Aquests dies de grip porcina, tot i no haver estat a Mèxic, han estat una mica angoixants.
Per una banda els governs i mitjans han contribuït a crear un estat de pànic que ens feia pensar que, i ara exagero, s'extingiria la humanitat.
Per altra banda, la informació que ens arribava de primera mà quan preocupats trucàvem a Mèxic era "Estás de broma no? ayer en la micra ni yo ni nadie usaba tapabocas y sigo vivo".
Era com sentir dir que a casa del teu amic s'hi ha calat foc i quan el truques et diu "doncs jo m'acabo de comprar una bombona de butà". D'aquí l'angoixa.
Ara però ja estem més tranquils. L'última notícia que llegeixo a la premsa mexicana és que ara per ara només hi ha set casos confirmats de morts per grip porcina. Sembla ser que la situació s'està alleujant.
I és clar, vist com han anat les coses em pregunto, ¿era necessari l'alarmisme inicial? ¿calia preocupar-se tant? Sí i no.
Tot i que ara, a toro passat, és molt fàcil dir, "jo no em vaig protegir i no em va passar res" en un principi no se sabia quin podia ser l'impacte del virus.
Calia veure com evolucionava per saber que tan perillós era, cosa que no es fa d'avui per demà, i mentrestant s'havien d'adoptar les mesures preventives necessàries.
Potser des del govern mexicà s'hagués pogut dur la situació d'una manera més apropiada, menys alarmista, però s'ha dut com s'ha dut i ara ja està fet.
Amb tot, com casualment estem vivint una època de recessió econòmica molt heavy, s'ha donat peu per especular al voltant del virus.
Que si era un intent d'homicidi contra Obama, que si ha estat un narco, que si és una maniobra de les farmacèutiques, que si era per fer pujar el dolar...
Com va dir H.G.Wells "La crisi d'avui és l'acudit del demà".
Ja sabeu, el dedicat a aquesta dèria tan nostrada i alhora tan incompresa (ja ho tenim això els catalans) que és l'anar a collir bolets.
Que si rovellons, que si ceps, ous de reig, camagrocs, llanegues...
Si ma mare ja no entén al boletaire empedreït que és mon pare imagineu-vos que en pensaran el mexicans d'aquesta, crec que podríem dir-ne patologia, que ens embriaga.
Perquè tan tocats del bolet no ho estan els mexicans. A Mèxic els bolets (hongos en diuen ells) se'ls mengen i prou, no cal tanta ximpleria.
Ja sigui amb una bona "sopa de hongos" (no em preguntis de quin bolet es tracta) o amb la "quesadilla" de "quesadilles", la de "huitlacoche", encara que aquest no sé si contar-lo ja que es tracta d'un fong que es fa al blat de moro.
Així que, com a Mèxic això de sortir al "cerro" a collir "hongos" no s'estila em vaig haver de buscar una altra dèria.
Tenia que ser quelcom que colpís aquesta estranya patologia, que fos prou estrafolari i que em proporcionés el delit furtiu de la caça.
Fins i tot podia renunciar a que l'objecte del desig fós comestible ja que de fet el que enganxa és l'acte en sí, menjar-se la presa tan hi fa.
I és clar, ho he trobat. I és quelcom certament estrafolari i suficientment furtiu per a convertir-se en dèria.
Només em cal entrar en un lavabo públic qualsevol armat amb una càmera de fotos. Llavors, si hi ha sort, en localitzo una o varies. Em faig una estona el suec (ho faig força bé això) i quan ningú se n'adona els faig una foto i surto a corre cuita.
Aquí us presento el primer exemplar, guaiteu quin piu més joiós.
Aquesta me la vaig trobar en un restaurant argentí on hi fan una carn "chébere". Noteu l'exquisida pica amb motius florals que l'acompanya, maco el conjunt oi?
M'he tocat del bolet pensareu, potser sí, però benvolguts "cuates", m'he convertit en un "caçador d'aixetes", aixetes de piu és clar.
