El que veieu a la foto no són ni unes sabatilles, ni unes vambes, ni uns kets. El que veieu a la foto son uns "tenis", els meus primers “tenis” de fet.
A Mèxic, de les sabatilles esportives en diuen "tenis" i a més a més, aquests tenis en concret són fets a Mèxic. O sigui, que són uns “tenis” de totes, totes.Oi què són bonics?
Quan amb la E vàrem veure el logotip, encreuament de Nike i Asics, darrera l'aparador no ens en vam poder estar i en vam haver de comprar 2 parells. Ens van costar 180 pesos (10 euros) cada parell, una ganga.
Aquesta marca de “tenis”, la Panam, vindria a ser com unes Golfitos o unes Paredes a la mexicana, és a dir, uns clàssics, de no massa qualitat però uns clàssics al cap i a la fi.
Com podeu veure a la foto, les Panam no només són aptes per mexicans, tan serveixen per ballar el "pasito duranguense" com la sardana.
Sembla ser que durant un temps aquests "tenis" es van deixar de fabricar però ara es veu que els tornen a fer i em sembla que s'estan posant de moda, a part de perquè realment son realment bonics (me n'he enamorat què hi faràs), suposo que també per una qüestió de nostàlgia.
Tenint en compte que són uns “tenis” barats només els hi trobo una pega i és que no transpiren gaire (o gens), és a dir, que al final del dia desprenen una pudor que et deixa estès. Afortunadament, tot té solució.
Amb una bona "oreada" i una empolsegada d'Olorex, llestos.
A Mèxic el consum de galindaines, o dolços, o "dulces" com en diuen ells, s'allarga més enllà de l'adolescència.
Per la meua part, que de moment encara no sóc mexicà, vaig deixar de consumir dolços cap als 16 anys però en canvi he pogut constatar que la majoria de mexicans segueixen consumint-ne passats els 30.
No sabria dir-vos perquè vaig deixar de consumir dolços encara que observo que a mesura que et vas fent gran adquireixes gust per d'altres menjars i begudes. Canvies la taronjada per la cervesa, el Cacaolat pel cafè, a la Coca-cola li poses whisky... es podria dir que els plaers (o vicis) passen de ser dolços a ser amargs.
Però ¿perquè a Mèxic es segueixen consumint dolços passada l'adolescència? ¿Què passa, que els mexicans no maduren? Em sembla que la resposta no va per aquí.
Resulta que el dolços a Mèxic, malgrat el seu nom, mai han estat del tot dolços. En realitat els dolços a Mèxic són més aviat picants picants perquè la majoria de dolços contenen, i segurament no podia ser d'una altra manera, chile.
Per això, pel chile, és que els mexicans segueixen menjant dolços d'aquests que no són dolços. No ho puc dir del cert però estic convençut que el chile crea addicció (com per exemple la Coca-cola) i si n'has consumit des de petit jo diria que és difícil desenganxar-te'n.
Jo mateix, després d'un temps consumint chile també he anat adquirint gust pel picant, no fins al punt d'enganxar-m'hi però sí al punt de tenir-ne antull de tan en tan.
Algunes vegades em ve de gust beure'm una “michelada cubana”, és a dir, una cervesa amb llimona i chile (també) que seria un plaer adult. I d'altres, de menjar-me una "jicaleta", un plaer més juvenil, que és la galindaina sobre la que volia parlar en aquest post.
Sí cuates, una de les galindaines que més m'entusiasma és la "jicaleta". ¿No trobeu que només de sentir-ne el nom, encara que potser no sapigueu que és, ja us ve de gust? "Jicaleta", aquí la teniu.
La "jicaleta" és una rodanxa de jícama, un tubercle amb textura de patata i amb un gust entre piña i melò (més o menys), punxada en un pal a mode de Chupa-chups.
Els mes perspicaços ja haureu vist que per això es diu com es diu, "jica-" és per "jíca-ma" i "-leta" per "pa-leta". Però ¿això és tot? que sonso direu. Tranquils, ara ve lo bo, ara ve el chile.
