dissabte, 25 de desembre del 2010

dimecres, 17 de novembre del 2010

Lonely México






















Ja tinc bitllet d'avió!

A mitjans Desembre cap a Mèxic per passar-hi
una vintena de dies.

Una setmana m'estaré al DF però la resta voldria marxar de "lonely backpacker".


He pensat d'anar a Chiapas però encara no m'he decidit.


Cuates bloggers, algun suggeriment?

divendres, 12 de novembre del 2010

Ripstein a Barcelona















Aquest any a l'Alternativa hi haurà, entre d'altres, una secció dedicada a cinema mexicà.

Hi serà
Arturo Ripstein presentant algunes pelis seues i també participant en una taula rodona que té bona pinta.

Com a bon fan m'hi hauré de deixar caure algun dia.

dilluns, 1 de novembre del 2010

Mini calacas




















D'antuvi, disculpeu l'atreviment.


Cerca la calaca en Geo
tot arreu per l'altiplà
car no pas el trobarà.

La pelona fa venir por

a Isaura mentre menja
un bon taco al pastor.


Pablo a través de ses ulleres

de ben prop ha vist la calaca,

només té un dent eixa flaca.

Tomba la parca pel País Secret

espantant dones de reial natura,

les joves i les que fan costura.

Al politòleg Berenguer
és ben bé que la calaca
també fa venir-li caca.

Feliç "Día de los Muertos".

dilluns, 11 d’octubre del 2010

Addicte


Deu fer uns 4 anys que vaig deixar de fumar.

Enhorabona. Gràcies. I com t'ho vas fer?


Doncs em van regalar un llibre d'aquests per deixar de fumar i vaig pensar, pels meus dallonses que ho deixo sense llegir-lo.


I així va ser. Però no va ser difícil?


Deixar de fumar pròpiament, no. El fumut van ser els altres vicis que van anar sorgint.


Coca-cola, Donuts, Nocilla... i l'últim de tots, les pipes.


Pipes? Sí, pipes.


Però no qualsevulles, les Tijuana de Grefusa. Vaja, que he canviat el tabac pel chile.


¿...?

Sí, aquestes pipes duen jalapeño en pols i estan... tan bones que no us les recomanaré.


Bàsicament perquè no us vull mal, però també per allò de "més per mi", no sigui cas que s'acabin.

De res.

dijous, 16 de setembre del 2010

Bicentenario a Barcelona

Algunes fotos de la celebració del Bicentenario ahir a Barcelona.






















El superheroi tricolor.






















"El charro" independendentista.

















Els manifestants "nada que celebrar".






















"El grito" (desenfocat per la munió enfervorida).

















I "el Mariachi" a plaça Reial.

¡Viva México!

dimecres, 15 de setembre del 2010

¿Viva México?

Avui se celebra el bicentenari de l'inici de la independència de Mèxic, i digue-me waterparties si voleu, però...

Creo que estamos sumidos en una depresión nacional, en un desanimo nacional. Estamos en una depresión en términos casi clínicos, estamos desanimados y pensamos que no tenemos futuro, y por lo tanto, vemos hacia atrás y decimos: “Nada de lo que hicimos vale la pena”. Una depresión que nos hace pensar que no servimos para nada, que no tenemos nada… Yo creo que estamos obnubilados con el pesimismo, con la depresión que tiene que ver con el crimen, con la súbita guerra contra el narcotráfico que había que dar, con el estancamiento económico, con el desempleo, con la pobreza, con la migración y con el México que no avanza…

Extracte d'una entrevista a Enrique Krauze per a Milenio.

diumenge, 12 de setembre del 2010

Diada norteada

Per motius off-blogger el passat dissabte el vàrem passar a Madrid.

Si no em falla la memòria va ser la meua primera Diada fora de casa, i va ser estrany.

En un dia tan assenyalat no veure senyeres tot passejant pel carrer, ni escoltar la cobla a la plaça, ni dinar un bon plat d'escudella...

I precisament el dinar va fer-me el dia encara més estrany.

















Uns tacos de carnitas que em van tele-transportar a Mèxic.


dilluns, 30 d’agost del 2010

Con motivo del bicentenario

Tombant la quinzena hi tenim el bicentenari de la independència de Mèxic. Aquest any entorn el tradicional "grito" al Zócalo s'hi muntarà una farra d'aquí t'hi espero.

Ja fa força temps que s'estan fent preparatius i de fet ja s'han celebrat alguns actes. Per exemple, "Con motivo del bicentenario" es va jugar el partit de futbol Mèxic - Espanya.

Però també, "con motivo del bicentenario" s'estan realitzant tota mena d'"activitats extra-oficials". Des de programes televisius o radiofònics fins a ofertes comercials de qui prova de fer el seu agost.

És a dir, que la fórmula "con motivo del bicentenario" s'ha convertit en una excusa per a gairebé tot.