Així que a partir d'ara amb més raó que mai, i com alguns ja veníeu fent, podeu dir-me aixetaire.
Des de un temps ençà el "tráfico" a Mèxic DF és molt dens.
Resulta que en determinades zones s'estan fent obres de "reencarpetado" que provoquen força embussos. Es veu que el "concreto" estava deteriorat (i que s'apropen eleccions).
El problema és que molts cops les senyalitzacions de vies alternatives no són clares o no hi ha senyalitzacions o simplement no hi ha vies alternatives. Així que tot sovint és inevitable trobar-se amb un bon "relajo".
En aquest últim cas cal tenir paciència a no ser que hagis estat previsor i hagis buscat la teua pròpia via alternativa. Tira pel carrer tal, tomba a la dreta per tal altre carrer, girar en u al final del "camellón"...
En conjunt, un batibull de cotxes i una oportunitat d'ampliar el meu coneixement del vocabulari mexicà.
Des del començament, i de fàcil a difícil.
"Tráfico" és com se'n diu al trànsit, tot i que potser seria més adequat dir-ne "tránsito" ja que "tráfico" tindria més a veure amb una activitat comercial de transport de mercaderies.
"Reencarpetado" seria l'acció de canviar las "carpetas". I aquestes "carpetas" són de "concreto". Ambdós mots, manlleus de l'anglès, ens indiquen que s'està condicionant l'asfalt. S'estan canviant les catifes (carpets) d'asfalt (concrete).
Pel que fa al "relajo" jo associava la paraula a relaxar-se i no veia quina relació tenia el "relax" amb el trànsit al DF (de fet seria un oxímoron). Vàrem haver de caure de peus a la galleda per que ho entengués, al rovell de l'ou de l'embús, enmig del batibull... allò era el "relajo".
I finalment el "camellón", que va ser la més graciosa de descobrir.
Seguint unes instruccions per arribar a no recordo on calia girar en u al final del "camellón". Jo mirava per la finestra buscant l'animal o ves a saber què fins que finalment vàrem girar en u i em vaig adonar que el "camellón" sempre havia estat allí, a l'esquerra del cotxe.
Resulta que el "camellón" és la zona enjardinada amb forma de gepa (aquesta és la clau) que separa ambdós carrils del carrer. De fet, si ens poséssim punyetetes amb aquesta metonímia, s'hauria de dir "dromedarión" perquè de gepa només en té una.
La fotografia no és pas del trànsit al DF, l'he treta d'ací.
Voltant entre edificis d'estil nouveau i decó per l'afrancesada Colònia Roma (li haguessin pogut dir París :-) em vaig trobar aquest rètol anunciant una llibreria cafeteria.
Em recorda aquella campanya publicitària dels autobusos londinencs que fa uns mesos causà polèmica arreu, "Probablement Déu no existeix, no pateixis i gaudeix la vida".
El sofriment, aquesta característica tan de les societats cristianes, és l'element que em va fer relacionar ambdós rètols.
No sé si ara, en aquests dies en que ens trobem assetjats per la crisi, la van encertar fent aquesta campanya.
Vull dir que, segurament més d'un, veient el que ens queda per patir, haurà tornat cap a missa.
Per la meua banda, com que de tornar a missa ni parlar-ne, me n'he recorda't d'una antologia del poeta mexicà Jaime Sabines que em va regalar l'E.
Li he tret el pols i m'estic aprenent algun dels poemes, els curtets.
Arribat el moment si cal, ja m'agenollaré, ajuntaré les mans i en resaré un. Aquest per exemple.
Cuando tengas ganas de morirte esconde la cabeza bajo la almohada y cuenta cuatro mil borregos. Quédate dos días sin comer y veras qué hermosa es la vida: carne, frijoles, pan. Quédate sin mujer: verás.
