divendres, 11 de desembre del 2009

Ara bè Nadal

Hi ha una tradició nadalenca a Mèxic que em sembla especialment graciosa. Us en faig 5 pesos a veure que us sembla.

Desconec com es va originar, té tota la pinta de ser un invent comercial, però de ben segur que és 100% mexicana.


Es tracta de regalar una petita ovella de peluix per desitjar prosperitat econòmica. O comprar-te-la tu mateix, no sigui cas que després et quedis escurat.


beeè, beeè












Durant el Nadal trobes borreguitos de peluix a totes les llars, en general penjats a la porta d'entrada o al rebedor i en venen per tot arreu, inclús per la tele.


Al començament em va semblar estrany, no veia la relació entre les ovelles i els calers. Si haguessin regalat gallines, per allò dels ous d'or...


No vaig trigar gaire però en entendre el simbolisme oví, i si ho vaig entendre jo és perquè es tracta de quelcom molt simple.


Resulta que col·loquialment dels diners, a Mèxic, se'n diu "lana". I com la llana surt de les ovelles, relació establerta.


No és estrany doncs trobar ovelles per tot, tothom s'aferra al que convingui quan van mal dades i a Mèxic hi van sovint, més en els temps que corren.


A part, em sembla un desig molt sensat. Ja sabem que els diners no fan la felicitat però per molta felicitat que desitgis, si no hi ha calers...


Així que, com ja s'apropa el nou any, i molt em temo que no tornaré a postejar fins Gener, aprofito per enviar-vos els meus millors desitjos.

Cuates bloggers, salut (això sempre) i molta llana.

dimecres, 25 de novembre del 2009

La salsa

Pa amb tomàquet















A la majoria dels mexicans se'ls fa molt difícil menjar sense picant. Qualsevol plat que no s'acompanyi d'alguna salsa, i quan dic "salsa" s'entén quelcom amb chile, se'ls fa sonso.

No és que no puguin menjar sense picant però quasi quasi. Hi estan tan avesats que qualsevol plat que no dugui picant se'ls fa insípid. Per a que us feu una idea de quant els agrada el picant, anècdota va.


Fa uns anys vaig portar a un mexicà recent aterrat, el senyor M, a un restaurant de cuina tradicional catalana. Em feia il·lusió que tastés una mica de carn a la brasa però sobretot volia explicar-li que era allò del pa amb tomàquet.


Li vaig ensenyar l'art de preparar una bona torrada de pa de pagès amb tot el que hi entra pel preu, all, tomàquet, oli i sal. Un cop la llesca estava ben amanida el senyor M hi va fer una mossegada, només una. Acte seguit va preguntar on estava la salsa.


Com que de salsa "salsa" no n'hi havia, hi havia romesco i allioli però no era allò el que buscava, li vàrem demanar al cambrer si com a mínim tenia Tabasco. Malauradament per al senyor M tampoc hi havia Tabasco.


Acte seguit, el senyor M va agafar el pot de pebre, se'l va mirar per verificar que certament era pebre i sense pensar-s'ho gaire en va tirar a la seua torrada. Llavors, la va mossegar, i com que va trobar que encara no picava prou va posar-n'hi més.


Acabada la segona tanda de pebre el senyor M va tornar a mossegar el pa amb tomàquet (i pebre), encara que no era exactament el que li hagués agradat ja li estava bé. Em va mirar assentint i em va dir que li agradava allò del pa amb tomaquet.


Després, amb tota la naturalitat del món, el senyor M va atacar les costelles de xai que acabaven d'aterrar a taula. Jo, encara me'l mirava estupefacte.

dijous, 19 de novembre del 2009

Temps per a del Toro

Els cineastes mexicans de més projecció internacional són, sense un ordre especial, Guillermo Arriaga, Guillermo del Toro, Gozález Iñárritu i els germans Cuarón.

De tots ells n'he parlat al blog en algun moment, de tots menys un, Guillermo del Toro. I no me'l podia saltar, perquè mira que n'és de gran ell i perquè us volia recomanar una peli seua.


















El que diferencia a Guillermo del Toro dels seus col·legues mexicans és una qüestió de gènere, totes les seues pelis caben al sac del cinema fantàstic. Veiem-ho ràpidament.


Les seues pelis made in usa, Mímic, Hellboy I i II, Blade II i ara el Hobbit són fantàstic pur, en qüestió de gèneres el cinema comercial yanqui no entén de mitges tintes.


Les seues dues pelis made in spain però no estan tan cenyides al gènere i ambdues estan emmarcades en la guerra civil espanyola.