No hi sóc a Mèxic i no sé quant exagerat sigui tot plegat però els que hi són em diuen que ja n'estan una mica "hasta la madre".
El sentiment d'un tipet i l'olla plena ha començat a vessar i una de les esquitxades més sonades l'ha rebut Aleks Sintek.

Aquest músic mexicà, "con motivo del bicentenario", ha aprofitat per composar un himne "extra oficial", i l'hi ha sortit rana. No ha agradat, i l'han lapidat a tal punt que s'ha vist forçat a esborrar-se de Twitter per deixar de rebre insults.



L'heu escoltat ja? Què us sembla?

dimarts, 24 d’agost del 2010

Miss univers 2010 és mexicana

Jimena Navarrete, la nova miss univers, ha declarat:

"No puedo pensar en nada, la verdad estoy en blanco."


El president Calderón ja l'ha felicitada i ha afegit:

"
Servirá a México, a nuestra imagen como país, mucho
."

Un tal chidoguan, via Twitter, ha comentat al respecte:


"Debería haber un concurso de la enferma más guapa y que se llame IMSS Universo."

dijous, 12 d’agost del 2010

De tennis i cables

Contempleu la meua "playera super chida" marca Naco.

















N'estic tan enamorat que la duria a tot hora però malauradament no pot ser, per dues raons.

La primera i més òbvia, perquè al cap d'uns dies i amb la calor que fa la playera cantaria més que Paulina Rubio a la dutxa.


I la segona, perquè sempre que la duc hi ha algú que em pregunta sobre el significat de l'estampat i ja me'n començo a cansar.

Jo, al començament, explicava alguna versió que m'havien contat.


Que si algú després d'haver dut els mateixos tennis durant massa temps finalment els havia renovat i ho celebrava penjant els vells.

Que si és un tema de bandes per marcar territori en plan aquí hi vàrem matar a Pepet i les sabatilles penjades en són la prova.

Que si patatim que si patatam.


Últimament però la qüestió ja cansa, bàsicament perquè n'hi ha molts que ja m'ho han preguntat més de dos vegades i m'exaspero.


Què passa, que no escolten o què?

La propera vegada que m'ho pregunti un d'aquests sords li diré "és un arbre amb branques elèctriques on hi creixen sabatilles, güeeey"

diumenge, 8 d’agost del 2010

Flors de nit






















Fa un parell de dies li vaig fer aquesta foto al Panchito.


Al començament, veient la banya, ens pensavem que li havien posat "el cuerno".

Després però, en veure el capoll, ja vam entendre que estava passant.

I d'aquí poc sembla ser que el seu germà Pinxets també florirà.



Després de 5 anys sense dir ni mu... qui ho havia de dir.


Això sí, com ja resa el títol del post, l'alegria només dura una nit.

dilluns, 2 d’agost del 2010

Immersió lingüística


Tot i que duc força anys d'immersió lingüística a la mexicana encara hi ha vegades en que em perdo.


I mira que tinc el lèxic força dominat, els girs lingüístics molt per la mà i gairebé entomo tots els alburs.

Amb tot, hi ha vegades que, trobant-me enmig d'una conversa entre mexicans, em quedo fora de joc.

Afortunadament, gràcies a estudis de l'IMEA, m'he adonat que el 95% dels cops
em perdo per culpa d'una frase pertranyent a "El chavo del 8" o a "El Chapulín Colorado".

Per pal·liar aquest buit cultural m'hauria de chupar l'extensíssima videografia del gran
Chespirito però se'm fa massa costa amunt.

Llavors, m'he fet una llista d'expressions comodí que, quan em quedo fora de joc, encabeixo a la conversació per dissimular.


Aquí va un tast de la meu llista, el top 5:


"Fue sin querer queriendo". Ideal per disculpar-te quan l'has espifiada, ja sigui intencionadament o no.


"No me simpatizas". Ja sigui per dir que algú no et cau bé o per denotar disconformitat amb el que s'està dient.


"No contaban con mi astucia". Per fer-te el saberut o per, al contrari, ironitzar sobre una relliscada.


"Que no panda el cúnico". És a dir, que no "porri el cànic". Per calmar els ànims en cas que la cosa se'n vagi de mare.


I per acabar "prefiero evitar la fatiga". La dic sovint, força sovint, quan s'ha de fer quelcom però em fa massa mandra.


Un avís. Pot ser que us trobeu amb el típic "aixafa guitarrons" que us digui que no li agrada "El chavo", no patiu, és pura pose pseudoprogre.


I com sé que vosaltres no sou d'aquestos, si no no pararíeu per aquest blog, digueu-me expressions chespirítiques que us agradin.

dijous, 15 de juliol del 2010

Quina calor!

Quan vius en un àtic de 30 metres quadrats, amb parets gruixudes com paper de fumar i sense aire condicionat, l'estiu és un petit infern.

Baixar persianes, obrir finestres i engegar el ventilador són algunes foteses de vital importància per suportar la calor.