Cuando tengas ganas de morirte no alborotes tanto: muérete
Fa uns quants caps de setmana vaig veure la segona pel·lícula de Fernando Eimbcke titulada "Lake Tahoe".
La peli, la vaig veure amb ganes de que m'agradés i amb intenció de recomanar-la posteriorment aquí al bloc però no m'ha acabat de convèncer. Que sapigueu però que hi ha qui troba que és la repera.
Potser, que no m'hagi acabat de convèncer, ha estat culpa meua per haver-me creat massa expectatives a ran de la seua primera peli, "Temporada de patos", que em va encantar.
Sigui com sigui, com no tinc ganes de posar-me a contar-vos perquè m'ha deixat a mitges "Lake Tahoe" us explicaré les bondats de la primera peli del tal Eimbcke (tros de cognom).
Anant al gra us diré que "Temporada de patos" em sembla una petita gran pel·lícula.
Petita perquè la història succeeix bàsicament en un mateix lloc, un departament situat a la emblemàtica unitat de Tlatelolco (Mèxic DF).
Petita perquè només te 4 personatges, i de fet el quart apareix cap al final. A més els 3 personatges protagonistes son "petits" d'edat.
Petita perquè la història en si és petita. El plantejament inicial, dos amics es queden sols a casa un diumenge a la tarda amb l'únic objectiu de jugar a videojocs però resulta que se'n va el llum.
Però també us he dit que era una gran peli.
Gran perquè es nota que està feta amb molta cura i això, avui per avui, no es fàcil de trobar.
Gran perquè els personatges, tot i no ser actorassos, destil·len tendresa a litres.
Gran perquè sembla que no ens estiguin contant gaire cosa però en acabar la història quedes tocadet.
Finalment, per acabar d'animar-vos a que vegeu "Temporada de patos", i com ja ve essent costum des que vaig recomanar-vos "Rudo y Cursi", un videoclip.
Es tracta de la cançó "Un pato" que apareix durant els títols de crèdit cantada per Natalia Lafourcade, "cuac, cuac, cuac...".
La primera vegada que vaig veure el late show mexicà de més audiència, "Otro Rollo", em va semblar que els de "El Terrat" ens l'havien colat.
Va ser a finals del 2004 si no mal recordo. Quan vaig veure aparèixer el presentador del programa i va començar a fer el monòleg de presentació vaig dir, "collons, el Buenafuente Mexicà".
De fet, ho havia dit a l'inrevés perquè "Otro rollo" va ser molt abans que "Una altra cosa", 10 anys abans de fet. És a dir, que en realitat el Buenafuente era l'Adal Ramones català.
Si bé és cert que tots els late shows es podrien considerar una còpia de "The Tonight Show", que és el primer late show que hi va haver (produït als EUA, és clar), em va semblar que els programes català i mexicà s'assemblaven força.
Avui per avui ja es sabut pel públic en general que les cadenes televisives compren formats i que els adapten però llavors jo que era una ànima innocent em vaig sentir enganyat.
De fet, encara ara no sé si es casualitat que ambdós programes s'assemblessin tant o si certament es tracta d'una còpia (o una compra de format) però se'm fa estrany que fins i tot el nom del programa català simplement fos la traducció de l'homòleg mexicà.
Sigui com sigui, còpia o no, us deixo un monòleg de l'Adal Ramones per a que pugueu comparar. Abans de pitjar el play però, una cosa. "Tronar" en mexicà es traduiria com "tallar", és a dir, deixar-ho amb la parella.
Si ja heu vist el vídeo i us heu quedat amb ganes de més, sapigueu que continua, podeu veure la segona part fent clic aquí.
Llegint el blog d'en Fellah m'ha vingut a la ment una foto que vaig fer a Morelia, és aquesta.
Me'n recordo que quan vaig passar per allí, tot i que no feia massa calor, de seguida me'n van venir ganes (de gazpacho). Em tira molt el gazpacho a mi.