La jícama es banya en "chamoy", un xarop a base de polpa de "chabacano" (albercoc) amb sal i chile. Ja hi tenim el picant. però, posem-n'hi una mica més, sí, a sobre del xarop un grapadet de xile en pols.
Ara sí, ¿llestos per mossegar?
La primera foto ve d'aquest fotolog, la segona és l'aixetaire en ple èxtasi jicaletero.
En una sobretaula d'aquestes que es fan llargues, xerra que xerraràs, em vaig assabentar que l'arquetip del ximplet en els acudits mexicans és el gallec.
M'explico. Els típics acudits que jo començaria amb "Va un de Lepe i..." resulta que a mèxic són "Va un gallego y...". O com el que em van contar, que potser ja coneixíeu perquè aquests acudits son estàndard.
¿Cómo se distingue un gallego en un campo de fútbol? Por que cuando hacen la ola se tapa la nariz.
Podia haver estat un espanyol qualsevol, vull dir que d'espanyols rústics i ignorants n'hi ha repartits per tot el mapa, però per alguna raó que desconec és un gallec.
De fet, em van explicar com s'imaginaven al "gallec-ximplet" i em va venir una imatge del Macario de l'inefable José Luís Moreno al cap. Potser aquesta n'és la raó encara que no sé del cert si el Macario era gallec.
De totes maneres suposo que cada país deu tenir el seu propi ximplet dels acudits i a Mèxic els fan gràcia els gallecs, que hi faràs.
Havent-me assabentat d'això em van demanar si a Espanya, com a rèplica dels acudits de gallecs, es contaven acudits sobre mexicans.
Els vaig dir que sí, que n'hi havia algun, però que no eren del tipus "mexicà-ximplet". El ximplet allà, com ja us he dit i a ells també els vaig haver d'explicar, és el de Lepe.
Evidentment, i com no podia ser d'una altra manera, em va tocar contar més d'un acudit sobre mexicans. Entre altres, aquest.
Està Pancho Villa donant ànims als seus homes abans de sortir al camp de batalla.
- Estamos escribiendo una página muy importante para la historia de México que se recordará con orgullo. ¡Viva la menstruación!
Y tota la tropa respon.
- ¡Viva la menstruación, viva!
Pancho Villa continúa el seu discurs.
- Camaradas, esta batalla es decisiva y la vamos a ganar. ¡Viva la menstruación!"
Y tots junts.
- ¡Viva la menstruación! ¡Viva!
Després de no se quants "viva la menstruación" un soldat pregunta.
- Perdón Pancho.
- Dígame camarada.
- Esteee... ¿seguro que no quiere decir revolución en lugar de menstruación?
Y Pancho respon tot cridant.
- Pues eso, ¡qué cooorra la sangre!
Òbviament en directe li poso més salsa i faig una imitació del mexicà que ja fa riure per si sola. Llegit potser queda una mica insípid però us asseguro que sempre que l'explico té molt d'èxit. O potser és que riuen per cortesia? Ara dubto...
Si us atreviu a contar-lo ja m'explicareu com ha anat.
Si penseu que és una beguda a base de Miguelitos i "chela", la resposta és no.
Si penseu que és un torero d'11 anys que causa sensació allà on toreja i a Mèxic en especial, la resposta és sí.
Resulta que fa un parell de setmanes, sense anar més lluny, va matar 6 vedells 6 a la plaça de toros de Mèrida (no la extremenya, la yucateca) establint així un record Guiness.
El Michelito després d'aconseguir "las 2 orejas y el rabo" va sortir de la plaça per la porta gran en braços d'una multitud d'afeccionats fervorosos.
Llegint aquesta notícia l'altre dia, i després de polemitzar amb E. sobre el tema, me'n vaig adonar que havent viscut a Espanya 30 anys mai havia assistit allà a una "corrida" de toros i que la primera vegada que vaig veure toros va ser a, sí, ho heu endevinat, Mèxic.