Des de fa dies també corre pel pis l'aigua de jamaica (us la recomanava l'estiu passat) que ajuda a refrescar-se.

I de tant en tant, també per refrescar-me, "se me antoja" una nieve oaxaqueña de llimó, o potser de tuna, o millor de mamey...























Malauradament aquest desig no el puc satisfer així que tiro de "Burmanflash" que si més no és millor que un "Bonice" de semàfor.

dijous, 8 de juliol del 2010

To Quec Away

De tant en tant, a ca l'aixetaire, rebem visites mexicanes i abans de venir ens truquen per demanar-nos si ens convé alguna cosa.

Això és, per exemple, una caixa de Pulparindo o un pot de Cajeta en cas que ja s'hagin acabat. I si no també, no ens enganyem.


No fa gaire, sense demanar-ho, ens van arribar dos quecas, "quecotas" diria jo.



Una de tinga per l'E.




I una de hongos per a mi.



A més, com els take away no et cobren quan arriba el menjar fred, ens van sortir de franc.


Gràcies M.E.

dilluns, 5 de juliol del 2010

Complex Geogràfic






















M'he fixat que molts no-mexicans es refereixen a Mèxic com sud-amèrica.


I el cas és que sud-amèrica no comença a Tijuana si no uns quants milers de quilòmetres més avall, llavors, em demano el perquè d'aquest error.


De bones a primeres pot semblar que només es tracta d'un lapsus d'origen lèxic.


Vull dir, que si els Estats Units no fossin d'Amèrica si no, per dir alguna cosa, d'Obama, això no passaria.


Però resulta que el país que limita pel nord amb Mèxic es va apropiar del nom de tot el continent.


Per fer un símil, és com si França enlloc de dir-se la República Francesa fos la República d'Europa.


A més, quan hom diu "els americans" només es refereix als d'EUA, que reprenent el símil anterior seria com dir que "els europeus" només són els francesos.


Rumiant una mica més però em sembla que l'error no radica en el lèxic, o si més no, no només en el lèxic.


Posem per cas que Mèxic tingués un PNB com el dels EUA, llavors m'hi jugo un "chícharo" que ja ningú es referiria a Mèxic com sud-amèrica.

Segurament, fent l'associació nord ric, sud pobre; en el seu mapamundi mental molts visualitzen uns EUA allargats fins l'equador.


A molts mexicans que conec això de "ser" sud-americans els molesta però els no-mexicans que han comés el lapsus pensen que no n'hi ha per tant.


Posem per cas però que aquests no-mexicans que es refereixen a Mèxic com sud-amèrica fossin espanyols.


I posem per cas també que Espanya tingués un PNB vuit vegades inferior al francès.


M'hi jugo un "guisante" que "ser" africans tampoc els faria gaire gràcia.

dissabte, 3 de juliol del 2010

Maradona Bocón



Actualització 04/07/2010: Ahir vaig anar al bar a veure el partit Alemanya - Argentina i cada cop que marcaven els alemanys hi havia una cridòria ensordidora. Hom pensaria que eren aficionats alemanys però no, eren tots mexicans "ardidos". I jo, que m'hi vaig afegir.

divendres, 25 de juny del 2010

Lluna plenota

miau
Un augmentatiu típic mexicà s'obté posant un sufix del tipus "-ot" al final d'aquell mot al què es vol afegir una idea de grandària.

Així per exemple, per dir d'un "cerdo" que és molt gran es diu que és un "cerdote", una "vaca" seria una "vacota", un "pollo" seria un... i anar fent.

Aquesta tipus d'augmentatiu no difereix massa de la versió catalana. On, un porc gran seria un porcot, una vaca seria una vacota, un poll seria un...

Ve a ser una mica l'estil del Tomàs Molina. Ja sabeu, quan diu allò de "el cel estarà tapadot" per pronosticar un dia ennuvolat.

En la versió mexicana a més, l'augmentatiu té una particularitat que no té la versió catalana i que trobo el fa especialment divertit.

El sufix es pot repetir per exagerar la idea de grandària. És a dir, es pot sufixar el sufix quedant aquest com "-otot", o "-ototot" si s'escau.

Per exemple, demà a la nit hi haurà lluna plena i com que estarà completament il·luminada es veurà més gran que de costum.

Llavors, no es veurà una "lluna" ni una "llunota", si no que es veurà una "llunototota".

I com ja sabeu, les nits de lluna plena tenen les seues particularitats...


divendres, 11 de juny del 2010

¡Mexicó, Mexicó!

chicharitos
Els ha costat la Virgen de Guadalupe i ajuda però finalment el Tri ha aconseguit empatar.

I amb aquest empat han trencat una molt desfavorable estadística. De 5 partits inaugurals jugats en Mundials, Mèxic els havia perdut tots.

Això sí, si arriba a ser pels locutors de Telecinco, Mèxic no empata ni de conya. I és que avui els mexicans residents a Espanya han tastat el xarop "rojigualda".