Però atenció, gaspacho amb "s"... ¿serà que no és el que jo em penso? Probablement la "s" sigui una errada ortogràfica em vaig dir, és tot un clàssic del mòn de la sempre sorprenent retolació mexicana.
Mentre m'hi apropava pensava que com a molt, enlloc d'all i debien posar chile. I enlloc de tomates, jitomates, és clar :-)
Un cop allí però, sorpresa. A pesar de l'ortografia el que veien els meus ulls no era "gazpacho andaluz", era "gazpacho morelià" (o michoacano). I no és el mateix? Doncs no.
El "gazpacho morelià" és una barreja de varies fruites tallades a daus. Entre elles, piña, coco, jícama (la de l'estimada jicaleta) i mango. Després es rega amb suc de llimona mexicana (llima per a mi) i taronja. I per acabar-ho d'amanir t'hi posen un polsim de chile, no hi podia faltar, una mica de sal i hi ratllen "formatge panela" per sobre.
És a dir, res a veure amb l'homònim andalús però igualment bo i refrescant. Molt interessant el punt de formatge, per cert.
Mentre m'ho menjava rumiava, "ja t'ho haguéssis hagut d'imaginar...
...perquè si els sopes no són sopes (sopa) ni las tortillas són tortillas (truita), ¿com volies que el gaspacho fós gazpacho?"
I després vaig rumiar una mica més...
"Li haguessin pogut dir macedònia que s'hi assembla més, no?"
Probablement, dels visitants que es passegen per aquest blog (de moment pocs però bons), només n'hi deu haver una parell que en coneguin l'origen del títol.
En el primer post us vaig explicar que pensava fer-ne d'aquest blog, contar-vos les meues impressions sobre Mèxic, però mai us vaig explicar l'origen del títol i ara me n'adono que potser seria necessari acabar d'esclarir-ho tot plegat. Anem per feina doncs.
Quan vaig ser a Mèxic per primer cop hi va haver moltes coses que em varen cridar l'atenció, òbviament. D'entre totes, una de ben simple però força curiosa, un tipus d'aixeta que mai havia vist a cap altre lloc. En un parell de paràgrafs veureu de quin tipus d'aixeta es tracta.
Més endavant, navega que navegaràs per la blogosfera, vaig fer cap a un blog anomenat "Cartes de Mèxic". En aquest blog, un català expatriat a terres mexicanes ens contava (ara s'ha pres un recés) les seues vivències a l'altiplà. Ràpidament, ja que empatitzava fàcilment amb l'autor i per suposat perquè el blog m'entacava, me'n vaig fer fan.
En un de tants posts, en Geococcyx (així es diu l'expatriat), es feia ressò de la ja famosa "aixeta de piu". Explicava el curiós que li havia semblat el giny i fins i tot ens instruïa sobre el seu us. Vet aquí l'aixeta de piu, l'original.
Acabat de llegir el post no em vaig poder estar d'afegir-hi un comentari ja que a mi també m'havia cridat l'atenció i em va alegrar saber que no era l'únic sorprès.
Aquell comentari va ser el primer que hi feia i el vaig fer com anònim. Llavors, cada vegada que tornava a fer-hi un comentari m'identificava com "l'anònim de l'aixeta de piu", d'aquí el meu pseudònim (tot i que ja se'm comença a fer llarg i em sembla que l'escurçarem).
Donades les explicacacions i ja per concloure, es podria dir que, d'una manera força peculiar, l'aixeta de piu és l'element que representa l'essència de la curiositat que sento tot estant a Mèxic; també és l'embrió d'aquest blog on s'acumulen totes aquestes curiositats i com no podia ser d'una altra manera també n'és el títol.
Perquè d'aixetes n'hi ha a tot arreu, però d'aixetes de piu, només n'hi ha a Mèxic.
El que veieu a la foto no són ni unes sabatilles, ni unes vambes, ni uns kets. El que veieu a la foto son uns "tenis", els meus primers “tenis” de fet.