Aquest cop no va ser cap rampell del tipus "demà a la plaça de toros que hi falta gent" sinó que fou una qüestió de "purititita" casualitat.
Va ser un dia fent una visita a la ciutat de Tlaxcala. Havent dinat una "arrachera" boníssima calia anar a caminar una mica per fer la digestió i que millor que donar un vol per Tlaxcala a les 4 de la tarda i a 30ºC.
Mentre voltàvem per la plaça major ens vam creuar amb un "vochito" que per megafonia anunciava "¡Toros!, ¡toros!, esta tarde gran corrida a cargo de los toreros..." (o quelcom semblant). Realment cap dels que hi erem vam pensar en anar-hi encara que després tots hi vam fer cap.
Camina que caminaràs ens vam dirigir cap al monestir i déu ni do la pujadeta per arribar-hi, sort que allí m'hi esperava una refrescant "jicaleta". De nou vam sentir el "¡Toros!, ¡Toros!...", aquest cop provinent de la plaça de toros que justament queia a sota del mirador del monestir.
Passats un minuts mentre estàvem allà asseguts a la solana van sonar "los clarines" i van aparèixer els toreros, amb dona torera inclosa (la que saluda a la foto).
Passo a fer-vos la crònica: "En acabar de sonar los clarines s'obren les portes i surt el toro, akahastado, que volta que voltaràs a la plaça que per això les fan rodones".
"El torero a qui la sort ha volgut que li toqui el primer dóna varies capotades i duu el toro cap al centre de la plaça".
"Tot seguit fa acte de presència el picador que després d'unes quantes estocades i com que no teníem l'estomac per a sang, encara estem amb la digestió, fa que toquem el dos".
Vista la meua crònica taurina es dedueixen dos coses. Una, que la meua primera vegada va ser un "gatillazo" (ja ho tenen això les primeres vegades). I dos, que fent de cronista taurí no m'hi guanyaria la vida (de Matías Prats només n'hi ha dos).
A tot això, estant allí veient els toros sense pagar i amb el sol pegant-me fort al clatell em va venir al cap una pregunta d'aquelles tontes, ¿ser espanyol i no haver anant mai als toros és com ser mexicà i no haver anat a mai a "las luchas"? Mmm....
Un altre dia ja dedicaré un post exclusiu a Tlaxcala que prou s'ho val, avui la cosa anava de toros.
Fa cosa de 2 anys, fent el xafarder pel mercat municipal de Pátzcuro, em va cridar l'atenció un producte. Era un saquet que dins hi duïa un polsim que tenia la qualitat de, un cop cremat i dita una pregaria, atreure cap a tu la persona estimada.
Vaig tenir-los a la mà mentre rumiava si comprar-los o no però finalment, potser per vergonaya o potser perquè en aquell moment no em feien falta, me'n vaig desdir. Tot i això, em vaig quedar amb ganes de comprar-los.
Passat un temps els "polvets" màgics van sortir en una conversació i em van explicar que d'aquest tipus de coses de "brujería" (així mateix m'ho van dir) en venien al mercat de Sonora, Mèxic DF.
Aquest cop em va donar un rampell i em vaig dir "demà cap al mercat de Sonora que hi falta gent", no podia estar més equivocat.
Anant per la circumvalació el trànsit estava molt dens i a vora i vora de la carretera estava a petar de llocs de venta ambulant molt concorreguts.Em sembla que era el tercer cop que passava pel barri de Tepito però mai l'havia vist tant a sobreeixir. Tot plegat em vaig començar a desesperar i a plantejar-me de girar cua però quan estava a punt de tirar la tovallola vaig veure en la llunyania el rètol del mercat, per fí.
Un cop allí, trobar els "polvets" va ser força fàcil. Tot i que un cop ets dins el mercat sembla un laberint, ràpidament t'adones que, com a tot arreu, està distribuït per gremis.