Una és la gran triomfadora dels Goya 2006, "El laberinto del fauno", de la qual a més de director n´és el guionista.


L'altra peli espanyola és "El espinazo del diablo", en un to més proper al terror i un excel·lent guió de David Muñoz (el cantant d'Estopa no, aquest).


I finalment, hi ha una altra peli seua, la que jo us volia recomanar. Es tracta de la seua òpera prima, també de gènere fantàstic, és clar, i la seua única peli made in mex, "Cronos".



















Per recomanar-vos "Cronos" però no us n'explicaré pas l'argument, trobo que és una història que és bo anar a veure des de cero, així que només us en donaré un parell de detalls.


Primer de tot us diré que hi surten dos d'actors de pes. El ja reconegut i argentí Federico Lupi en un paper protagonista diguem que molt gris.


I per altra banda, el sempre emergent Giménez Cacho. Si investigueu la seua filmografia segur que us adonareu que l'heu vist en més pelis de les que us penseu.


L'altre detall. Aquesta peli aporta una visió diferent i original sobre un tema que està força de moda aquests dies en les cartelleres d'arreu. I prou.


Però... i perquè m'ha vingut ara aquesta peli al cap?


Doncs resulta que recentment Guillermo del Toro s'ha estrenat com a escriptor amb la novela "Nocturna" i resulta que, en certa manera, recupera el tema de "Cronos".


dijous, 12 de novembre del 2009

Promenades

Aquest setmana passada vaig estar a París, amb dos propòsits, visitar uns amics i “turistejar”.

Tot i que a París ja hi havia estat, com aquesta vegada hi anava amb l'E que no hi havia estat mai, m'ha tocat visitar llocs ja coneguts.


Notre Dame, Torre Eiffel, Champs Élysées, Louvre, Sacré Coeur ...


Però també, i a petició de l'E, hem visitat d'altres llocs on jo encara no havia estat.


El Moulin Rouge, les botigues Tati, el café Les Deux Moulins (el d'Amélie)... i també cementiris.















Dos cementiris concretament, el de Père Lachaise i el de Montparnasse.


Al primer hi vàrem anar espressament i al segon hi vàrem fer cap de casualitat.


Hi havia vaga de RER, vam baixar en una parada imprevista i passejant, passejant vàrem fer cap al cementiri de Montparnasse.


Com que ja hi erem, vam entrar-hi i també de casualitat vam trobar-hi la tomba de l'expresident mexicà Porfirio Díaz.















De Porfirio Díaz en sabia poca cosa, bàsicament que havia donat nom a una etapa bastant "pròspera" a Mèxic, el "Porfiriato".


L'E però en sabia alguna cosa més i passejant entre tombes m'en va fer cinc pesos.


Resulta que al començament del seu mandat, Porfirio semblava un president guay que aportaria a Mèxic modernitat i els ensenyaria a parlar francès.


Després però es va liar el tema. La prosperitat va resultar que només va ser per als rics i els pobres cada cop eren més pobres.


Quan a Porfirio li tocava abandonar s'hi va negar, es va tornar a presentar a la reelecció i va guanyar de manera fraudulenta.


Llavors hi va haver una gran revolta, "Revolución Mexicana" en diuen, i Porfirio es va haver d'exiliar a França.


Quan ja m'estava avorrint, no per l'E, sinó perquè la política mexicana sembla repetir camins que mai arriben enlloc, vàrem trobar la tomba de Cortázar.














Sobre el marbre, a mode d'ofrena, hi havien deixat veles, cigarretes, algún encenedor, l'emboltori d'un paquet de mate... i varis papers.


L'E es va ajupir, va agafar un dels papers i el va llegir,


"Andábamos sin buscarnos, pero sabiendo que andábamos para encontrarnos."

De casualitat, passejant.

dimarts, 3 de novembre del 2009

Acudit a la catalana














Fa força temps us vaig explicar com l'Aixetaire contava acudits "a la mexicana".


Això és, explicar un acudit on hi intervenen mexicans i fer-ho amb un accent mexicà ben marcat. A més, amb l'afegit de tenir un public mexicà.


Havent contat acudits a la mexicana però sentia curiositat per saber quina seria la meua sensació en escoltar un mexicà contant acudits "a la catalana".


És a dir, la situació a la inversa, un mexicà explicant un acudit on hi surten catalans i fer-ho amb un accent català ben marcat.


Sense anar més lluny, aquest cap de setmana passat la meua curiositat s'ha vist satisfeta.


