La jicaleta

A Mèxic el consum de galindaines, o dolços, o "dulces" com en diuen ells, s'allarga més enllà de l'adolescència.

Per la meua part, que de moment encara no sóc mexicà, vaig deixar de consumir dolços cap als 16 anys però en canvi he pogut constatar que la majoria de mexicans segueixen consumint-ne passats els 30.

No sabria dir-vos perquè vaig deixar de consumir dolços encara que observo que a mesura que et vas fent gran adquireixes gust per d'altres menjars i begudes. Canvies la taronjada per la cervesa, el Cacaolat pel cafè, a la Coca-cola li poses whisky... es podria dir que els plaers (o vicis) passen de ser dolços a ser amargs.

Però ¿perquè a Mèxic es segueixen consumint dolços passada l'adolescència? ¿Què passa, que els mexicans no maduren? Em sembla que la resposta no va per aquí.

Resulta que el dolços a Mèxic, malgrat el seu nom, mai han estat del tot dolços. En realitat els dolços a Mèxic són més aviat picants picants perquè la majoria de dolços contenen, i segurament no podia ser d'una altra manera, chile.

Per això, pel chile, és que els mexicans segueixen menjant dolços d'aquests que no són dolços. No ho puc dir del cert però estic convençut que el chile crea addicció (com per exemple la Coca-cola) i si n'has consumit des de petit jo diria que és difícil desenganxar-te'n.

Jo mateix, després d'un temps consumint chile també he anat adquirint gust pel picant, no fins al punt d'enganxar-m'hi però sí al punt de tenir-ne antull de tan en tan.

Algunes vegades em ve de gust beure'm una “michelada cubana”, és a dir, una cervesa amb llimona i chile (també) que seria un plaer adult. I d'altres, de menjar-me una "jicaleta", un plaer més juvenil, que és la galindaina sobre la que volia parlar en aquest post.

Sí cuates, una de les galindaines que més m'entusiasma és la "jicaleta". ¿No trobeu que només de sentir-ne el nom, encara que potser no sapigueu que és, ja us ve de gust? "Jicaleta", aquí la teniu.














La "jicaleta" és una rodanxa de jícama, un tubercle amb textura de patata i amb un gust entre piña i melò (més o menys), punxada en un pal a mode de Chupa-chups.

Els mes perspicaços ja haureu vist que per això es diu com es diu, "jica-" és per "jíca-ma" i "-leta" per "pa-leta". Però ¿això és tot? que sonso direu. Tranquils, ara ve lo bo, ara ve el chile.

La jícama es banya en "chamoy", un xarop a base de polpa de "chabacano" (albercoc) amb sal i chile. Ja hi tenim el picant. però, posem-n'hi una mica més, sí, a sobre del xarop un grapadet de xile en pols.
















Ara sí, ¿llestos per mossegar?



La primera foto ve d'aquest fotolog, la segona és l'aixetaire en ple èxtasi jicaletero.