Hi tenim el sector de les bestioles, fruites i verdures, galindaines, disfresses... així que només cal que t'hi perdis fins que arriba un moment en que els botiguers se t'ofereixen a llegir-te la mà o a tirar-te el tarot, llavors saps que has entrat a la zona de la... "brujería".
Aquí hi podreu trobar tot tipus de remeis màgics i artefactes per la bruixeria com veles, amulets, beuratges, crucifixos, productes per a la neteja espiritual, figures de la "Santa Muerte"...
I de "polvets"? De "polvets" n'hi ha a piles, per triar i remenar. Com mai se sap, en vaig comprar per a tots els propòsits.
Entre d'altres, els "Tripas del diablo" per aborrir el vici de l'alcohol, per si en un moment donat et tires a la beguda. El "Tapabocas" per si de cas hi ha algú que diu pestes de tu i li vols parar els peus (la boca de fet). "Del odio", en cas que interessi provocar mal karma entre dues persones, aquests ja són més de mal rotllo.
Òbviament, no podia ser d'una altra manera, la major part dels "polvos" estan dedicats a les qüestions amoroses. Els "Con nadie más podrás" et serviran en cas que sospitis que la teva parella et vol posar les banyes. Però si resulta que ja fas tard els "Te odiará tu amante" t'aniran millor.
Dins aquest grup de "polvos" amorosos hi tenim una gran gama dels dedicats a avivar la flama sexual, amb feromones incloses. Penseu que són tan famosos que fins hi tot n'hi ha que duen les instruccions en anglès. Entre tots aquests també hi vaig trobar els que havia vist a Pàtzcuaro, per atreure la persona estimada, els "Ven a mi".
No sé que tal funcionin, encara no n'he probat cap, però quelcom que val "de a 2 pesos" el sac petit i "de a 10 pesos" el gran no m'acaba d'inspirar gaire confiança. Suposo que el que compta és la part de fe que hi posis, si m'animo ja ús ho contaré.
Aquest passat Nadal vaig anar a veure la pel·lícula "Rudo y Cursi".
El Rudo (Diego Luna) i el Cursi (Gael García) són dos germans que juguen al futbol de posem-hi tercera regional i treballen collint platans en un poblet del Mèxic profund.
Aquests germans d'un dia per l'altre passaran a ser futbolistes professionals a la ciutat de Mèxic on hi viuran aventures i desventures.
Aventures perquè ambdós ténen la virtud de jugar bé al futbol. I desventures perquè també ténen defectes. Per una banda al Rudo li agrada molt apostar en el joc però n'és un negat i per l'altra el Cursi vol ser cantant però digue'm que no afina massa.
I fins aquí us explico perquè és fins on volia arribar, el Cursi vol ser cantant.
Resulta que hi ha una cançó a la pel·lícula que després d'un mes d'haver-la escoltat no me la puc treure del cap, a més no paro de cantar-la i no només a la dutxa. Començo a estar preocupat.
Es tracta de la versió norteña de tot un clàssic del pop. Aquí en teniu la versió "cantada" pel Cursi (aneu amb comte no se us enganxi com a mi).
Per si de cas no l'heu reconeguda aquí us va l'original.
Quan vaig sentir la versió "cursi" em sonava però no hi havia manera que em sortís el títol de l'original fins que al final de la peli durant els crèdits en vaig sentir una altra versió, aquest cop en anglès. Llavors hi vaig caure, era efectivament l'"I want you to love me" dels Cheap Trick.
Què, us ha agradat el "Quiero que me quieras"? Tot i que potser a rel de la cançò no us engresqueu a veure la pel·lícula jo us la recomano 100%, de debó que em va encantar.
Escrita i dirigida per Carlos Cuarón, el mateix que escrigué "Y tu mamà también", la peli és una comedia àcida tirant a amarga que reflexiona sobre els tombs atzarosos que fa la vida. Com hi diu al póster promocional "la vida és un volado"*.
*a Mèxic "un volado" és l'expressió que fa referència a jugár-se-la a cara o creu.