L'amic O, mexicà de Tlanepantla ell, de tan en tan ve a visitar-me i quan ho fa sortim a fer unes cerveses.


Entre cervesa i cervesa sempre cau algun acudit, som molt de la broma, que hi faràs.


Aquesta vegada a més, l'O em va sorprendre amb un acudit "a la catalana", diu així:


- Ei Pau, ¿et puc fer una pregunta?
- I tant, digues.
- Tu... tema sexe, com el portes?

- Què vols dir?

- Vull dir... folles molt o poc?

- Mmmm... una mica de cada.

- Com? no t'entenc?

- Doncs, molt poc.

Rialles a part, em va dir l'O, "pensa que aquest acudit en castellà no es pots fer, eh?".


"Mucho poco" vaig dir jo.

diumenge, 1 de novembre del 2009

La vida encara


















Demà farà un any que es va encetar aquest blog.

I si demà fa un any vol dir que torna a ser Tots Sants aka "Día de Muertos".

També vol dir que com l'any passat, i com l'anterior, hem posat una ofrena a casa.

Aquesta vegada però la fotografia que he penjat no és la de casa (aquest altar no hi cabria pas) sinó que és tracta del Museu Barbier-Mueller.

Resulta que des del consultat de Mèxic a Barcelona han muntat una ruta d'altars que podeu visitar aquests dies.

Mirant el web he vist que hi ha altars de tota mena.

Algun de kitsch dedicat a Michael Jackson i Mari Trini, algun altre de crític dedicat a la mort de la democràcia mexicana i d'altres més familiars.

Si aneu a donar-hi un cop d'ull ja hem direu el què.

Sense més, dir que aquest any de blog m'ha passat volant i que tot i no haver postejat tant com pretenia, l'aixeta encara raja.

diumenge, 18 d’octubre del 2009

Ou Power

super ou
















Un any més ha arribat el fred, m'ha pillat en calçotets i m'he constipat. Dormir amb la finestra oberta té aquestes coses.

Finestra oberta a part però, des de fa uns anys, em constipo amb una facilitat alarmant.

Resulta que vaig tenir una pneumònia que em va deixar un pulmó mig cardat i a part de les moqueres, congestió i mal de cap habituals m'agafen unes febrades de por.


I m'ho passo bé quan tinc febre... amb aquells tremolins, aquelles suors, aquells deliris... però es veu que si dura massa estona no és bo pel cós i s'ha de fer baixar.


Per fer baixar la febre tots sabem que amb draps humits a front i peus, algun antipirètic, temps i paciència n'hi sol haver prou.


De vegades però, els deliris febrils provoquen que el temps es dilati i llavors la paciència s'esgota en un tic tac.


Arribat aquest punt cal optar per una solució alternativa made in México, invocar el poder de l'ou. ¿I com es fa això? fàcil.


Primer que res cal sortir del llit, anar cap a la cuina, agafar un ou i un plat.


Seguidament t'asseus, agafes l'ou i durant una bona estona te'l fregues pel front. Si ets prou hàbil, enlloc de fregar-lo el pots fer rodolar.


Passada la bona estona trenques l'ou al plat. Observaràs que s'han fet una espècie de coàguls a la clara, se suposa que com més febre tens més coàguls s'hi fan.


Finalment, deixes el plat a la cuina amb l'ou a dins i te'n tornes cap al llit.


No ho he especificat però l'ou utilitzat és el típic ros de gallina i en qüestió d'un quart d'hora la febre ha d'haver baixat. Suposo que amb un ou d'estruç es faria més via però no en solc tenir a mà.


Aquest ritual, a mi, me'l fa el meu xaman particular i es veu que el va aprendre de la seua àvia però no es requereix de cap habilitat extraordinària per dur-lo a terme.


Ja per acabar només m'agradaria dir que, des que l'he provat, aquest mètode mai m'ha fallat i encara que he ponderat la possibilitat que la febre m'acabés baixant igualment, ara tampoc me la jugaré.


dijous, 8 d’octubre del 2009

Pinches Guals

A Mèxic no existeix el, talment dit, gual permanent (aka "vado permanente").

És a dir, no existeix una taxa per "garantir" que la sortida del teu garatge estigui desocupada.


I és clar, tampoc existeix cap grua municipal que s'endurà al dipòsit aquell cotxe que tan amablement hi han estacionat al davant.


Així que, campi qui pugui, per gaudir d'un gual cadascú posa a la porta del seu garatge el seu propi rètol. Per exemple, un com aquest.















Passa però que ningú garanteix la gentilesa d'aquell que busca aparcament i com no hi ha l'amenaça de la grua no es pot ser tan educat.















