Ara bè Nadal

Hi ha una tradició nadalenca a Mèxic que em sembla especialment graciosa. Us en faig 5 pesos a veure que us sembla.

Desconec com es va originar, té tota la pinta de ser un invent comercial, però de ben segur que és 100% mexicana.

Es tracta de regalar una petita ovella de peluix per desitjar prosperitat econòmica. O comprar-te-la tu mateix, no sigui cas que després et quedis escurat.














Durant el Nadal trobes borreguitos de peluix a totes les llars, en general penjats a la porta d'entrada o al rebedor i en venen per tot arreu, inclús per la tele.

Al començament em va semblar estrany, no veia la relació entre les ovelles i els calers. Si haguessin regalat gallines, per allò dels ous d'or...

No vaig trigar gaire però en entendre el simbolisme oví, i si ho vaig entendre jo és perquè es tracta de quelcom molt simple.

Resulta que col·loquialment dels diners, a Mèxic, se'n diu "lana". I com la llana surt de les ovelles, relació establerta.

No és estrany doncs trobar ovelles per tot, tothom s'aferra al que convingui quan van mal dades i a Mèxic hi van sovint, més en els temps que corren.

A part, em sembla un desig molt sensat. Ja sabem que els diners no fan la felicitat però per molta felicitat que desitgis, si no hi ha calers...

Així que, com ja s'apropa el nou any, i molt em temo que no tornaré a postejar fins Gener, aprofito per enviar-vos els meus millors desitjos.

Cuates bloggers, salut (això sempre) i molta llana.

La salsa

A la majoria dels mexicans se'ls fa molt difícil menjar sense picant. Qualsevol plat que no s'acompanyi d'alguna salsa, i quan dic "salsa" s'entén quelcom amb chile, se'ls fa sonso.

No és que no puguin menjar sense picant però quasi quasi. Hi estan tan avesats que qualsevol plat que no dugui picant se'ls fa insípid. Per a que us feu una idea de quant els agrada el picant, anècdota va.

Fa uns anys vaig portar a un mexicà recent aterrat, el senyor M, a un restaurant de cuina tradicional catalana. Em feia il·lusió que tastés una mica de carn a la brasa però sobretot volia explicar-li que era allò del pa amb tomàquet.

Li vaig ensenyar l'art de preparar una bona torrada de pa de pagès amb tot el que hi entra pel preu, all, tomàquet, oli i sal. Un cop la llesca estava ben amanida el senyor M hi va fer una mossegada, només una. Acte seguit va preguntar on estava la salsa.

Com que de salsa "salsa" no n'hi havia, hi havia romesco i allioli però no era allò el que buscava, li vàrem demanar al cambrer si com a mínim tenia Tabasco. Malauradament per al senyor M tampoc hi havia Tabasco.

Acte seguit, el senyor M va agafar el pot de pebre, se'l va mirar per verificar que certament era pebre i sense pensar-s'ho gaire en va tirar a la seua torrada. Llavors, la va mossegar, i com que va trobar que encara no picava prou va posar-n'hi més.

Acabada la segona tanda de pebre el senyor M va tornar a mossegar el pa amb tomàquet (i pebre), encara que no era exactament el que li hagués agradat ja li estava bé. Em va mirar assentint i em va dir que li agradava allò del pa amb tomaquet.

Després, amb tota la naturalitat del món, el senyor M va atacar les costelles de xai que acabaven d'aterrar a taula. Jo, encara me'l mirava estupefacte.

Temps per a del Toro

Els cineastes mexicans de més projecció internacional són, sense un ordre especial, Guillermo Arriaga, Guillermo del Toro, Gozález Iñárritu i els germans Cuarón.

De tots ells n'he parlat al blog en algun moment, de tots menys un, Guillermo del Toro. I no me'l podia saltar, perquè mira que n'és de gran ell i perquè us volia recomanar una peli seua.

















El que diferencia a Guillermo del Toro dels seus col·legues mexicans és una qüestió de gènere, totes les seues pelis caben al sac del cinema fantàstic. Veiem-ho ràpidament.

Les seues pelis made in usa, Mímic, Hellboy I i II, Blade II i ara el Hobbit són fantàstic pur, en qüestió de gèneres el cinema comercial yanqui no entén de mitges tintes.