Tot sovint amb la meua companya E mantenim una conversació que va més o menys així:
E - Saps què estic pensamt?
A - Mmm... no.
E - T'imagines que muntem un changarrito de tacos?
A - No.
E - Quin nom li podriem posar?
A - No sé.
E - Fem un brainstorming?
A - Órales.
Dit aixó comencen a fluir posibles noms per una taqueria imaginaria. Normalment els noms que se'ns acudeixen els podem agrupar en dos grups. El primer d'ells, com que som força cinèfils, són taqueries amb noms de pel·lícula. N'hi ha per a tots els públics, aquí uns exemples:
Per als fans de Kubrick i les pelis de gladiadors tindriem la taqueria "Espartaco". Si resulta que ets més d'Almodovar llavors "Tacones Lejanos". Però si t'agrada més en De Palma i les pelis de gangsters no pateixis que també hi ha una taquería per a tu, "Los Intacobles (de Elliot Ness)".
El segon grup de noms que se'ns acudeix està inspirat en els culebróns. Tractant-se de tacos, un producte 100% mexicà, el culebrón és un tema que no podiem evitar.
Ens surt algun nom inspirat en amors d'aquests que fan mal, tipus "Taquería un chingo". I si son amors que fan mal sol ser perquè hi ha banyes de per mig, llavors tindriem la taqueria "Tacostaste con mi vieja". Taqueria que com segurament tindria molt d'èxit hauria de tenir una fil·lial que es diria "Tacostaste con mi güey". Estava clar oi?
Òbviament en totes aquestes taqueries existiria la possibilitat d'emportar-se els tacos a casa, és a dir, "to taco away". O fins i tot es podria oferir servei a domicil·li prèvia comanda telefònica, "teletaco". De vegades se'ns acudeixen noms que ens fan tanta gràcia que de veritat ens engrescariem a obrir una taqueria només pel gust de posar-li aquell nom. Fins i tot comencem a fer plans més seriosament del tipus, "i si juntem els nostres estalvis?" o millor "i si demanessim un crèdit?".
Fa uns dies, voltant pel centre històric del DF, mentre planejavem obrir la següent taqueria imaginaria ens en vam trobar una que duia un d'aquells noms sorgits d'alguna sessió de brainstorming taquero.
La taqueria en qüestió l'havien tancada o si més no feia temps que no l'obrien. Ens vam desinflar, tots els plans en orris.
Potser els noms que se'ns acudeixen no són tan bons com ens pensàvem? O és que als mexicans no els agraden les pelis de gladiadors? Se us acudeixen d'altres noms millors per a taqueries? apa, digueu, digueu.
Nadal és arreu època de grans tiberis acompanyats d'ingestes indecents d'alcohol i a Mèxic no podien ser menys.
Vegeu si és així que l'època que va del 12 de Desembre (dia de la Verge de Guadalupe) fins al 6 de Gener (dia de Reis) se l'anomena la "Maratón Guadalupe - Reyes".
I no se l'anomena marató perquè te la passis corrent vint-i-tants dies, que és el que tardaría jo en fer 40 kilòmetres, sinó perquè te la passes menjant (tragando) i bebent (chupando) en sessions maratonianes.
El millor que es pot fer per superar aquesta marató es moderar-se però caure en la temptació de l'excés és massa fàcil i és per això que a l'Anònim de l'aixeta de piu li agrada prevenir prenent algun protector estomacal (Pepto o Almax per als versats en farmacologia).
Tot i les precaucions però sempre hi ha alguna nit en que després d'un bon tiberi la moderació se t'oblida i el protector estomacal se t'acaba i d'aquí cap allà de "antro" en "antro" i de copa en copa és molt fàcil caure en la temuda "cruda". És a dir, acabar amb una ressaca com d'aquí a demà i quedar el·liminat de la marató.
Però inclús en aquests casos hi ha una solució d'emergencia, menjar més i més picant. Òbviament essent una solució d'emergencia és un procediment força agressiu així que si teniu l'estòmac delicat millor deixeu-ho còrrer.