A Mèxic, de les sabatilles esportives en diuen "tenis" i a més a més, aquests tenis en concret són fets a Mèxic. O sigui, que són uns “tenis” de totes, totes.Oi què són bonics?
Quan amb la E vàrem veure el logotip, encreuament de Nike i Asics, darrera l'aparador no ens en vam poder estar i en vam haver de comprar 2 parells. Ens van costar 180 pesos (10 euros) cada parell, una ganga.
Aquesta marca de “tenis”, la Panam, vindria a ser com unes Golfitos o unes Paredes a la mexicana, és a dir, uns clàssics, de no massa qualitat però uns clàssics al cap i a la fi.
Com podeu veure a la foto, les Panam no només són aptes per mexicans, tan serveixen per ballar el "pasito duranguense" com la sardana.
Sembla ser que durant un temps aquests "tenis" es van deixar de fabricar però ara es veu que els tornen a fer i em sembla que s'estan posant de moda, a part de perquè realment son realment bonics (me n'he enamorat què hi faràs), suposo que també per una qüestió de nostàlgia.
Tenint en compte que són uns “tenis” barats només els hi trobo una pega i és que no transpiren gaire (o gens), és a dir, que al final del dia desprenen una pudor que et deixa estès. Afortunadament, tot té solució.
Amb una bona "oreada" i una empolsegada d'Olorex, llestos.
A Mèxic el consum de galindaines, o dolços, o "dulces" com en diuen ells, s'allarga més enllà de l'adolescència.
Per la meua part, que de moment encara no sóc mexicà, vaig deixar de consumir dolços cap als 16 anys però en canvi he pogut constatar que la majoria de mexicans segueixen consumint-ne passats els 30.
No sabria dir-vos perquè vaig deixar de consumir dolços encara que observo que a mesura que et vas fent gran adquireixes gust per d'altres menjars i begudes. Canvies la taronjada per la cervesa, el Cacaolat pel cafè, a la Coca-cola li poses whisky... es podria dir que els plaers (o vicis) passen de ser dolços a ser amargs.
Però ¿perquè a Mèxic es segueixen consumint dolços passada l'adolescència? ¿Què passa, que els mexicans no maduren? Em sembla que la resposta no va per aquí.
Resulta que el dolços a Mèxic, malgrat el seu nom, mai han estat del tot dolços. En realitat els dolços a Mèxic són més aviat picants picants perquè la majoria de dolços contenen, i segurament no podia ser d'una altra manera, chile.
Per això, pel chile, és que els mexicans segueixen menjant dolços d'aquests que no són dolços. No ho puc dir del cert però estic convençut que el chile crea addicció (com per exemple la Coca-cola) i si n'has consumit des de petit jo diria que és difícil desenganxar-te'n.
Jo mateix, després d'un temps consumint chile també he anat adquirint gust pel picant, no fins al punt d'enganxar-m'hi però sí al punt de tenir-ne antull de tan en tan.
Algunes vegades em ve de gust beure'm una “michelada cubana”, és a dir, una cervesa amb llimona i chile (també) que seria un plaer adult. I d'altres, de menjar-me una "jicaleta", un plaer més juvenil, que és la galindaina sobre la que volia parlar en aquest post.
Sí cuates, una de les galindaines que més m'entusiasma és la "jicaleta". ¿No trobeu que només de sentir-ne el nom, encara que potser no sapigueu que és, ja us ve de gust? "Jicaleta", aquí la teniu.
La "jicaleta" és una rodanxa de jícama, un tubercle amb textura de patata i amb un gust entre piña i melò (més o menys), punxada en un pal a mode de Chupa-chups.
Els mes perspicaços ja haureu vist que per això es diu com es diu, "jica-" és per "jíca-ma" i "-leta" per "pa-leta". Però ¿això és tot? que sonso direu. Tranquils, ara ve lo bo, ara ve el chile.