Les seues dues pelis made in spain però no estan tan cenyides al gènere i ambdues estan emmarcades en la guerra civil espanyola.

Una és la gran triomfadora dels Goya 2006, "El laberinto del fauno", de la qual a més de director n´és el guionista.

L'altra peli espanyola és "El espinazo del diablo", en un to més proper al terror i un excel·lent guió de David Muñoz (el cantant d'Estopa no, aquest).

I finalment, hi ha una altra peli seua, la que jo us volia recomanar. Es tracta de la seua òpera prima, també de gènere fantàstic, és clar, i la seua única peli made in mex, "Cronos".

















Per recomanar-vos "Cronos" però no us n'explicaré pas l'argument, trobo que és una història que és bo anar a veure des de cero, així que només us en donaré un parell de detalls.

Primer de tot us diré que hi surten dos d'actors de pes. El ja reconegut i argentí Federico Lupi en un paper protagonista diguem que molt gris.

I per altra banda, el sempre emergent Giménez Cacho. Si investigueu la seua filmografia segur que us adonareu que l'heu vist en més pelis de les que us penseu.

L'altre detall. Aquesta peli aporta una visió diferent i original sobre un tema que està força de moda aquests dies en les cartelleres d'arreu. I prou.

Però... i perquè m'ha vingut ara aquesta peli al cap?

Doncs resulta que recentment Guillermo del Toro s'ha estrenat com a escriptor amb la novela "Nocturna" i resulta que, en certa manera, recupera el tema de "Cronos".

Promenades

Aquest setmana passada vaig estar a París, amb dos propòsits, visitar uns amics i “turistejar”.

Tot i que a París ja hi havia estat, com aquesta vegada hi anava amb l'E que no hi havia estat mai, m'ha tocat visitar llocs ja coneguts.

Notre Dame, Torre Eiffel, Champs Élysées, Louvre, Sacré Coeur ...

Però també, i a petició de l'E, hem visitat d'altres llocs on jo encara no havia estat.

El Moulin Rouge, les botigues Tati, el café Les Deux Moulins (el d'Amélie)... i també cementiris.














Dos cementiris concretament, el de Père Lachaise i el de Montparnasse.

Al primer hi vàrem anar espressament i al segon hi vàrem fer cap de casualitat.

Hi havia vaga de RER, vam baixar en una parada imprevista i passejant, passejant vàrem fer cap al cementiri de Montparnasse.

Com que ja hi erem, vam entrar-hi i també de casualitat vam trobar-hi la tomba de l'expresident mexicà Porfirio Díaz.














De Porfirio Díaz en sabia poca cosa, bàsicament que havia donat nom a una etapa bastant "pròspera" a Mèxic, el "Porfiriato".

L'E però en sabia alguna cosa més i passejant entre tombes m'en va fer cinc pesos.

Resulta que al començament del seu mandat, Porfirio semblava un president guay que aportaria a Mèxic modernitat i els ensenyaria a parlar francès.

Després però es va liar el tema. La prosperitat va resultar que només va ser per als rics i els pobres cada cop eren més pobres.

Quan a Porfirio li tocava abandonar s'hi va negar, es va tornar a presentar a la reelecció i va guanyar de manera fraudulenta.

Llavors hi va haver una gran revolta, "Revolución Mexicana" en diuen, i Porfirio es va haver d'exiliar a França.

Quan ja m'estava avorrint, no per l'E, sinó perquè la política mexicana sembla repetir camins que mai arriben enlloc, vàrem trobar la tomba de Cortázar.














Sobre el marbre, a mode d'ofrena, hi havien deixat veles, cigarretes, algún encenedor, l'emboltori d'un paquet de mate... i varis papers.

L'E es va ajupir, va agafar un dels papers i el va llegir,

"Andábamos sin buscarnos, pero sabiendo que andábamos para encontrarnos."

De casualitat, passejant.

Acudit a la catalana

Fa força temps us vaig explicar com l'Aixetaire contava acudits "a la mexicana".

Això és, explicar un acudit on hi intervenen mexicans i fer-ho amb un accent mexicà ben marcat. A més, amb l'afegit de tenir un public mexicà.