Aquest és un clàssic dels guals mexicans (ja té rovell i tot) però potser és massa subtil. De vegades, cal entrar en detall.
















"Si aparques aquí et rebentarem les rodes" diu aquest, això sí, gratuïtament. Però encara es pot ser més especific.



















"Si aparques aquí et rebentarem les rodes i ho farem amb quatre claus", gratis també. Encara que es pot donar el cas que sí disposin d'una grua.




















I llavors no et rebentaran les rodes però se t'enduran el cotxe, però on si no hi ha dipòsit? Ves a saber on, pregunta-li a Cesc Llobató.


Finalment, un consell.


Si no voleu que li faltin el respecte al vostre cotxe rebentant-li les rodes amb quatre claus i se us l'emportin amb una grua ves a saber on (tot de gratis, com sempre), millor deixeu-lo en un bon garatge.















En un com aquest per exemple que és "supermultipadrísimo", la "re-re-períssima" vaja.

Això sí, de paganini.

dilluns, 5 d’octubre del 2009

Dilemes


















La vida està carregada de decisions complicades...

dimarts, 29 de setembre del 2009

Misteriosos Motels

Ja fa temps, anant i tornant del DF, em vaig fixar que hi havia un futimé de motels.

En veia pel periférico o pel circuito, anant cap a Cuernavaca, cap a Puebla, cap a Querétaro... per tot.


Vaig suposar que, essent el DF tant gran, hi devia haver molt viatger de pas i que era normal trobar-ne tants als accessos a la ciutat.


Després però, vaig veure que també n'hi havia enmig de la ciutat. A la colònia Roma, a Polanco, a Tacuba... arreu.


Una altra vegada vaig fer les meus cavil·lacions per justificar tant motel.


Vaig suposar que així com a Barcelona hi havia pensions (ara ja no tantes) a Mèxic DF hi havia motels. Així de fàcil.


El que em va semblar més misteriós, i això va fer que em fixés en els motels, va ser que tots ells es deien igual, "Motel Garage".

Inclús, algun d'ells tenia l'estatus d'hotel
pero mantenia el nom, "Garage".













"Motel Garage" a la colònia Roma.

Un cop més, vaig fer cavil·lacions. Es devia tractar d'alguna cadena tipus els "Motel 6" que hi ha als USA, és clar.


Fins i tot, potser els "Motel Garage" devien ser propietat de Slim, com les pastisseries "El Globo" que també estan per tot arreu. Suposar per suposar.


Bé, el cas és que un dia, no sé a compte de què, va sortir el tema "Motel Garage" en una tertúlia i finalment vaig poder exposar les meues cavil·lacions.


Acabades d'escoltar aquestes suposicions tan lògiques que just heu llegit els meus contertulis mexicans van començar a riure.


Van riure una estona, una estona llarga, una mica més encara. I després de moltes rialles em van contar la veritat sobre els misteriosos motels.


Resulta que els motels es diuen "Garage" perquè... redoble de tambor, disposen de garatge.


Lògic no?, doncs jo que sóc molt llest no hi vaig caure. Potser si s'haguessin dit “Motel Parking”... bé, teniu permís per dir-me tonto.


"I n'hi ha tants perquè..." em van començar a dir. "Perquè els necessitem..." semblava que no m'ho volien explicar. "Perquè s'hi va a..." i no ho soltaven i els tornava a agafar el riure.


Així que finalment, mig emprenyat vaig dir, "A què s'hi va?". I m'ho van soltar, "A coger, güey* ".



















Incauts sortint d'un motel, amb garatge.


*A cardar, tonto.

dijous, 17 de setembre del 2009

L'oli ximplet

No coneixia aquesta marca i ahir, en veure l'anunci, em vaig fer unes quantes rialles "tontes".



Exactament, cinc rialles.


El professor de ioga al que es fa referència surt a l'anunci de la competència.

dimarts, 15 de setembre del 2009

Diada de Mèxic

Fa 5 dies, i com ja ve sent habitual des de fa casi 300 anys, es va celebrar la "Diada de Catalunya".

I avui, com ja ve sent habitual des de fa casi 200 anys, se celebra la "Diada de Mèxic", aka "Día de la Independencia".




















cuates, i l'any vinent Mèxic celebrarà 200 anys de la independència i a més 100 anys de l'inici de la revolució. Entoma aquesta! Potser "la liaran" més grossa que a Arenys de Munt :-)


I cada any, com ja ve sent habitual des que m'he adonat que tinc mala memòria, he de recordar que és exactament el què se celebra.