Per dur a terme el procediment d'emergencia cal acudir a la taquería "all night open" més propera, un clàssic de clàssics és el Borrego Viudo d'avinguda Revolució.
Allí, en època nadalenca, els "meseros" disfressats de "reno Rodolfo" et proporcionaran uns tacos amb més salsa que carn que de tan picants que són et faran literalment "sudar la cruda".
Però ¿i si el procediment d'emergencia fallés? Doncs llavors només podriem encomanar-nos a Déu i la Verge i és probablement per això que algún capellà amb vista va obrir a tocar del Borrego Viudo la seua parròquia.
A l'anunci es llegeix "Santuario de la fe, pare de sufrir".
Disculpeu la qualitat de les fotografies però la càmera no dona més de sí.
Aquestes taques que vehieu volant al voltant del noi amb dos "jitomates" empastifats als ulls (aka l'anònim de l'aixeta de piu) són papallones monarca. El lloc és el santuari de "El Rosario", a tocar d'un poble anomenat Ocampo, estat de Michoacan. A començaments d'aquest 2008 que ja està a les acaballes hi vàrem fer una excursió. I perquè hi vàrem fer una excursió?
Doncs resulta que aquesta papallona, a part dels seus característics colors, te una qualitat que la fa diferent de la resta. Cada any, entre els mesos de Novembre i Març, milions de papallones monarca volen plegades des de les Muntanyes Rocalloses fins a Mèxic. Un cop arriben a Mèxic es pengen dels arbres com si fossin inmensos raïms i hivernen.
I per aquesta raó em va semblar que valia la pena fer l'excursió i veritablement va valer la pena, perquè sentir papallones a l'estòmeg està bé però que milers de papallones t'envoltin i t'acaronin (sí, de tan en tan se te'n para alguna a sobre)... és massa.
Per acabar, una curiositat lingüística.
En "nahuatl", que és la llengua que parlaven els asteques i avui en dia alguns indígenes a Mèxic, la paraula que dona nom a les papallones és "papalotl" que casualment com podeu comprovar s'assembla més a la paraulla catalana papallona que a l'espanyola "mariposa".
Actualment en l'espanyol mexicà, "papalotl" dit i escrit "papalote" fa referencia als estels, "cometas". Tot voltant per l'altiplà mexicà se'n veuen de tan en tan guarnint el cel ja que és un entreteniment força popular entre la canalla.
El cap de setmana passat vaig estar parlant amb una parella que te pensat anar a Mèxic aquest Nadal, volien consells de cara a la seva estada.
Van caure les típiques preguntes que es fan quan vas a l'estranger ¿quina roba cal portar? ¿quin transport usem?... i en concret les preguntes que es fan quan vas a Mèxic ¿es molt perillós? ¿tot el menjar pica?... pero es van saltar la qüestió idiomàtica ¿ens entendrem sense problemes?
Així que mig en conya els vaig dir, ¿com porteu el mexicà? Van fer cara d'estranyats, donaven per fet que a Mèxic en concret i a Llatinoamèrica en general es parla l'espanyol com ja sabem i que no hi hauria d'haver cap problema.
Vaig treure a relluir el meu coneixement de la Wikidepia, penseu que l'espanyol té força variants dialectals i en concret a Mèxic n'hi ha tres. El propi español mexicà, el yucateco que es parla a la península de Yucatán i el centroamericà que es parla al sud de Mèxic (Chiapas). I si a tot això se li sumem sociolectes pot haver moments en que la comunicació es compliqui.
Dit això com vaig veure que començaven a fer cara d'espantats vaig fer drecera donant-los uns quants tips encapçalats pel típic d'anar amb comte amb l'us del "coger" per acabar explicant-los que una "chela" era una cervesa. La parella ja tornava a fer bona cara.
Amb tot però, em va venir al cap una cançò de la banda de rock més important de Mèxic, Café Tacuba, titulada "Chilanga Banda". Un exemple de com es pot arribar a complicar l'enteniment del mexicà quan se li sumen localismes.