Sabeu de que parlo, no? Sabeu aquests partits del Barça de la passada Champions retransmesos, per exemple, a la Primera. Sí, oi? Res més a dir doncs.

Hagués tret el volum de la tele i posat al Puyal però avui no es podia. Llàstima, perquè potser haqués caigut alguna broma de Chicharitos, per allò de "m'hi jugo un pèsol...".

I parlant de bromes, cal dir que m'han fet riure un cop. A la segona part, quan Mèxic remenava de més la pilota i han dit "parece que en México se inventó la paciència".

Al sector mexicà present però, ni mitja gràcia li ha fet. Al contrari, més indignat encara. Per un instant pensava que "me iban a partir la madre".

En fi, si aquells mexicans que van a celebrar les victòries de "la madre patria" a la chilanga Cibeles ho han escoltat, "m'hi jugo un chícharo" que mai més hi tornen.

I és que, què et pots esperar veient aquest anunci del patrocinador oficial de "la Roja"?

divendres, 4 de juny del 2010

La fe és un dinosaure rosa


A Mèxic quan et veuen la cara vol dir que t'han pres el pèl. De fet, el que et veuen és la cara de "menso" (de talòs vaja) però la frase s'escurça amb un "te han visto la cara".


Personalment, he de dir que el pèl me l'han pres força vegades (sóc home de bona fe jo) però la cara encara no me l'havien vist mai (que jo sàpiga), així que us explico com va anar.


Fa temps rondàvem pel centre històric del D.F quan em va sobtar una cosa que venia un esqüincle al mig del carrer. La cosa es publicitava amb el crit "Crecencio, Crecencio, el dinosaurio que crece en el agua".


Amb la mà alçada sobre el cap l'esquïncle mostrava un pot de plàstic d'uns dos litres de capacitat, on hi surava, gairebé ocupant tot el volum, un tiranosaure rosa d'escuma.


I a l'altra mà hi duia un grapat d'ous de color rosa que se suposava que un cop submergits en aigua creixerien fins convertir-se en el tiranosaure que hi havia dins el pot.


Quan vaig veure de que es tractava la cosa immediatament vaig pensar en la G.


La G es una catalaneta de 4 anys que enlloc de jugar amb Barbies té una col·lecció de bestioles de goma (rates, aranyes, serps...) amb les que fa la guitza a sa germana gran.


Sí, segur que a la G li encantaria la cosa. Així que, tot i que el nom Crecencio no em feia el pès (hagués molat més Creceratops) vaig comprar un parell d'ous per 20 baritos.


De tornada al meu poble (el del costat est de l'Atlàntic) de seguida que vam trobar la G començàrem l'operació Creceratops que, òbviament, està gràficament documentada.


Vegeu el petit ou rosa (mida ou de perdiu) a la mà de la G.




A continuació l'ou i l'ampolla on havia de créixer el dinosaure.























I per acabar, la G carregant l'ampolla amb l'ou submergit a l'interior.






















¿Noteu que l'ou sembla que estigui a punt d'esclatar i que d'allí en sortirà un dinosaure rosa d'uns vint centímetres d'alçada? No?


Doncs jo sí que ho notava però malauradament no va ser així.


L'ou es va desfer i en va sortir un petit dinosaure sí, però el dinosaure no va créixer ni un centímetre més. No es devia dir Crecencio aquest mal...


Tan gran va ser la decepció que el moment ni tan sols està documentat i la G no m'ha parlat des de llavors. La canalla no perdona.


Sí, m'havien vist la cara però jo no he predut la fe i estic convençut que a Mèxic hi ha dinosaures de color rosa que creixen al submergir-se en l'aigua.


I tornaré a Mèxic tantes vegades com faci falta... i el trobaré.

diumenge, 23 de maig del 2010

diumenge, 16 de maig del 2010

Èxtasi dominical

Aquest diumenge al migdia, mentre resolia l'auto-definit de Tarkus i degustava un Pulparnido "extrapicante", me n'he recordat de vosaltres, cuates bloggers.

Així que voldria compartir aqueix moment extàtic dominical amb, què millor, que un auto-definit amb sabor mexicà.


click per ampliar




















Actualització: solució aquí (i no feu trampes :-)

dimarts, 11 de maig del 2010

El Pulparindo

La primera vegada que vaig tornar de Mèxic vaig dur, a mode de souvenir, un mega-mix de "dulces" per als amics i companys de feina.

Els dolços no van agradar a tothom (colla de llepafils) però hi va haver una minoria de cuates sibarites a qui van entusiasmar.


D'ençà, aquesta minoria sibarita, quan s'assabenta que he d'anar a Mèxic, em demanen que els porti dolços.


I en concret me'n demanen un de molt senzill però alhora delicat, aquest és, un clàssic entre clàssics, el "Pulparindo".


El "Pulparindo" és un dolç fet, al igual que molts dolços mexicans, a base de pasta de "tamarindo" que es disposa en forma de barreta, se sala i s'arrebossa de chile.