La jícama es banya en "chamoy", un xarop a base de polpa de "chabacano" (albercoc) amb sal i chile. Ja hi tenim el picant. però, posem-n'hi una mica més, sí, a sobre del xarop un grapadet de xile en pols.
Ara sí, ¿llestos per mossegar?
La primera foto ve d'aquest fotolog, la segona és l'aixetaire en ple èxtasi jicaletero.
En una sobretaula d'aquestes que es fan llargues, xerra que xerraràs, em vaig assabentar que l'arquetip del ximplet en els acudits mexicans és el gallec.
M'explico. Els típics acudits que jo començaria amb "Va un de Lepe i..." resulta que a mèxic són "Va un gallego y...". O com el que em van contar, que potser ja coneixíeu perquè aquests acudits son estàndard.
¿Cómo se distingue un gallego en un campo de fútbol? Por que cuando hacen la ola se tapa la nariz.
Podia haver estat un espanyol qualsevol, vull dir que d'espanyols rústics i ignorants n'hi ha repartits per tot el mapa, però per alguna raó que desconec és un gallec.
De fet, em van explicar com s'imaginaven al "gallec-ximplet" i em va venir una imatge del Macario de l'inefable José Luís Moreno al cap. Potser aquesta n'és la raó encara que no sé del cert si el Macario era gallec.
De totes maneres suposo que cada país deu tenir el seu propi ximplet dels acudits i a Mèxic els fan gràcia els gallecs, que hi faràs.
Havent-me assabentat d'això em van demanar si a Espanya, com a rèplica dels acudits de gallecs, es contaven acudits sobre mexicans.
Els vaig dir que sí, que n'hi havia algun, però que no eren del tipus "mexicà-ximplet". El ximplet allà, com ja us he dit i a ells també els vaig haver d'explicar, és el de Lepe.
Evidentment, i com no podia ser d'una altra manera, em va tocar contar més d'un acudit sobre mexicans. Entre altres, aquest.
Està Pancho Villa donant ànims als seus homes abans de sortir al camp de batalla.
- Estamos escribiendo una página muy importante para la historia de México que se recordará con orgullo. ¡Viva la menstruación!
Y tota la tropa respon.
- ¡Viva la menstruación, viva!
Pancho Villa continúa el seu discurs.
- Camaradas, esta batalla es decisiva y la vamos a ganar. ¡Viva la menstruación!"
Y tots junts.
- ¡Viva la menstruación! ¡Viva!
Després de no se quants "viva la menstruación" un soldat pregunta.
- Perdón Pancho.
- Dígame camarada.
- Esteee... ¿seguro que no quiere decir revolución en lugar de menstruación?
Y Pancho respon tot cridant.
- Pues eso, ¡qué cooorra la sangre!
Òbviament en directe li poso més salsa i faig una imitació del mexicà que ja fa riure per si sola. Llegit potser queda una mica insípid però us asseguro que sempre que l'explico té molt d'èxit. O potser és que riuen per cortesia? Ara dubto...
Si us atreviu a contar-lo ja m'explicareu com ha anat.
Si penseu que és una beguda a base de Miguelitos i "chela", la resposta és no.
Si penseu que és un torero d'11 anys que causa sensació allà on toreja i a Mèxic en especial, la resposta és sí.
Resulta que fa un parell de setmanes, sense anar més lluny, va matar 6 vedells 6 a la plaça de toros de Mèrida (no la extremenya, la yucateca) establint així un record Guiness.
El Michelito després d'aconseguir "las 2 orejas y el rabo" va sortir de la plaça per la porta gran en braços d'una multitud d'afeccionats fervorosos.
Llegint aquesta notícia l'altre dia, i després de polemitzar amb E. sobre el tema, me'n vaig adonar que havent viscut a Espanya 30 anys mai havia assistit allà a una "corrida" de toros i que la primera vegada que vaig veure toros va ser a, sí, ho heu endevinat, Mèxic.
