dijous, 25 de juny del 2009

De chilaquiles a totopos

Llegint la meua estimada Algarabía -"la revista que genera adicción"- m'he trobat amb un recull de frases gracioses d'entre les quals n'hi ha hagut una que m'ha semblat especialment enginyosa.

Així que he volgut compartir la troballa amb els meus "cuates bloggers".


La frase en qüestió diu així "Comes tan lento que empiezas con chilaquiles y acabas con totopos".


Per als que sou mexicans o esteu avesats a la gastronomia mexicana podria deixar el post aquí ja que segurament ja li haureu trobat el què a la frase.

Per als que no, ara mateix us ho explico.

Els "chilaquiles" i el "totopos" són ambdós plats mexicans la base dels quals, com la de molts altres plats mexicans, és la "tortilla".

Els "totopos" s'elaboren a base de trossos de "tortilla", generalment triangulars, que es fregeixen per donar-los una textura cruixent. Se solen acompanyar d'alguna salsa amb chile, de guacamole o de frijoles on es van sucant.


nyam, nyam












Els "chilaquiles" es fan amb "totopos" però enlloc d'anar-los sucant el que es fa és regar-los amb una salsa de chile. Fent-ho d'aquesta manera s'aconsegueix estovar els "totopos" donant-los una textura propera a, per exemple, uns macarrons "al dente".

nyam, nyam











Ambdós plats sorgeixen del reaprofitament de "tortillas" que ja s'han fet dures però que encara són aptes per al consum, és això que l'Isma Prados anomenaria cuina de relleus.

Com veieu la diferència bàsica entre aquests plats és la textura final que se li dona a la tortilla trocejada. En el cas dels "totopos" la "tortilla" és cruixent i en el cas dels "chilaquiles" és força més tova.

Tornant a la frase inicial, "Comes tan lento que empiezas con chilaquiles y acabas con totopos".

¿Què passa quan vas molt, però que molt lent, menjan-te un plat de "chilaquiles"? Doncs resulta que els trossos de tortilla que s'havien fet tous al banyar-los en la salsa es tornen a fer durs.

Penseu però, que per a que això succeixi haurien de passar, no sé, 6 hores?. És a dir, que la frase és molt, però que molt exagerada.

I fins aquí el post, un día d'aquest us explico com fem els "totopos" a ca l'aixetaire.

dilluns, 15 de juny del 2009

La crisi dels 30

Arribada la trentena arriba la primera crisi.

L'entrada a l'edat adulta no és fàcil, cal arraconar l'adolescència i fer front a la maduresa. Ja no ets un xaval, cal assumir responsabilitats i això no és moc de paó.

Però també et preocupen altres coses.

Te n'adones que les ressaques cada cop duren més, comences a fer una panxa que no baixa ni amb mil abdominals, per més que dorms sempre estàs cansat (encara que no tinguis ressaca)... i el pitjor de tot, et comença a caure el cabell.

"¿Em quedaré calb? Diuen que es una qüestió genètica. Cap problema, el meu pare no ho és pas calb. Però resulta que diuen que en qüestions de calvície la genètica se salta una generació. El meu avi patern si que ho era, estic perdut."

Arribat aquest punt tots el anuncis de xampú i remeis varis sembla que els hagin fet expressament per a tu. Suggestionat perdut allà on vas, al super, a la farmàcia, a la fruiteria... compres "potingues" pel cabell. Els probes tots un darrera l'altra (o barrejats) però cap fa efecte.

De repent un dia en trobes un que et penses que funcionarà.






















Et comences a convèncer a tu mateix, "Potser sí, potser la solució passa pel chile" I amb aquest cap que ara et fa olor a sofregit hi penses, "sí home ¿quants mexicans calbs hi ha? No n'hi ha cap ¿a que no?".


















I més que en déu haver. Digueu-me noms de mexicans cèlebres (o no) i calbs, afoneu-me en la misèria.

dimarts, 2 de juny del 2009

Super Rebanaditas

Deprés de massa dies sense parar pel blog i en vista de l'èxit suscitat pel post dedicat a la "jicaleta" torno amb una altra galindaina mexicana, en aquest cas però de tipus industrial. Amb tots vosaltres la "Super Rebanadita".














Com veieu a la imatge es tracta d'una mena de "Chupa-chups" però en aquest cas el caramel te forma i gust de "rebanadita" de síndria. I aquesta "rebanadita" es troba dins un bosseta que conté chile en pols.

Els més àvids consumidors de galindaines us haureu adonat que la "Rebanadita" vindría a ser la cosina mexicana del "Fresquito" i segurament ja sabreu de què es tracta.

Però per si de cas no esteu familiaritzats amb el "Fresquito", el qual voldria dir que part de la vostra infància no va tenir sentit, aquí us passo unes instruccions per consumir la "Rebanadita" que també us serviran per consumir el "Fresquito", i en cas que no l'haguéssiu provat mai, recupereu el temps perdut.

Òbviament hi ha diferències pel que fa al gust però la mecànica en el consum i els efectes secundaris són similars. Pas a pas, sóm-hi.

Primer, obrir l'envàs. No cal dur máscara per fer-ho però depèn de com sí cal tenir força de lluitador per obrir-lo. De totes maneres sabent allò de "más vale maña que fuerza" podeu fer servir unes estisores.














Segon, agafar-la. Prenent-la pel pal tragueu la "rebanadita" de l'envàs de manera que us quedeu amb la “rebanadita” en una mà i el sobre en l'altra. Aquest pas tan simple és de vital importància per poder realitzar el quart pas amb èxit.















Tercer, llepar-la. Poseu-vos la “rebanadita” a la boca i llepeu-la amb fruïció, gaudiu-ne el seu sabor inconfusible. Probablement en aquest moment començareu a notar els primers efectes del "chile" ja que normalment la “rebanadita” sol dur-ne una mica impregnat.















Quart, arrebossar-la. Un cop està ben humida suqueu la "rebanadita" en el chile fins que estigui ben arrebossada. Penseu que si el segon pas no l'heu fet bé i es dona el cas que teniu la rebanadita i l'envàs en la mateixa mà amb aquest pas no us en sortireu.














Cinquè, tornar-la a llepar. Atenció, mai a la vida aspireu aire mentre llepeu la "rebanadita" ja que el chile en pols aniria directe a l'esòfag i us ennuegaríeu. Dit això, llepeu de nou i gaudiu del chile desfent-se a la boca, noteu com la llengua embogeix i aguanteu la coïssor fins que desaparegui el chile o se suïcidin les vostres papil·les gustatives. Llavors (i només llavors) gaudireu de la merescuda i retrobada dolçor de l'ara, més que mai, refrescant “rebanadita”.














No caigueu en la temptació de llepar la “rebanadita” massa estona ja que es podria donar el cas que us quedeu només amb el pal i llavors la manera d'acabar-vos el chile que queda a l'envàs seria letal.














Després del cinquè pas torneu al quart pas i repetiu el procés fins que no quedi chile a l'envàs o fins haver arribat al vostre límit de tolerància al picant.


I fins aquí el segon volum de la sèrie galindaines mexicanes. Només dir-vos que després de consumir dolços ja sabeu que cal raspallar-se els dents.