Personalment, m'agrada menjar-lo a petites mossegades deixant-lo desfer lentament sobre la llengua mentre realitzo alguna activitat intel·lectual, com ara, escriure aquest blog.























El "Pulparindo" és un dolç indicat per a paladars delicats ja que no és especialment picant. Per als avesats al chile però existeix una versió "extrapicante".























D'aquests últims en tinc una caixeta que guardo per a les grans ocasions, com ressolució d'auto-definits de Tarkus o re-visionats de pelis de Rohmer.



En el seu dia em vaig adonar que parlar-vos de dolços era una mica una tocada de pera, ja que em dedico a posar-vos les dents llargues i després us quedeu amb les ganes.


Avui però voldria posar-hi remei, ja que he re-trobat una botiga a Barcelona on venen alguns d'aquests dolços, i en concret, el "Pulparindo".


La botiga es diu Iztli i recordo haver-hi menjat un burrito força bo quan estava situada al Born però es veu que ara s'han traslladat a la Barceloneta.


Podeu localitzar-la a través de la seua web, on veureu que també admeten comandes.

dijous, 29 d’abril del 2010

Zoé a Bcn

Barcelonautes, aquesta nit estaran tocant a la city els Zoé, una de les bandes més en forma de l'actual panorama pop-rock mexicà.



Jo no m'ho perdo.

dimecres, 28 d’abril del 2010

La perdició de Ripstein





















En aquest blog he postejat sobre cinema mexicà en varies ocasions.


He mencionat a cineastes de renom com del Toro, Iñárritu, Arriaga, els Cuarón... però me n'he saltat un que, tot i no ser tan mediàtic, és molt important.


Aquest és Arturo Ripstein i no crec que m'equivoqui de gaire si dic que, ara per ara, és el cineasta mexicà per antonomàsia.


Quatre raons (i mitja) que avalen la meua opinió.


Una. És fill de pares cineastes, és a dir, és quasi cineasta de naixement. Es va criar als estudis Churubusco i va créixer entre focus, càmeres i cel·luloide. Probablement per les seues venes hi corren halurs de plata.


Dos. Va aprendre cinema al costat de Buñuel, el sord de Calanda. En la seua època mexicana Buñuel va treballar als estudis Churubusco i Ripstein se li va enganxar com un xiclet per absorbir-ne el seu talent.


Tres. Ripstein té una filmografia extenssíssima. Ja se sap que quantitat no es sinònim de qualitat però si de vint n'hi ha cinc de bones a mi ja m'està bé. I si no, mireu en Woody Allen.


Quatre. Les seues pelis no s'entenen sense Mèxic. I això no vol dir que si no ets un mexicòfil no entendràs res, no. Vol dir que si no existís Mèxic no hi hauria ni una peli com les de Ripstein.


I mitja. Ripstein no escriu les pelis que dirigeix. Això és greu? Bé, Hitchcok tampoc escrivia les seues pelis i segurament es considerat el més gran cineasta britànic. I qui escriu les pelis de Ripstein?


Doncs les últimes les ha escrit Paz Garciadiego, la seua dona. I si fa temps us parlava del tàndem Iñarritu Arriaga com un dels més fructífers del cinema mexicà, el tàndem Ripstein Garciadediego encara ho és més.


Evidentment, per més que lloï en Ripstein, cal haver gaudit d'alguna peli seua i si encara no n'heu vist cap, no dubto gens en recomanar-vos "La perdición de los hombres".


Ara per ara, la meua pel·lícula mexicana favorita.

diumenge, 25 d’abril del 2010

Jeroglífic Japonès

Estic convençut que molts de vosaltres, cuates bloggers, haureu tingut problemes per conciliar el son aquests darrers dies.

Hi ha una pregunta que us ronda i no hi trobeu resposta,
perquè el "calzón chino" s'anomena "calzón chino" i no "calzón japonés"?

Conscient d'aquest fet, i compromés amb la causa, us convido a resoldre aquest "jeroglífic".

















Tampoc obtindreu cap resposta però espero que ja us hagueu fet una rialla.

divendres, 23 d’abril del 2010

El calçotet xinès

Dia sí dia també escolto alguna frase o expressió mexicana que no me'n sé avenir, i un Potosí com aquest no el podia deixar passar.

Com no sabia per on començar (n'hi ha tantes), he fet doble clic a la columna "data de modificació" de la meva memòria i he escollit la més recent.


Comencem doncs aquesta nova secció del blog dedicada a expressions i frases mexicanes de les que no em sé avenir amb...


el "calzón chino", aka el calçotet xinès.


L'expressió la vaig escoltar fa un parell de dies de boca de l'E que en veure per televisió com li posaven els pantalons a un torero va exclamar esgarrifada,


"Le están haciendo calzón chino".


Si ja sabeu com posen els pantalons als toreros, segurament us fareu una idea de que va això del "calzón chino" i si no, ara us ho aclareixo.