Aquest cop no va ser cap rampell del tipus "demà a la plaça de toros que hi falta gent" sinó que fou una qüestió de "purititita" casualitat.
Va ser un dia fent una visita a la ciutat de Tlaxcala. Havent dinat una "arrachera" boníssima calia anar a caminar una mica per fer la digestió i que millor que donar un vol per Tlaxcala a les 4 de la tarda i a 30ºC.
Mentre voltàvem per la plaça major ens vam creuar amb un "vochito" que per megafonia anunciava "¡Toros!, ¡toros!, esta tarde gran corrida a cargo de los toreros..." (o quelcom semblant). Realment cap dels que hi erem vam pensar en anar-hi encara que després tots hi vam fer cap.
Camina que caminaràs ens vam dirigir cap al monestir i déu ni do la pujadeta per arribar-hi, sort que allí m'hi esperava una refrescant "jicaleta". De nou vam sentir el "¡Toros!, ¡Toros!...", aquest cop provinent de la plaça de toros que justament queia a sota del mirador del monestir.
Passats un minuts mentre estàvem allà asseguts a la solana van sonar "los clarines" i van aparèixer els toreros, amb dona torera inclosa (la que saluda a la foto).
Passo a fer-vos la crònica: "En acabar de sonar los clarines s'obren les portes i surt el toro, akahastado, que volta que voltaràs a la plaça que per això les fan rodones".
"El torero a qui la sort ha volgut que li toqui el primer dóna varies capotades i duu el toro cap al centre de la plaça".
"Tot seguit fa acte de presència el picador que després d'unes quantes estocades i com que no teníem l'estomac per a sang, encara estem amb la digestió, fa que toquem el dos".
Vista la meua crònica taurina es dedueixen dos coses. Una, que la meua primera vegada va ser un "gatillazo" (ja ho tenen això les primeres vegades). I dos, que fent de cronista taurí no m'hi guanyaria la vida (de Matías Prats només n'hi ha dos).
A tot això, estant allí veient els toros sense pagar i amb el sol pegant-me fort al clatell em va venir al cap una pregunta d'aquelles tontes, ¿ser espanyol i no haver anant mai als toros és com ser mexicà i no haver anat a mai a "las luchas"? Mmm....
Un altre dia ja dedicaré un post exclusiu a Tlaxcala que prou s'ho val, avui la cosa anava de toros.
Fa cosa de 2 anys, fent el xafarder pel mercat municipal de Pátzcuro, em va cridar l'atenció un producte. Era un saquet que dins hi duïa un polsim que tenia la qualitat de, un cop cremat i dita una pregaria, atreure cap a tu la persona estimada.
Vaig tenir-los a la mà mentre rumiava si comprar-los o no però finalment, potser per vergonaya o potser perquè en aquell moment no em feien falta, me'n vaig desdir. Tot i això, em vaig quedar amb ganes de comprar-los.
Passat un temps els "polvets" màgics van sortir en una conversació i em van explicar que d'aquest tipus de coses de "brujería" (així mateix m'ho van dir) en venien al mercat de Sonora, Mèxic DF.
Aquest cop em va donar un rampell i em vaig dir "demà cap al mercat de Sonora que hi falta gent", no podia estar més equivocat.
Anant per la circumvalació el trànsit estava molt dens i a vora i vora de la carretera estava a petar de llocs de venta ambulant molt concorreguts.Em sembla que era el tercer cop que passava pel barri de Tepito però mai l'havia vist tant a sobreeixir. Tot plegat em vaig començar a desesperar i a plantejar-me de girar cua però quan estava a punt de tirar la tovallola vaig veure en la llunyania el rètol del mercat, per fí.
Un cop allí, trobar els "polvets" va ser força fàcil. Tot i que un cop ets dins el mercat sembla un laberint, ràpidament t'adones que, com a tot arreu, està distribuït per gremis.