Havent contat acudits a la mexicana però sentia curiositat per saber quina seria la meua sensació en escoltar un mexicà contant acudits "a la catalana".

És a dir, la situació a la inversa, un mexicà explicant un acudit on hi surten catalans i fer-ho amb un accent català ben marcat.

Sense anar més lluny, aquest cap de setmana passat la meua curiositat s'ha vist satisfeta.

L'amic O, mexicà de Tlanepantla ell, de tan en tan ve a visitar-me i quan ho fa sortim a fer unes cerveses.

Entre cervesa i cervesa sempre cau algun acudit, som molt de la broma, que hi faràs.

Aquesta vegada a més, l'O em va sorprendre amb un acudit "a la catalana", diu així:

- Ei Pau, ¿et puc fer una pregunta?
- I tant, digues.
- Tu... tema sexe, com el portes?
- Què vols dir?
- Vull dir... folles molt o poc?
- Mmmm... una mica de cada.
- Com? no t'entenc?
- Doncs, molt poc.

Rialles a part, em va dir l'O, "pensa que aquest acudit en castellà no es pots fer, eh?".

"Mucho poco" vaig dir jo.

La vida encara

Demà farà un any que es va encetar aquest blog.

I si demà fa un any vol dir que torna a ser Tots Sants aka "Día de Muertos".

També vol dir que com l'any passat, i com l'anterior, hem posat una ofrena a casa.

Aquesta vegada però la fotografia que he penjat no és la de casa (aquest altar no hi cabria pas) sinó que és tracta del Museu Barbier-Mueller.

Resulta que des del consultat de Mèxic a Barcelona han muntat una ruta d'altars que podeu visitar aquests dies.

Mirant el web he vist que hi ha altars de tota mena.

Algun de kitsch dedicat a Michael Jackson i Mari Trini, algun altre de crític dedicat a la mort de la democràcia mexicana i d'altres més familiars.

Si aneu a donar-hi un cop d'ull ja hem direu el què.

Sense més, dir que aquest any de blog m'ha passat volant i que tot i no haver postejat tant com pretenia, l'aixeta encara raja.

Ou Power

Un any més ha arribat el fred, m'ha pillat en calçotets i m'he constipat. Dormir amb la finestra oberta té aquestes coses.

Finestra oberta a part però, des de fa uns anys, em constipo amb una facilitat alarmant.

Resulta que vaig tenir una pneumònia que em va deixar un pulmó mig cardat i a part de les moqueres, congestió i mal de cap habituals m'agafen unes febrades de por.

I m'ho passo bé quan tinc febre... amb aquells tremolins, aquelles suors, aquells deliris... però es veu que si dura massa estona no és bo pel cós i s'ha de fer baixar.

Per fer baixar la febre tots sabem que amb draps humits a front i peus, algun antipirètic, temps i paciència n'hi sol haver prou.

De vegades però, els deliris febrils provoquen que el temps es dilati i llavors la paciència s'esgota en un tic tac.

Arribat aquest punt cal optar per una solució alternativa made in México, invocar el poder de l'ou. ¿I com es fa això? fàcil.

Primer que res cal sortir del llit, anar cap a la cuina, agafar un ou i un plat.

Seguidament t'asseus, agafes l'ou i durant una bona estona te'l fregues pel front. Si ets prou hàbil, enlloc de fregar-lo el pots fer rodolar.

Passada la bona estona trenques l'ou al plat. Observaràs que s'han fet una espècie de coàguls a la clara, se suposa que com més febre tens més coàguls s'hi fan.

Finalment, deixes el plat a la cuina amb l'ou a dins i te'n tornes cap al llit.

No ho he especificat però l'ou utilitzat és el típic ros de gallina i en qüestió d'un quart d'hora la febre ha d'haver baixat. Suposo que amb un ou d'estruç es faria més via però no en solc tenir a mà.

Aquest ritual, a mi, me'l fa el meu xaman particular i es veu que el va aprendre de la seua àvia però no es requereix de cap habilitat extraordinària per dur-lo a terme.

Ja per acabar només m'agradaria dir que, des que l'he provat, aquest mètode mai m'ha fallat i encara que he ponderat la possibilitat que la febre m'acabés baixant igualment, ara tampoc me la jugaré.