Resulta que el "calzón chino" és una tortura de pati d'escola consistent en agafar l'esqüincle de torn pels calçotets i estirar-los-hi cap amunt amb força.

Fent això el que s'aconsegueix és... tan dolorós que no cal que ho expliqui.


Però, d'on ve aquesta expressió?

Tot i que potser estareu pensant en algun tipus de tortura xinesa la cosa no va per aquí.
No, el "calzón chino" no te res a veure amb la Xina, si no amb el Japó.

Però perquè el Japó i no la Xina si es diu "chino"? Doncs no us ho sabria dir però té a veure amb el Japó, i el seu esport rei, el sumo.






















Queda clar?

dijous, 8 d’abril del 2010

Perruqueria Immòdica

A l'eixample barceloní hi ha aquesta perruqueria...






















...que segurament no té gaire clientela mexicana.

dilluns, 22 de març del 2010

Els repartidors de butano que donaven cops de martell a les bombones

















D'un temps ençà, els repartidors de butano de Barcelona ja no criden "butanooo" per anunciar-se. Ara, donen cops de martell a les bombones.

Aquest "modern" mètode de comunicació provoca un soroll estrident i ensordidor que em posa de mala hòstia a mi, al ciutadans en general i al passejant desprevingut en concret.

Curiosament, a Mèxic DF, a l'altra banda de l'Atlàntic, el sistema per repartir el butano és molt similar a com és (era) a Barcelona.

Els repartidors del D.F emperò fa anys que s'anuncien a crit pelat i mai han optat pel repic de martell ensordidor.

Aquesta divergència evolutiva entre els repartidors de Barcelona i els del D.F em va plantejar una llarga qüestió.

Per què els repartidors de butano de Barcelona ja no criden "butanooo" i han optat per donar cops de martell a les bombones?

Per trobar una resposta em vaig fixar en els aspectes diferencials del repartiment de butano a ambdues bandes de l'Atlàntic.

Les bombones al D.F no són de color taronja, el repartidors enlloc de ser estrangers són nadius i aquests, enlloc de cridar "butanooo" criden "el gaaas".

Llavors, automàticament, se'm van acudir algunes respostes com aquestes...

El color taronja de les bombones no agrada als repartidors estrangers i els provoca una reacció hostil, cops de martell.

Als repartidors estrangers se'ls fa complicat dir "butanooo" i prefereixen comunicar-se d'una altra manera, a cops de martell.

Els repartidors estrangers són potencials tabalers però per dificultats d'integració opten per atonyinar les bombones, a cops de martell.

Veient que aquelles disquisicions només em duien als cops de martell, vaig optar pel treball de camp. Em vaig apropar a un repartidor per preguntar-li:

"Com és que els repartidors de butano de Barcelona ja no crideu 'butanooo' i heu optat per donar cops de martell a les bombones?"

La comunicació no va ser fàcil, però tampoc va ser a cops de martell com cabia esperar, i em va semblar entendre:

"Mi jefe ha enseñado así"

És a dir, al seu cap (que per cert era nadiu), se li va fer massa difícil ensenyar-li a dir "butanooo" i se li va acudir la brillant idea de donar-li un martell.

Llavors, per un instant, vaig pensar que el meu deure com a ciutadà (i nadiu) era corregir aquella aberració evolutiva.

Tenia que prendre-li el martell i ensenyar-li a dir "butanooo" a aquell repartidor que donava cops de martell a les bombones.

Si calia m'hi estaria una hora, o dos, o tres, o les que calgués. O potser podria ensenyar-li a dir "el gaaas" que és més fàcil.

Però no ho vaig fer. I me'n vaig anar, capcot, amb el repic de martell a les meues esquenes.

diumenge, 7 de març del 2010

Adéu orenetes

Aquests darrers mesos se'ns han mort tres familiars molt estimats.

L'última en morir va ser l'àvia de casa, la iaia, que després de massa anys de malaltia es va adormir la nit del 14 de Febrer i ja no es va despertar.


Aquell diumenge al matí, quan anàvem cap al poble, l'E cantussejava aquesta cançó...

divendres, 19 de febrer del 2010

Mordida en 3 actes. II - Els canins.










Els canins o queixals es fan servir per esquinçar. En el cas dels animals, a més, també els serveixen per atrapar les seues preses.



La A i el J estaven engarjolats en una comissaria a les afores del DF. Hores d'ara haurien de ser a casa, calentets i escarxofats al sofà. En canvi, estaven entre reixes, passant fred i asseguts en un banquet de fusta que se'ls començava a clavar al cul.


Quan aquell oficial els va dir que la troca era robada no s'ho podien creure i això que els va ensenyar un llistat de vehicles on apareixia la seua matrícula. "I què?" van pensar, "aquest llistat el faig jo amb el Word". De totes maneres, com més valia no portar-li la contraria, el van "acompanyar" a comissaria.