Bàsicament, recordar-me'n vol dir agafar l'enciclopèdia (o tirar de wikipèdia) per posar ordre a dates i noms que em ballen pel cap.


L'any passat però, per com a mínim estalviar-me aquesta cerca, l'E em van fer una descoberta.


Existeixen a Mèxic uns fulls anomenats "monografías" que es poden adquirir a la teua tenda de "abarrotes" de confiança.


Aquests fulls els fan comprar als nens de primària per "quatre pesos" (no recordo quant però molt barats) per a que s'aprenguin la lliçó.


Així que, com si encara fos un nen de primària, també em van comprar la meua “monografía” i avui us la volia ensenyar passa que no sé on l'he embotit. Sóc un desastre.


Afortunadament he trobat que el govern de Mèxic les facilita via web (al final no m'he estalviat la cerca) i la podeu descarregar fent clic
aquí.

En aquesta web veureu que hi ha d'altres monografies dedicades a diversos temes així com biografies de personatges rellevants.
Quan la trobi, us penjaré una "biografía" que també em van comprar (i que no està a la web).


Què? Ja us heu aprés la "monografía"? Sí? Doncs digueu amb mí ¡Viva México!

dimecres, 9 de setembre del 2009

Arriaga - Iñárritu

Començo aquest post on vaig deixar l'anterior, amb dos pel·lícules guionades per Arriaga que no han estat dirigides per l'Iñárritu, d'aquí la resta en el títol.

Abans de "Babel" es va rodar un guió d'Arriaga amb Tommy Lee Jones a la direcció, "Los tres entierros de Melquíades Estrada". Aquesta li va valer el premi al millor guió al festival Cannes.

Després de "Babel" un altre guió seu (abans novel·la) també va esdevenir pel·lícula, "El búfalo de la noche". Aquesta segurament ni l'heu vista, va passar desapercebuba.

Aquest any passat, amb l'empenta del guardó a Cannes, Arriaga aconsegueix el seu propòsit i salta a la direcció amb un guió propi, "The burning plain".

I, com ja us vaig dir en l'anterior post, a mi no m'ha convençut. Però perquè?

Breument, perquè la història és fluixa i perquè el director encara és novell.


















Guillermo Arriaga enfadat en assabentar-se que a l'Aixetaire no li mola la seua última peli.

La història es poca cosa per a estirar-la tan. Serviria per ser una de les tres trames de "Amores Perros" o de "Babel" però per si sola...

Per altra banda, a Arriaga li falta experiència en aquest camp. No sap donar-li (encara) el dramatisme visual que la història necessita.

Recordant "Los tres entierros...", que tampoc és un mega guió, el director sí li va saber injectar la dosi de drama adequada. Aquelles caminades pel desert...

Em pregunto però que hagués passat amb un director solvent i tampoc visualitzo gaire cosa, un succedani de "21 gramos" potser.

De moment sembla que Arriaga sense un director com cal no se'n acaba de sortir.

Ara espero amb ànsia que s'estreni la peli de l'Iñárritu, "Biutiful". Resultarà Iñárritu un bon guionista o no se'n sortirà sense l'Arriaga?

En un proper post titulat "Iñárritu - Arriaga", veurem que passa invertint els operands.

dijous, 3 de setembre del 2009

Arriaga + Iñárritu

Em sembla que ja és la tercera vegada que ho faig en el blog i ja em sap greu però voldria parlar d'una peli que no m'ha acabat d'agradar.

És tracta de "The Burning Plain", escrita i dirigida per Guillermo Arriaga.

Però abans d'explicar perquè no m'ha agradat la peli voldria fer un mini post recordatori de la trajectòria d'Arriaga i una consulta popular.

Segurament us sonarà Arriaga ja que probablement sigui en l'actualitat el guionista mexicà amb més renom. "Amores Perros"?












Sí? D'acord.

I per parlar d'Arriaga és indispensable conèixer Iñárritu ja que ambdós han conformat el tàndem guionista-director més fructífer del cinema mexicà dels últims anys.

Tres pel·lícules avalen la seua trajectòria.

Fent un símil aeronàutic es podria dir que amb "Amores Perros" es van enlairar, "21 Gramos" va servir per mantenir el vol i amb "Babel" van sortir de l'atmosfera.

Lamentablement el tàndem es va desintegrar amb Babel, és el que té creuar l'atmosfera. Perquè? Diguem que Arriaga volia tenir més control sobre l'avió, volia pilotar, i Iñárritu no volia copilot.