Pinches Guals

A Mèxic no existeix el, talment dit, gual permanent (aka "vado permanente").

És a dir, no existeix una taxa per "garantir" que la sortida del teu garatge estigui desocupada.

I és clar, tampoc existeix cap grua municipal que s'endurà al dipòsit aquell cotxe que tan amablement hi han estacionat al davant.

Així que, campi qui pugui, per gaudir d'un gual cadascú posa a la porta del seu garatge el seu propi rètol. Per exemple, un com aquest.














Passa però que ningú garanteix la gentilesa d'aquell que busca aparcament i com no hi ha l'amenaça de la grua no es pot ser tan educat.














Aquest és un clàssic dels guals mexicans (ja té rovell i tot) però potser és massa subtil. De vegades, cal entrar en detall.















"Si aparques aquí et rebentarem les rodes" diu aquest, això sí, gratuïtament. Però encara es pot ser més especific.


















"Si aparques aquí et rebentarem les rodes i ho farem amb quatre claus", gratis també. Encara que es pot donar el cas que sí disposin d'una grua.



















I llavors no et rebentaran les rodes però se t'enduran el cotxe, però on si no hi ha dipòsit? Ves a saber on, pregunta-li a Cesc Llobató.

Finalment, un consell.

Si no voleu que li faltin el respecte al vostre cotxe rebentant-li les rodes amb quatre claus i se us l'emportin amb una grua ves a saber on (tot de gratis, com sempre), millor deixeu-lo en un bon garatge.














En un com aquest per exemple que és "supermultipadrísimo", la "re-re-períssima" vaja.

Això sí, de paganini.

Dilemes

La vida està carregada de decisions complicades...

Misteriosos Motels

Ja fa temps, anant i tornant del DF, em vaig fixar que hi havia un futimé de motels.

En veia pel periférico o pel circuito, anant cap a Cuernavaca, cap a Puebla, cap a Querétaro... per tot.

Vaig suposar que, essent el DF tant gran, hi devia haver molt viatger de pas i que era normal trobar-ne tants als accessos a la ciutat.

Després però, vaig veure que també n'hi havia enmig de la ciutat. A la colònia Roma, a Polanco, a Tacuba... arreu.

Una altra vegada vaig fer les meus cavil·lacions per justificar tant motel.

Vaig suposar que així com a Barcelona hi havia pensions (ara ja no tantes) a Mèxic DF hi havia motels. Així de fàcil.

El que em va semblar més misteriós, i això va fer que em fixés en els motels, va ser que tots ells es deien igual, "Motel Garage".

Inclús, algun d'ells tenia l'estatus d'hotel pero mantenia el nom, "Garage".












"Motel Garage" a la colònia Roma.

Un cop més, vaig fer cavil·lacions. Es devia tractar d'alguna cadena tipus els "Motel 6" que hi ha als USA, és clar.

Fins i tot, potser els "Motel Garage" devien ser propietat de Slim, com les pastisseries "El Globo" que també estan per tot arreu. Suposar per suposar.

Bé, el cas és que un dia, no sé a compte de què, va sortir el tema "Motel Garage" en una tertúlia i finalment vaig poder exposar les meues cavil·lacions.

Acabades d'escoltar aquestes suposicions tan lògiques que just heu llegit els meus contertulis mexicans van començar a riure.

Van riure una estona, una estona llarga, una mica més encara. I després de moltes rialles em van contar la veritat sobre els misteriosos motels.

Resulta que els motels es diuen "Garage" perquè... redoble de tambor, disposen de garatge.

Lògic no?, doncs jo que sóc molt llest no hi vaig caure. Potser si s'haguessin dit “Motel Parking”... bé, teniu permís per dir-me tonto.

"I n'hi ha tants perquè..." em van començar a dir. "Perquè els necessitem..." semblava que no m'ho volien explicar. "Perquè s'hi va a..." i no ho soltaven i els tornava a agafar el riure.

Així que finalment, mig emprenyat vaig dir, "A què s'hi va?". I m'ho van soltar, "A coger, güey* ".

Incauts sortint d'un motel, amb garatge.