Óbviament no els vaig posar la cançó a la parella ara que ja s'havien relaxat però vosaltres veieu el video, veieu, i pareu bé l'orella.
Per si de cas amb el video no ho heu acabat d'entendre aquí va la lletra.
Ya chole chango chilango Que chafa chamba te chutas No checa andar de tacuche Y chale con la charola.
Tan choncho como una chinche Mas chueco que la fayuca Con fusca y con cachiporra Te pasa andar de guarura.
Mejor yo me hecho una chela Y chance enchufo una chava Chambiando de chafirete Me sobra chupe y pachanga.
Si choco saco chipote La chota no es muy molacha Chiveando a los que machucan Se va a morder su talacha.
De noche caigo al congal No manches dice la changa Al choro del teporocho Enchifla pasa la bacha.
Pachucos cholos y chundos, Chinchinflas y malafachas Aca los chompiras rifan Y bailan tibiritabara.
Mi ñero mata la bacha Y canta la cucaracha Su choya vive de chochos De chemo, chupe y garnachas.
Transando de arriba abajo Ahí va la chilanga banda Chinchín si me la recuerdan Carcacha y se les retacha.
Ara que ja heu llegit la lletra ¿us ha quedat més clar? o potser no.
Crec que fou Borges qui digué allò de que els països llatinoamericans tenien la sort de compartir una llengua i la desgràcia de no entedres entre ells.
Tot i que l'escriptor es referia a un enteniment político-social hi ha molts cops que la sentència te la podries prendre al peu de la lletra.
Don Joaquín de la Cantolla y Rico fou un home que somniava en construir un segon pis mòvil, traslladable, lleuger i aerostàtic damunt de la ciutat de Mèxic. Una ciutat a sobre de la ciutat. I és a aquesta fí a la què es dedicà tota la vida.
I és aquesta la història que ens conta Lolita Bosch a "Insólita ilusión, insólita certeza", un llibre en el que a més es fa una lleugera repassada a la història de Mèxic. Des de l'any 1524 en que es traslladen a Mèxic els primer franciscans i es converteix el país en virreinat d'Espanya fins la culminació de la Revolició al 1917 quan s'aprova la nova Constitució.
Però no cal que us espanteu si sou d'aquells a qui la història se us fa feixuga ja que com he dit la repassada és lleugera. Es tracta bàsicament de dates concretes que amb el personal estil de l'escriptora i acompanyades d'unes ilustraciones exquisides fan que pel cap damunt el llibre es llegeixi en mitja hora i amb digestió fàcil.
Deixant enrera la història i tornant a la vessant somniadora del llibre potser més d'un haurà pensat que el tal Cantolla estava una mica boig, per no dir del tot. Un segon pis a sobre de la ciutat... quina bogeria, encara que de bogeries a Ciutat de Mèxic ja se'n veuen força i potser se'n vegin més mentre hi hagi somniadors com ell.
"Por que Cantolla hoy se ha levantado después de tener un sueño. Después de entender que hacer algo así es posible. Que aquí es posible. Que aquí habrá niños futuros que se inventen escobas gigantes para barrer la contaminación, científicos absortos que querrán erigir ventiladores gigantes para que la ciudad no se caliente, políticos que propondrán subir las calles más arriba de las casas, ingenieros que merodearán bajo la tierra con gusanos metálicos destruyendo el patrimoio artístico nacional que encuentren enterrado por el paso se los siglos. Aquí se sueña. Por eso es posible imaginarlo todo."
Algunes d'aquestes coses encara no han succeït a ciutat de Mèxic i potser no succeiran mai però n'hi ha que ja son un fet. Segurament direu que el metro n'és una, al cap i a la fí de metro n'hi ha a totes les grans ciutats. Doncs sí, el metro n'és una però n'hi ha un altra.
