dimecres, 25 de febrer del 2009

Els meus primers tenis

El que veieu a la foto no són ni unes sabatilles, ni unes vambes, ni uns kets. El que veieu a la foto son uns "tenis", els meus primers “tenis” de fet.














A Mèxic, de les sabatilles esportives en diuen "tenis" i a més a més, aquests tenis en concret són fets a Mèxic. O sigui, que són uns “tenis” de totes, totes.
Oi què són bonics?

Quan amb la E vàrem veure el logotip, encreuament de Nike i Asics, darrera l'aparador no ens en vam poder estar i en vam haver de comprar 2 parells. Ens van costar 180 pesos (10 euros) cada parell, una ganga.


Aquesta marca de “tenis”, la Panam, vindria a ser com unes Golfitos o unes Paredes a la mexicana, és a dir, uns clàssics, de no massa qualitat però uns clàssics al cap i a la fi.















Com podeu veure a la foto, les Panam no només són aptes per mexicans, tan serveixen per ballar el "pasito duranguense" com la sardana.

Sembla ser que durant un temps aquests "tenis" es van deixar de fabricar però ara es veu que els tornen a fer i em sembla que s'estan posant de
moda, a part de perquè realment son realment bonics (me n'he enamorat què hi faràs), suposo que també per una qüestió de nostàlgia.

Tenint en compte que són uns “tenis” barats només els hi trobo una pega i és que no transpiren gaire (o gens), és a dir, que al final del dia desprenen una pudor que et deixa estès. Afortunadament, tot té solució.














Amb una bona "oreada" i una empolsegada d'Olorex, llestos.

dimarts, 24 de febrer del 2009

La jicaleta

A Mèxic el consum de galindaines, o dolços, o "dulces" com en diuen ells, s'allarga més enllà de l'adolescència.

Per la meua part, que de moment encara no sóc mexicà, vaig deixar de consumir dolços cap als 16 anys però en canvi he pogut constatar que la majoria de mexicans segueixen consumint-ne passats els 30.

No sabria dir-vos perquè vaig deixar de consumir dolços encara que observo que a mesura que et vas fent gran adquireixes gust per d'altres menjars i begudes. Canvies la taronjada per la cervesa, el Cacaolat pel cafè, a la Coca-cola li poses whisky... es podria dir que els plaers (o vicis) passen de ser dolços a ser amargs.


Però ¿perquè a Mèxic es segueixen consumint dolços passada l'adolescència? ¿Què passa, que els mexicans no maduren? Em sembla que la resposta no va per aquí.


Resulta que el dolços a Mèxic, malgrat el seu nom, mai han estat del tot dolços. En realitat els dolços a Mèxic són més aviat picants picants perquè la majoria de dolços contenen, i segurament no podia ser d'una altra manera, chile.


Per això, pel chile, és que els mexicans segueixen menjant dolços d'aquests que no són dolços. No ho puc dir del cert però estic convençut que el chile crea addicció (com per exemple la Coca-cola) i si n'has consumit des de petit jo diria que és difícil desenganxar-te'n.


Jo mateix, després d'un temps consumint chile també he anat adquirint gust pel picant, no fins al punt d'enganxar-m'hi però sí al punt de tenir-ne antull de tan en tan.


Algunes vegades em ve de gust beure'm una “michelada cubana”, és a dir, una cervesa amb llimona i chile (també) que seria un plaer adult. I d'altres, de menjar-me una "jicaleta", un plaer més juvenil, que és la galindaina sobre la que volia parlar en aquest post.


Sí cuates, una de les galindaines que més m'entusiasma és la "jicaleta". ¿No trobeu que només de sentir-ne el nom, encara que potser no sapigueu que és, ja us ve de gust? "Jicaleta", aquí la teniu.


jicaletotota












La "jicaleta" és una rodanxa de jícama, un tubercle amb textura de patata i amb un gust entre piña i melò (més o menys), punxada en un pal a mode de Chupa-chups.


Els mes perspicaços ja haureu vist que per això es diu com es diu, "jica-" és per "jíca-ma" i "-leta" per "pa-leta". Però ¿això és tot? que sonso direu. Tranquils, ara ve lo bo, ara ve el chile.


La jícama es banya en "chamoy", un xarop a base de polpa de "chabacano" (albercoc) amb sal i chile. Ja hi tenim el picant. però, posem-n'hi una mica més, sí, a sobre del xarop un grapadet de xile en pols.

nyam, nyam














Ara sí, ¿llestos per mossegar?



La primera foto ve d'aquest fotolog, la segona és l'aixetaire en ple èxtasi jicaletero.

dimarts, 17 de febrer del 2009

Acudits a la mexicana














En una sobretaula d'aquestes que es fan llargues, xerra que xerraràs, em vaig assabentar que l'arquetip del ximplet en els acudits mexicans és el gallec.


M'explico. Els típics acudits que jo començaria amb "Va un de Lepe i..." resulta que a mèxic són "Va un gallego y...". O com el que em van contar, que potser ja coneixíeu perquè aquests acudits son estàndard.

¿Cómo se distingue un gallego en un campo de fútbol? Por que cuando hacen la ola se tapa la nariz.

Podia haver estat un espanyol qualsevol, vull dir que d'espanyols rústics i ignorants n'hi ha repartits per tot el mapa, però per alguna raó que desconec és un gallec.