*A cardar, tonto.

L'oli ximplet

No coneixia aquesta marca i ahir, en veure l'anunci, em vaig fer unes quantes rialles "tontes".



Exactament, cinc rialles.


El professor de ioga al que es fa referència surt a l'anunci de la competència.

Diada de Mèxic

Fa 5 dies, i com ja ve sent habitual des de fa casi 300 anys, es va celebrar la "Diada de Catalunya".

I avui, com ja ve sent habitual des de fa casi 200 anys, se celebra la "Diada de Mèxic", aka "Día de la Independencia".



















Sí cuates, i l'any vinent Mèxic celebrarà 200 anys de la independència i a més 100 anys de l'inici de la revolució. Entoma aquesta! Potser "la liaran" més grossa que a Arenys de Munt :-)

I cada any, com ja ve sent habitual des que m'he adonat que tinc mala memòria, he de recordar que és exactament el què se celebra.

Bàsicament, recordar-me'n vol dir agafar l'enciclopèdia (o tirar de wikipèdia) per posar ordre a dates i noms que em ballen pel cap.

L'any passat però, per com a mínim estalviar-me aquesta cerca, l'E em van fer una descoberta.

Existeixen a Mèxic uns fulls anomenats "monografías" que es poden adquirir a la teua tenda de "abarrotes" de confiança.

Aquests fulls els fan comprar als nens de primària per "quatre pesos" (no recordo quant però molt barats) per a que s'aprenguin la lliçó.

Així que, com si encara fos un nen de primària, també em van comprar la meua “monografía” i avui us la volia ensenyar passa que no sé on l'he embotit. Sóc un desastre.

Afortunadament he trobat que el govern de Mèxic les facilita via web (al final no m'he estalviat la cerca) i la podeu descarregar fent clic aquí.

En aquesta web veureu que hi ha d'altres monografies dedicades a diversos temes així com biografies de personatges rellevants. Quan la trobi, us penjaré una "biografía" que també em van comprar (i que no està a la web).

Què? Ja us heu aprés la "monografía"? Sí? Doncs digueu amb mí ¡Viva México!

Arriaga - Iñárritu

Començo aquest post on vaig deixar l'anterior, amb dos pel·lícules guionades per Arriaga que no han estat dirigides per l'Iñárritu, d'aquí la resta en el títol.

Abans de "Babel" es va rodar un guió d'Arriaga amb Tommy Lee Jones a la direcció, "Los tres entierros de Melquíades Estrada". Aquesta li va valer el premi al millor guió al festival Cannes.

Després de "Babel" un altre guió seu (abans novel·la) també va esdevenir pel·lícula, "El búfalo de la noche". Aquesta segurament ni l'heu vista, va passar desapercebuba.

Aquest any passat, amb l'empenta del guardó a Cannes, Arriaga aconsegueix el seu propòsit i salta a la direcció amb un guió propi, "The burning plain".

I, com ja us vaig dir en l'anterior post, a mi no m'ha convençut. Però perquè?

Breument, perquè la història és fluixa i perquè el director encara és novell.


















Guillermo Arriaga enfadat en assabentar-se que a l'Aixetaire no li mola la seua última peli.

La història es poca cosa per a estirar-la tan. Serviria per ser una de les tres trames de "Amores Perros" o de "Babel" però per si sola...

Per altra banda, a Arriaga li falta experiència en aquest camp. No sap donar-li (encara) el dramatisme visual que la història necessita.

Recordant "Los tres entierros...", que tampoc és un mega guió, el director sí li va saber injectar la dosi de drama adequada. Aquelles caminades pel desert...

Em pregunto però que hagués passat amb un director solvent i tampoc visualitzo gaire cosa, un succedani de "21 gramos" potser.

De moment sembla que Arriaga sense un director com cal no se'n acaba de sortir.

Ara espero amb ànsia que s'estreni la peli de l'Iñárritu, "Biutiful". Resultarà Iñárritu un bon guionista o no se'n sortirà sense l'Arriaga?

En un proper post titulat "Iñárritu - Arriaga", veurem que passa invertint els operands.

Arriaga + Iñárritu

Em sembla que ja és la tercera vegada que ho faig en el blog i ja em sap greu però voldria parlar d'una peli que no m'ha acabat d'agradar.