Però abans d'aconseguir ser director, i sense Iñárritu, hi ha hagut dos pel·lícules més guionades per Arriaga. Dos pelis però que mencionaré en el proper post ja que ara toca consulta popular.

Com ja haureu notat he passat molt de volada per les tres pel·lícules mencionades, no es que no en tingui una opinió, el que passa es que en voldria saber la vostra.

De les tres pel·lícules sorgides del tàndem Arriaga-Iñárritu, quina us agrada més? i perquè?

dimecres, 26 d’agost del 2009

Cajeta is not dulce de leche

De tant en tant per dinar m'agrada passar per una botiga de productes rio platenses i em poso com el quico.

Em demano un pebete de milanesa, una empanada de carn picant, una altra de ceba amb formatge i de postre un parell de croissants amb dolç de llet.


Habitualment em passa que en demanar els croissants enlloc de dir "de dulce de leche" dic "de cajeta" i llavors la noia argentina que m'atén no m'entén.


Però, perquè dic cajeta enlloc de dolç de llet? i què és la cajeta? i el dolç de llet? Anem a pams.


Primer pam, què és el dolç de llet?


Segurament molts ja coneixeu aquest dolç tan popular a tota llatino amèrica ja que els argentins s'han encarregat de popularitzar-lo arreu.



















Es tracta de, fent via, llet amb sucre que s'ha deixat massa estona al foc i s'ha cremat. Un accident culinari deliciós.


Segon pam, que és la cajeta?


Potser el dolç de llet l'havíeu tastat amb un altre nom com arequipe o potser com a manjar que és com se'n diu a Colòmbia i Chile respectivament.


Doncs resulta que cajeta és el nom amb que el dolç de llet es coneix a Mèxic.


Amb això es responc a la primera pregunta ja que aquesta es la raó que fa que jo demani el dolç de llet com a cajeta, la mexicanitat que m'acompanya allà on vagi.


Però atenció, perquè aquí estic cometent un error.


La cajeta i el dolç de llet no són el mateix. Hi ha una diferència bàsica, la llet per fer la cajeta és de cabra i no pas de vaca.



















(veieu que hi ha una cabra a l'etiqueta?)

Això provoca canvis de color, sabor i textura. A diferencia del dolç de llet, la cajeta és força més intensa (ja ho té això Mèxic).


I ja per anar acabant, anem a fer un tercer pam.


Com ja us he explicat, quan li demanes cajeta a un argentí no sap pas de que li estàs parlant. Però ¿què passa si li demanes dolç de llet a un mexicà?


No fa massa estava berenant amb l'E, mexicana de soca-rel ella. Menjàvem pa torrat amb cajeta, quelcom ràpid de fer i deliciós de menjar.


El cas és que trobava que a la meua torrada li faltava una mica més de cajeta, golafre que és un, i li vaig demanar a l'E "¿me pasas el dulce de leche?".


L'E em va mirar amb una cara... jo desconcertat i sense consciència del lapsus comès només vaig saber dir "¿por favor?"


Llavors, molt enfadada, l'E em va contestar, "cajeta no es dulce de leche".


dijous, 20 d’agost del 2009

Cursi

De tan en tan m'enamoro. Calculo que una mitja de dos o tres vegades a l'any. ¿És molt, és poc? No ho sé.

M'enamoro de morenes, pèl-roges o roses d'entre 20 i 40 anys, altes, mitjanes o baixes; canadenques, espanyoles o angleses... queda clar que no segueixo cap patró.

Això sí, condició sine qua non, han de ser cantautores.

PJ Harvey, Norah Jones, Joan as police woman, Leslie (Feist), Lourdes (Russian Red)... són alguns dels meus amors musicals.

El meu últim gran amor és una morena de 25 anys, baixeta (chaparrita) i mexicana. Natalia Lafourcade.














Tot i que els meus enamoraments solen començar amb l'escolta d'un disc i es confirmen amb un bon directe (indispensable), amb Lafourcade va ser al contrari.


La vaig veure en directe a la passada edició del Sónar i ho vaig fer sense prèviament haver escoltat cap disc seu. Sense prejudicis.


El concert va ser a molt mala hora, les 4 de la tarda, en un escenari que no estava d'acord amb la seua proposta musical i amb un públic escàs i poc predisposat.


Es va presentar tota sola, i tot i que la primera cançó no estava ben quallada, a partir de la segona vaig caure rendit als seus encants i endavant va anar tot rodat.