Hi tenim el sector de les bestioles, fruites i verdures, galindaines, disfresses... així que només cal que t'hi perdis fins que arriba un moment en que els botiguers se t'ofereixen a llegir-te la mà o a tirar-te el tarot, llavors saps que has entrat a la zona de la... "brujería".
Aquí hi podreu trobar tot tipus de remeis màgics i artefactes per la bruixeria com veles, amulets, beuratges, crucifixos, productes per a la neteja espiritual, figures de la "Santa Muerte"...
I de "polvets"? De "polvets" n'hi ha a piles, per triar i remenar. Com mai se sap, en vaig comprar per a tots els propòsits.
Entre d'altres, els "Tripas del diablo" per aborrir el vici de l'alcohol, per si en un moment donat et tires a la beguda. El "Tapabocas" per si de cas hi ha algú que diu pestes de tu i li vols parar els peus (la boca de fet). "Del odio", en cas que interessi provocar mal karma entre dues persones, aquests ja són més de mal rotllo.
Òbviament, no podia ser d'una altra manera, la major part dels "polvos" estan dedicats a les qüestions amoroses. Els "Con nadie más podrás" et serviran en cas que sospitis que la teva parella et vol posar les banyes. Però si resulta que ja fas tard els "Te odiará tu amante" t'aniran millor.
Dins aquest grup de "polvos" amorosos hi tenim una gran gama dels dedicats a avivar la flama sexual, amb feromones incloses. Penseu que són tan famosos que fins hi tot n'hi ha que duen les instruccions en anglès. Entre tots aquests també hi vaig trobar els que havia vist a Pàtzcuaro, per atreure la persona estimada, els "Ven a mi".
No sé que tal funcionin, encara no n'he probat cap, però quelcom que val "de a 2 pesos" el sac petit i "de a 10 pesos" el gran no m'acaba d'inspirar gaire confiança. Suposo que el que compta és la part de fe que hi posis, si m'animo ja ús ho contaré.
Aquest passat Nadal vaig anar a veure la pel·lícula "Rudo y Cursi".
El Rudo (Diego Luna) i el Cursi (Gael García) són dos germans que juguen al futbol de posem-hi tercera regional i treballen collint platans en un poblet del Mèxic profund.
Aquests germans d'un dia per l'altre passaran a ser futbolistes professionals a la ciutat de Mèxic on hi viuran aventures i desventures.
Aventures perquè ambdós ténen la virtud de jugar bé al futbol. I desventures perquè també ténen defectes. Per una banda al Rudo li agrada molt apostar en el joc però n'és un negat i per l'altra el Cursi vol ser cantant però digue'm que no afina massa.
I fins aquí us explico perquè és fins on volia arribar, el Cursi vol ser cantant.
Resulta que hi ha una cançó a la pel·lícula que després d'un mes d'haver-la escoltat no me la puc treure del cap, a més no paro de cantar-la i no només a la dutxa. Començo a estar preocupat.
Es tracta de la versió norteña de tot un clàssic del pop. Aquí en teniu la versió "cantada" pel Cursi (aneu amb comte no se us enganxi com a mi).
Per si de cas no l'heu reconeguda aquí us va l'original.
Quan vaig sentir la versió "cursi" em sonava però no hi havia manera que em sortís el títol de l'original fins que al final de la peli durant els crèdits en vaig sentir una altra versió, aquest cop en anglès. Llavors hi vaig caure, era efectivament l'"I want you to love me" dels Cheap Trick.
Què, us ha agradat el "Quiero que me quieras"? Tot i que potser a rel de la cançò no us engresqueu a veure la pel·lícula jo us la recomano 100%, de debó que em va encantar.
Escrita i dirigida per Carlos Cuarón, el mateix que escrigué "Y tu mamà también", la peli és una comedia àcida tirant a amarga que reflexiona sobre els tombs atzarosos que fa la vida. Com hi diu al póster promocional "la vida és un volado"*.
*a Mèxic "un volado" és l'expressió que fa referència a jugár-se-la a cara o creu.