És tracta de "The Burning Plain", escrita i dirigida per Guillermo Arriaga.

Però abans d'explicar perquè no m'ha agradat la peli voldria fer un mini post recordatori de la trajectòria d'Arriaga i una consulta popular.

Segurament us sonarà Arriaga ja que probablement sigui en l'actualitat el guionista mexicà amb més renom. "Amores Perros"?












Sí? D'acord.

I per parlar d'Arriaga és indispensable conèixer Iñárritu ja que ambdós han conformat el tàndem guionista-director més fructífer del cinema mexicà dels últims anys.

Tres pel·lícules avalen la seua trajectòria.

Fent un símil aeronàutic es podria dir que amb "Amores Perros" es van enlairar, "21 Gramos" va servir per mantenir el vol i amb "Babel" van sortir de l'atmosfera.

Lamentablement el tàndem es va desintegrar amb Babel, és el que té creuar l'atmosfera. Perquè? Diguem que Arriaga volia tenir més control sobre l'avió, volia pilotar, i Iñárritu no volia copilot.

Però abans d'aconseguir ser director, i sense Iñárritu, hi ha hagut dos pel·lícules més guionades per Arriaga. Dos pelis però que mencionaré en el proper post ja que ara toca consulta popular.

Com ja haureu notat he passat molt de volada per les tres pel·lícules mencionades, no es que no en tingui una opinió, el que passa es que en voldria saber la vostra.

De les tres pel·lícules sorgides del tàndem Arriaga-Iñárritu, quina us agrada més? i perquè?

Cajeta is not dulce de leche

De tant en tant per dinar m'agrada passar per una botiga de productes rio platenses i em poso com el quico.

Em demano un pebete de milanesa, una empanada de carn picant, una altra de ceba amb formatge i de postre un parell de croissants amb dolç de llet.

Habitualment em passa que en demanar els croissants enlloc de dir "de dulce de leche" dic "de cajeta" i llavors la noia argentina que m'atén no m'entén.

Però, perquè dic cajeta enlloc de dolç de llet? i què és la cajeta? i el dolç de llet? Anem a pams.

Primer pam, què és el dolç de llet?

Segurament molts ja coneixeu aquest dolç tan popular a tota llatino amèrica ja que els argentins s'han encarregat de popularitzar-lo arreu.


















Es tracta de, fent via, llet amb sucre que s'ha deixat massa estona al foc i s'ha cremat. Un accident culinari deliciós.

Segon pam, que és la cajeta?

Potser el dolç de llet l'havíeu tastat amb un altre nom com arequipe o potser com a manjar que és com se'n diu a Colòmbia i Chile respectivament.

Doncs resulta que cajeta és el nom amb que el dolç de llet es coneix a Mèxic.

Amb això es responc a la primera pregunta ja que aquesta es la raó que fa que jo demani el dolç de llet com a cajeta, la mexicanitat que m'acompanya allà on vagi.

Però atenció, perquè aquí estic cometent un error.

La cajeta i el dolç de llet no són el mateix. Hi ha una diferència bàsica, la llet per fer la cajeta és de cabra i no pas de vaca.


















(veieu que hi ha una cabra a l'etiqueta?)

Això provoca canvis de color, sabor i textura. A diferencia del dolç de llet, la cajeta és força més intensa (ja ho té això Mèxic).

I ja per anar acabant, anem a fer un tercer pam.

Com ja us he explicat, quan li demanes cajeta a un argentí no sap pas de que li estàs parlant. Però ¿què passa si li demanes dolç de llet a un mexicà?

No fa massa estava berenant amb l'E, mexicana de soca-rel ella. Menjàvem pa torrat amb cajeta, quelcom ràpid de fer i deliciós de menjar.

El cas és que trobava que a la meua torrada li faltava una mica més de cajeta, golafre que és un, i li vaig demanar a l'E "¿me pasas el dulce de leche?".

L'E em va mirar amb una cara... jo desconcertat i sense consciència del lapsus comès només vaig saber dir "¿por favor?"

Llavors, molt enfadada, l'E em va contestar, "cajeta no es dulce de leche".