En ocasions tocava la guitarra i en d'altres el piano, ambdós amb molta desimboltura. I cantar, cantava dolces melodies a estones xiuxiuejades, a estones a tota veu però sempre amb aquell timbre naïf tan seu.



















Duia uns enginys que li permetien gravar-se en directe per fer-ho sonar a continuació en bucle infinit. Això li permetia crear ritmes amb la guitarra, afegir-hi acords, fer-se els seus propis cors...


Tot plegat, una serie de capes que creaven una atmosfera de conte de fades.


El millor moment del concert, i quan dic el millor vull dir que se'm va posar la pell de gallina, va ser amb la cançó “Tiempo al viento”. Preciosa.


Aquesta cançó i d'altres les podeu descobrir en el seu myspace.

Us recomano també una entrevista a càrrec de Tamara de Anda (aka Plaqueta, reconeguda blogger mexicana) per a l'últim número de la revista Gatopardo.


Vet aquí el motiu pel qual l'Aixetaire té una revista amb portada dedicada a la Trevi.

dimecres, 12 d’agost del 2009

Mèxic a Gràcia

Com cada any per aquestes dates se celebren festes majors arreu i en concret el dia 15 d'Agost comencen les del barceloní barri de Gràcia.

Potser ja sabreu que en aquestes festes tan populars, a part de moltes altres activitats, s'hi fa un concurs de carrers guarnits.


Els veïns s'agrupen i durant un dies previs a l'inici de les festes ajunten esforços per guarnir amb algun motiu més o menys original (i amb més o menys encert) el seu carrer.


Els guarniments es fan a base de materials reciclats ja siguin papers o plàstics els quals un cop retallats, enganxats i pintats adopten formes diverses.


Es curiós veure com una ampolla de plàstic amb una mica de pintura es pot convertir, en per exemple, un calamar.


Un dels carrers que des de fa uns anys aconsegueix els resultats més impressionants és el carrer Verdi, en concret l'agrupació de veïns del carrer Verdi de dalt (com el carrer és molt llarg hi ha dos grups).


L'any passat el carrer Verdi de dalt van guarnir-lo a base de, i vet aquí el què d'aquest post, motius mexicans.


En concret, motius mexicans inspirats en la figura de Fray Tormenta. Fray perquè es dedica a qüestions eclesiàstiques i Tormenta perquè a més és (o millor dit, era) lluitador.


Si la barreja no us sembla curiosa de per sí dir-vos també que Fray Tormenta oficia les seues misses amb la màscara de lluitador posada, a part de la sotana, és clar.


Us deixo a continuació unes fotos que he manllevat a l'E (que dispara amb més gràcia que jo) per il·lustrar el post.















Un parell de lluitadors donant la benvinguda.


















Fray Tormenta fent l'aixecament de l'hòstia.














Lluitadors en plena baralla.


















El gran Blue Demon.


















El conegut Jesucrist dels lluitadors.


















I finalment, una mica de miscel·lània revolucionària.

Cal dir que la qüestió mexicana no es va limitar al guarniment d'inspiració "atormentada" ja que durant la nit hi va haver lluita mexicana i mariachi.

Tot plegat, una mica de Mèxic a Gràcia.

Per acabar, benvolguts cuates que seguiu el blog, desitjar-vos un bon estiu allí on esteu i millors festes majors, si s'escau.

dijous, 6 d’agost del 2009

Tacubo

Aquest dilluns passat la MM em va regalar una samarreta de Café Tacuba.

La MM és molt fan dels Cafeta, té tots els discs (pirates i originlas), força dvds de directes, ha anat a un munt dels seus concerts i se sap totes, i quan dic totes vull dir totes, les seues cançons.


Jo no puc dir que sóc fan dels Cafeta. El primer disc que vaig escoltar va ser el cinqué, només els he vist dos cops en directe i si dic que em sé la tornada de quatre cançons seues potser ja m'estic passant.


Demà, tot i que reconec que no en sóc digne, estrenaré la samarreta i en aquest post només pretenia fardar una mica.















Perquè trobo que "està muy chida la playera" i a més, perquè no dir-ho, aniré la mar d'elegant.

Penseu que a més, també duré les meues estimades Panams i el conjunt serà inmillorable.


Els més perspicaços ja us haureu adonat que davant la cara m'hi he posat, substituint les ja habituals tomatades, l'exemplar d'una revista amb portada dedicada a Gloria Trevi.

No voldria pas que us penssessiu que de la Trevi sí que en sóc fan, gens ni mica.