Un cop allà els van ensenyar una denuncia de robatori. Es van repensar, "bé, potser sí que es robada la troca". A més, en cap moment es va parlar de mordida, semblava que la cosa anava de debò. Llavors els van permetre fer una trucada, com a les pel·lícules, i van avisar la germana del J, l'advocada de la família.

L'oficial que els havia detingut i tres més els "vigilaven" mentre jugaven a cartes. D'aquells quatre polis no se'n podia esperar res de bo, feien una fila horrible; bruts, despentinats, descamisats... n'hi havia un que es gratava tota l'estona (potser tenia puces i tot). Semblava aquell quadre, "Gossos jugant al poker".


La A duia el tupper de chilaquiles entre les mans. Abans de baixar de la troca J li havia dit que no hi deixés res de valor, per si de cas. Com que la troca era nova i encara no hi havia hagut temps per deixar-hi res de bo la A es va endur els chilaquiles que, amb la gana que tenien, havien adquirit prou valor.


Quan els polis començaven l'enèsima ronda, un d'ells es va girar cap a la A i el J i els va bordar "com tardi massa ta germana us quedeu tancats fins dilluns". El J va demanar perquè i li van respondre que dissabtes i diumenges no es treballava. El poli males puces va afegir "i entre setmana juguem a cartes".


Mentre els polis reien la A li va arremangar la màniga del jersei al J per mirar el rellotge. Faltaven deu minuts per mitja nit. Es van abraçar. Aquells polis jugant al poker els tenien ben agarrats.

Continuarà...

dijous, 28 de gener del 2010

Paràbola de "el alcoholímetro"


















En aquesta vida us trobareu davant situacions en que tindreu que actuar amb rapidesa. La resposta a aquestes situacions potser no serà complexa però no la menysteniu perquè en menys d'un segon pot canviar el vostre futur.


Fa tres mesos, a les tantes de la matinada, l'A i a la MM tornaven de festa amb el cotxe quan els van aturar en un control d'alcoholèmia. Li van demanar a l'A si havia begut i com que ho havia fet li van fer la prova i va donar positiu.

L'A es va haver de passar 24 hores a "el torito", que és com se'n diu del lloc on engarjolen als que enxampen conduint beguts. La MM, per la seua banda, va haver de trucar al seu pare perquè l'anés a recollir, ella també havia begut i si conduia també l'engarjolarien.

Tot i que a final de comptes l'experiència de l'A a "el torito" no va ser traumàtica, i el pitjor de tot va ser haver de despertar al pare de la MM, s'haguessin pogut estalviar el tràngol si en un moment donat haguessin escollit una altra resposta.

Segurament pensareu que no bevent o agafant un taxi quan tocava era suficient. Sí, certament, però un cop el mal estava fet també s'haguessin pogut estalviar el tràngol, però com? Per si esteu pensant en una "mordida" ja us avanço que la cosa no va per aquí.

Fa un mes tornàvem de festa a les tantes de la matinada, la B, la E, el F i jo amb el vocho del F, quan ens van aturar en un control d'alcoholèmia. Llavors, li van preguntar al F "¿ha estado tomando?".

Després d'aquella pregunta capciosa i abans que F contestés no va passar ni un segon, lapse ínfim suficient però per a que es conjuguessin totes les seues neurones i consensuessin una resposta, "no".

Dit això, simplement "no", ens dessitjaren bona nit i vàrem continuar el nostre camí.

Si com a mínim l'A i la MM haguessin demanat el comodí del 50%...

dimarts, 19 de gener del 2010

T'agrada la maonesa?


















És un fet constatat per l'IMEA (Institut Mexicà Estadístic de l'Aixetaire) que la salsa maonesa agrada poc als mexicans.

Concretament, la maonesa agrada poc a un 90% dels mexicans, no agrada gens a un 8% i a un 2% li encanta (encara que li costa d'admetre en públic).

No és que els mexicans no en mengin de maonesa, en mengen. De fet, el 90% dels mexicans a qui la maonesa agrada poc, en menja gairebé a diari.

Com s'explica això?

Doncs resulta que la maonesa s'utilitza molt però s'utilitza quasi bé com si fos mantega, és a dir, es fa servir per untar. I s'unta en fiiines capes.

L'exemple més significatiu d'us de maonesa untada el trobem en les famoses "tortas".

I quan dic "tortas" no em refereixo a pastissos, em refereixo a uns entrepans deliciosos com aquest de la foto (normalment més petit però).














Totes les "tortas" duen maonesa untada però amb comte no regalimi perquè si d'una torta en regalima maonesa... més d'un "guácala" sentireu dir.

I "guácala", aquesta interjecció tan mexicana, no vol dir pas "mmm què bo". Més aviat vol dir "ecs, quin fàstic".

Tampoc penseu que és una qüestió de garraperia, simplement resulta que aquella fina capa és el punt que els agrada a la majoria i si n'hi ha més els fa fàstic.

No deixa de ser curiós però que una salsa més aviat neutra com la maonesa s'usi amb tanta cautela i en canvi amb qualsevol altra salsa amb chile passi tot el contrari.