¿Us imagineu un segon pis a sobre de les rondes de Barcelona ciutat? ¿una altra ronda construïda damunt de la ja existent per descongestionar el trànsit? Doncs n'hi va haver un que un dia es va despertar, s'ho va imaginar i avui per avui a Ciutat de Mèxic és un fet, n'hi diuen "el segundo piso del Periférico".
El dissabte passat vàrem anar a veure la última del Díaz Yanes, "Solo quiero Caminar".
Si dic que aquest director no ha fet res de bo des de "Nadie hablará de nosotras..." ja s'entén que la peli no em va agradar massa.
Tot i això sempre hi ha quelcom que es pot rescatar i en aquest cas el que més em va agradar va ser l'actor que feia de narco, José María Yazpik. Un actor mexicà que per a mi era totalment desconegut i que es veu que es va fer un renom en el món de la telenovela.
El tal Yazpik, a més, va protagonitzar el moment més rialler de la peli i el veritable motiu d'aquestpost.
En un moment donat hi ha una escena en que el narco parla amb el seu home de confiança (Diego Luna, qui encapçala aquest post) per a demanar-li un favor i al final del parlament li solta un "Vamos, que tu eres mi Chiquidrácula", o quelcom similar.
Acabada la frase, se senten forces rialles a la sala i jo entenc que m'acabo de perdre un acudit, "qui deu ser aquest Chiquidrácula?" em pregunto.
En sortir del cinema, em solucionen el dubte. Resulta que fa anys hi havia un programa mexicà per a la canalla anomenat "Chiquilladas", una especie de paròdia de Barri Sèsam, on entre d'altres hi sortia un petit vampir; el Chiquidrácula (per si de cas: "chiqui-" és per chiqui-lladas, no perquè balli el "Chiqui, chiqui".)
Es veu que el Chiquidrácula duia un pentinat semblant al de Diego Luna a la peli, engominat i capenrera. A més com Diego Luna es força blanc de pell i sempre tindrà cara de nen encara que es deixi barba... doncs això.
Tot i l'explicació, si un acudit no l'enxampes al moment ja no fa tanta gràcia així que per sadollar-me vaig mirar si trobava algun video del Chiquidrácula i he trobat aquest que m'ha agradat.
Per si de cas, "sangrón" vol dir barat o "patillero". A més, com la paraula ve de sang i és un vampir... doncs això.
Abans d'ahir va ser el "Día de los Muertos" i la nit abans, com venim fent des de fa tres anys, vàrem posar una ofrena al pis.
Una vela, una calaca de cartró, una tasseta de tequila, un tros de pastís, uns bombons, una foto de l'àvia i uns pètals de bugambília per guarnir-ho una mica. Es tracta d'una ofrena força modesta però ja fa el què, propiciar la visita de l'ànima del difunt.
Durant la nit, embolicats entre les mantes, sentim sorolls que l'escèptic de torn dirà que es deuen al canvi de temperatura que provoca que els mobles es contraguin i cruixin. Nosaltres però sabem que són el ossos de l'àvia que "catacric, catacrac" es passegen pel pis anant d'aquí cap allà.
Els primers cruixits són com un tro en una nit de pluja que et desvetlla i espanta però després, com si es tractés del repicar de les gotes a la finestra, es converteixen en una remor reconfortant que et torna el son i apaivaga l'ànima.
Quan com aquell qui no vol la cosa m'he trobat amb un peu a cada banda de l'Atlàntic, Catalunya i Mèxic per al cas; m'he començat a adonar del que tot plegat m'aporta.
Degusto plats que mai m'hagués pensat que menjaria, llegeixo llibres i escolto músiques que potser mai hagués conegut, he estat en llocs que mai m'hagués imaginat, he fet amics que qui ho havia de dir, ric de coses de les que abans no reia encara que segueixo fent acudits dolents... definitivament crec que, com amb el caldo Avecrem, m'he enriquit.
En un dia tan especial com el d'avui naix l'Aixeta de piu, un blog que pretén ser un degoteig de posts per compartir les sensacions d'un català de tot cor mexicà.