De fet, em van explicar com s'imaginaven al "gallec-ximplet" i em va venir una imatge del Macario de l'inefable José Luís Moreno al cap. Potser aquesta n'és la raó encara que no sé del cert si el Macario era gallec.


De totes maneres suposo que cada país deu tenir el seu propi ximplet dels acudits i a Mèxic els fan gràcia els gallecs, que hi faràs.

Havent-me assabentat d'això em van demanar si a Espanya, com a rèplica dels acudits de gallecs, es contaven acudits sobre mexicans.

Els vaig dir que sí, que n'hi havia algun, però que no eren del tipus "mexicà-ximplet". El ximplet allà, com ja us he dit i a ells també els vaig haver d'explicar, és el de Lepe.


Evidentment, i com no podia ser d'una altra manera, em va tocar contar més d'un acudit sobre mexicans. Entre altres, aquest.

Està Pancho Villa donant ànims als seus homes abans de sortir al camp de batalla.

- Estamos escribiendo una página muy importante para la historia de México que se recordará con orgullo. ¡Viva la menstruación!

Y tota la tropa respon.

- ¡Viva la menstruación, viva!

Pancho Villa continúa el seu discurs.

- Camaradas, esta batalla es decisiva y la vamos a ganar. ¡Viva la menstruación!"

Y tots junts.

- ¡Viva la menstruación! ¡Viva!

Després de no se quants "viva la menstruación" un soldat pregunta.

- Perdón Pancho.

- Dígame camarada.

- Esteee... ¿seguro que no quiere decir revolución en lugar de menstruación?

Y Pancho respon tot cridant.

- Pues eso, ¡qué cooorra la sangre!

Òbviament en directe li poso més salsa i faig una imitació del mexicà que ja fa riure per si sola. Llegit potser queda una mica insípid però us asseguro que sempre que l'explico té molt d'èxit. O potser és que riuen per cortesia? Ara dubto...

Si us atreviu a contar-lo ja m'explicareu com ha anat.

dijous, 5 de febrer del 2009

Torus Interruptus

Us sona Michelito? Sí? No?

Si penseu que és una beguda a base de Miguelitos i "chela", la resposta és no.

Si penseu que és un torero d'11 anys que causa sensació allà on toreja i a Mèxic en especial, la resposta és sí.


Resulta que fa un parell de setmanes, sense anar més lluny, va matar 6 vedells 6 a la plaça de toros de Mèrida (no la extremenya, la yucateca) establint així un record Guiness.


El Michelito després d'aconseguir "las 2 orejas y el rabo" va sortir de la plaça per la porta gran en braços d'una multitud d'afeccionats fervorosos.


Llegint aquesta notícia l'altre dia, i després de polemitzar amb E. sobre el tema, me'n vaig adonar que havent viscut a Espanya 30 anys mai havia assistit allà a una "corrida" de toros i que la primera vegada que vaig veure toros va ser a, sí, ho heu endevinat, Mèxic.


Aquest cop no va ser cap rampell del tipus "demà a la plaça de toros que hi falta gent" sinó que fou una qüestió de "purititita" casualitat.


Va ser un dia fent una visita a la ciutat de Tlaxcala. Havent dinat una "arrachera" boníssima calia anar a caminar una mica per fer la digestió i que millor que donar un vol per Tlaxcala a les 4 de la tarda i a 30ºC.


Mentre voltàvem per la plaça major ens vam creuar amb un "vochito" que per megafonia anunciava "¡Toros!, ¡toros!, esta tarde gran corrida a cargo de los toreros..." (o quelcom semblant). Realment cap dels que hi erem vam pensar en anar-hi encara que després tots hi vam fer cap.


Camina que caminaràs ens vam dirigir cap al monestir i déu ni do la pujadeta per arribar-hi, sort que allí m'hi esperava una refrescant "jicaleta". De nou vam sentir el "¡Toros!, ¡Toros!...", aquest cop provinent de la plaça de toros que justament queia a sota del mirador del monestir.


Passats un minuts mentre estàvem allà asseguts a la solana van sonar "los clarines" i van aparèixer els toreros, amb dona torera inclosa (la que saluda a la foto).

feu clic per ampliar












Passo a fer-vos la crònica: "En acabar de sonar los clarines s'obren les portes i surt el toro, aka hastado, que volta que voltaràs a la plaça que per això les fan rodones".

feu clic per ampliar












"El torero a qui la sort ha volgut que li toqui el primer dóna varies capotades i duu el toro cap al centre de la plaça".

feu clic per ampliar












"Tot seguit fa acte de presència el picador que després d'unes quantes estocades i com que no teníem l'estomac per a sang, encara estem amb la digestió, fa que toquem el dos".

feu clic per ampliar












Vista la meua crònica taurina es dedueixen dos coses. Una, que la meua primera vegada va ser un "gatillazo" (ja ho tenen això les primeres vegades). I dos, que fent de cronista taurí no m'hi guanyaria la vida (de Matías Prats només n'hi ha dos).

A tot això, estant allí veient els toros sense pagar i amb el sol pegant-me fort al clatell em va venir al cap una pregunta d'aquelles tontes, ¿ser espanyol i no haver anant mai als toros és com ser mexicà i no haver anat a mai a "las luchas"? Mmm....



Un altre dia ja dedicaré un post exclusiu a Tlaxcala que prou s'ho val, avui la cosa anava de toros.