obres de "reencarpetado" que provoquen força embussos. Es veu que el "concreto" estava deteriorat (i que s'apropen eleccions).
El problema és que molts cops les senyalitzacions de vies alternatives no són clares o no hi ha senyalitzacions o simplement no hi ha vies alternatives. Així que tot sovint és inevitable trobar-se amb un bon "relajo".
En aquest últim cas cal tenir paciència a no ser que hagis estat previsor i hagis buscat la teua pròpia via alternativa. Tira pel carrer tal, tomba a la dreta per tal altre carrer, girar en u al final del "camellón"...
En conjunt, un batibull de cotxes i una oportunitat d'ampliar el meu coneixement del vocabulari mexicà.
Des del començament, i de fàcil a difícil.
"Tráfico" és com se'n diu al trànsit, tot i que potser seria més adequat dir-ne "tránsito" ja que "tráfico" tindria més a veure amb una activitat comercial de transport de mercaderies.
"Reencarpetado" seria l'acció de canviar las "carpetas". I aquestes "carpetas" són de "concreto". Ambdós mots, manlleus de l'anglès, ens indiquen que s'està condicionant l'asfalt. S'estan canviant les catifes (carpets) d'asfalt (concrete).
Pel que fa al "relajo" jo associava la paraula a relaxar-se i no veia quina relació tenia el "relax" amb el trànsit al DF (de fet seria un oxímoron). Vàrem haver de caure de peus a la galleda per que ho entengués, al rovell de l'ou de l'embús, enmig del batibull... allò era el "relajo".
I finalment el "camellón", que va ser la més graciosa de descobrir.
Seguint unes instruccions per arribar a no recordo on calia girar en u al final del "camellón". Jo mirava per la finestra buscant l'animal o ves a saber què fins que finalment vàrem girar en u i em vaig adonar que el "camellón" sempre havia estat allí, a l'esquerra del cotxe.
Resulta que el "camellón" és la zona enjardinada amb forma de gepa (aquesta és la clau) que separa ambdós carrils del carrer. De fet, si ens poséssim punyetetes amb aquesta metonímia, s'hauria de dir "dromedarión" perquè de gepa només en té una.
La fotografia no és pas del trànsit al DF, l'he treta d'ací.
Voltant entre edificis d'estil nouveau i decó per l'afrancesada Colònia Roma (li haguessin pogut dir París :-) em vaig trobar aquest rètol anunciant una llibreria cafeteria.
Em recorda aquella campanya publicitària dels autobusos londinencs que fa uns mesos causà polèmica arreu, "Probablement Déu no existeix, no pateixis i gaudeix la vida".
El sofriment, aquesta característica tan de les societats cristianes, és l'element que em va fer relacionar ambdós rètols.
No sé si ara, en aquests dies en que ens trobem assetjats per la crisi, la van encertar fent aquesta campanya.
Vull dir que, segurament més d'un, veient el que ens queda per patir, haurà tornat cap a missa.
Per la meua banda, com que de tornar a missa ni parlar-ne, me n'he recorda't d'una antologia del poeta mexicà Jaime Sabines que em va regalar l'E.
Li he tret el pols i m'estic aprenent algun dels poemes, els curtets.
Arribat el moment si cal, ja m'agenollaré, ajuntaré les mans i en resaré un. Aquest per exemple.
Cuando tengas ganas de morirte esconde la cabeza bajo la almohada y cuenta cuatro mil borregos. Quédate dos días sin comer y veras qué hermosa es la vida: carne, frijoles, pan. Quédate sin mujer: verás.
Cuando tengas ganas de morirte no alborotes tanto: muérete