Trobo que el lògic seria posar més maonesa i menys chile però ja se sap "para gustos colores" o "tants caps tants barrets".

Personalment la maonesa m'encanta i me la menjo a cullerades, sí, literalment. I sobretot, en presència de mexicans perquè llavors, quan escolto l'esperat "guácala", encara gaudeixo més.

I a vosaltres, us agrada la maonesa? molt, poc, gens?

dimecres, 13 de gener del 2010

Mordida en 3 actes. I - Els incisius.









A l'hora de fer una mordida els incisius són les dents que actuen primer, s'utilitzen per tallar l'aliment.


Un divendres com molts altres la A i el J tornaven de treballar. Eren vora les vuit de la tarda i com tots els divendres a aquella hora el trànsit estava força carregat. La troca que els havia regalat el pare d'ella el mes passat avançava a pas de cargol.


La A i el J estaven rendits i només tenien ganes d'arribar a casa. Soparien el tupper de chilaquiles que els havia dut la mare d'ell al taller i que ara duia l'A entre les cames. Després, per fer la digestió, seurien al sofà, posarien algun devedé i segurament s'adormirien abans del final.


Mentre discutien quina peli mirarien en arribar el trànsit s'alleugí i en qüestió de vint minuts agafaven el trencall cap a casa. Finalment el J havia cedit i posarien la peli que a la A li feia més gràcia, fet i fet, el J sempre s'adormia als cinc minuts de començar.


La gana va fer que l'A obrís el tupper de chilaquiles per olorar-los, mira que li queia malament la sogra però quins chilaquiles que feia. Després els va passar per sota el nas del J i de seguit se li va fer la boca aigua, "llàstima que la troca no du microones de sèrie" va dir.


Mentre reien l'ocurrència del J i ja es feien a casa assaborint els chilaquiles una sirena de policia els va tallar el rotllo. Tan aviat va poder, el J aturà la troca, i mentre l'A es preguntava quina imprudència podien haver comés, l'oficial va donar uns copets al vidre.


El J va trigar una estona a abaixar el vidre, encara tenia el reflex de buscar la maneta de la vella Caribe. Llavors, l'oficial s'apropà a la finestra i amb una rialla que mostrava tots els incisius els va donar la bona nit. Acte seguit, els va informar que el vehicle que duien era robat.

Continuarà...

dijous, 7 de gener del 2010

Quin descans













Barcelona Mèxic, vol directe. 12 hores, 0 escales.


Pujo a l'avió d'Aeroméxico a tres quarts de 10, deso l'abric al porta equipatge i m'assec, amb tota la tranquil·litat del món.


La tranquil·litat de saber que quan em desperti estaré arribant a Mèxic, no a París, ni a Frankfurt, ni, en el millor del casos, a Madrid.


La tranquil·litat de saber que no hauré de baixar de l'avió mig adormit i esverar-me buscant un número de porta per fer la connexió.


La tranquil·litat de saber que no es perdrà la maleta ves a saber on i que farà cap a Mèxic ves a saber quan.


Deso la manta, m'acomodo el coixí a l'esquena, plego l'orellera dreta del seient, hi recolzo el cap i trec un peu al passadís, quin descans.


Amb els ulls mig aclucats miro l'ala per la finestreta, probablement m'adormiré a meitat enlairament i no em despertaré fins que ens duguin sopar.


A punt d'adormir-me em pertorba una veu. Un tipus, en anglès, vol saber si no m'importaria intercanviar el meu lloc amb el de la seua dona, per seure junts.


Alço el cap per veure on s'asseu ella, és un lloc de passadís, a l'altra banda. No m'importa. Em descordo el cinturó, m'aixeco, agafo l'abric i vaig cap allà.


Allà, deso l'abric, m'assec i mentre em cordo el cinturó una veu em saluda, és la noia que s'asseu al meu costat.


En castellà, la noia em demana l'hora. Miro el rellotge, li dic que ja són gairebé les deu. La noia esbufega, ja te ganes de “despegar”.


Em demana si no sóc mexicà, li dic que no. Em demana si sóc de Barcelona, més o menys. Ara que l'he sentida parlar li demano si és madrilenya, més o menys.


Em demana que si sóc del Barça, ric. Per fer-li la punyeta li demano si és de l'Atlètic i resulta que sí. La veu del capità interromp el qüestionari.


Ens dona la benvinguda, ens informa de l'estat del cel i ens confirma la durada del vol, 12 hores. La madrilenya esbufega i li pregunto si és que potser no ho sabia.


Em diu que sí però com que ve de Madrid ha sortit de casa a les 7, que era el primer cop que venia a Barcelona i li feia por perdre la connexió, a part resulta que patia per les maletes...


Mentre me l'escolto m'acomodo el coixí a l'esquena, plego l'orellera esquerra del seient, hi recolzo el cap i trec un peu al passadís.


Per la finestreta veig l'ala, ja volem.