Però ¿com es que l'Aixetaire té un exemplar d'una revista amb Gloria Trevi en portada? L'explicació, en un quants posts.

dimecres, 29 de juliol del 2009

Pistoles sense vaquers

Atenció, aquest post conté material per a adults. Si teniu menys de 18 anys abandoneu el blog ara o procureu que els vostres pares no us enxampin.

Si penseu que aquest estiu ja està fent molta calor i que la temperatura no pot pujar més esteu equivocats.

L'Aixetaire us porta unes lectures mexicanes que us empinaran els termòmetres.















Es tracta d'uns còmics eròtico pornogràfics coneguts amb el nom de "vaqueritos".

I ara potser us preguntareu ¿vaquers porno? ¿què és això? ¿la versió X de Brokeback Mountain? No ven bé.


Resulta que originalment en els còmics d'aquest format s'hi explicaven històries de vaquers. Amb el temps però, els vaquers que hi sortien han desaparegut però s'hi han deixat les "pistoles".


Parlant clar (i català), s'han acabat les històries de vaquers que pasturen vaques, anem pel porno que el que ven és el sexe.


Quan compres uns vaqueritos al teu kiosc de confiança t'endús dos còmics al preu d'un (de vegades fins i tot 3x1) embolcallats en una funda de plàstic de manera que només en pots veure la portada del primer.


Sol passar que el primer còmic és el que mola i l'altre és més cutre. De vegades també passa que el segon vaquerito és un còmic de vaquers dels originals. Potser algun stock que tenien per allà oblidat.

Als vaqueritos, com a la majoria de pelis porno, l'acció en sí no té massa intríngulis i el que li dona el punt a la "història" son "las peladeces" (aka porcades) que s'hi diuen.


Resulta que en els vaqueritos aquestes peladeces arriben a un nivell d'enginy molt elevat a la par que brut digne de menció.

Anem per tant a veure un parell d'aquestes "peladeces". Vigileu el termòmetre perquè comencem amb una joia.














"Dichoso el clavo que ponche estas dos chichotas", que traduït al català seria "Joiós el clau que punxi aquestes dos mamellotes".

El pelat (per que diu peladeces) de torn fa un meravellós símil, són tan grans les mamelles de la desitjada que les compara amb rodes de cotxe.

Què? Puja la temperatura? Anem amb la segona.











"Esta gata está tan buena que quisiera ser bizco para verla doble", aquesta no cal traduir-la, oi?.

Com podeu comprovar aquí l'enginy es desborda. Tan desitja el nostre pelat a la noia pneumàtica que fins i tot voldira ser guenyo per poder-la veure per duplicat.

A aquestes alçades suposo que el termòmetre ja està a punt de petar així que millor ho deixem aquí.

En tot cas, si veig que us fa gràcia, ja en posaria més però tampoc us penseu pas que aquest bloc es canviarà al porno com van fer els vaqueritos.

Aquí amb les aixetes de piu ja anem servits.

diumenge, 26 de juliol del 2009

Aguas amb la calor

Ara que som a l'estiu s'ha d'anar amb compte amb la calor.

A Mèxic quan algú et diu "aguas" t'està dient que vagis amb compte,
d'aquí la frase que encapçala el post.

Ja sabeu que quan fa calor és important anar amb compte per evitar ensurts. Dur gorra, procurar caminar per l'ombra, usar roba de colors clars... però sobretot mantenir-te hidratat bevent aigua.


Jo aquests consells els segueixo però tan beure aigua m'acaba avorrint, és que l'aigua es sonsa. Potser podria beure una altra cosa com sucs de fruita que també recomanen passa però que amb la calor no em ve de gust.


Afortunadament hi ha un remei a la mexicana.


Tornant al títol del post recupero "las aguas" que a part de servir per avisar-nos d'algun perill també serveixen per refrescar-se.

P
erquè "las aguas" (o "aguas frescas") resulta que són un refresc.














Es prepara barrejant algun suc de fruita amb aigua. S'esprem o es tritura la fruita, es cola si convé i s'aboca en una gerra amb aigua ben fresca. Ràpid i fàcil.


Les proporcions van una mica a gust de cadascú però hi sol haver una part de suc per cada vuit d'aigua. És a dir, un suc molt aigualit, que ja ve a ser el que jo buscava.


De sabors n´hi ha tants com fruites se us acudeixin. Hi ha aigües de meló, de síndria, de guaiaba, de maduixa, de pinya, de taronja, de guanàbana... A les fruites que no són dolces millor afegir-hi sucre, encara que això també va a gustos.


La meua aigua favorita però no es fa exactament amb un fruit. És tracta de l'aigua de Jamaica i es fa infusionant pètals secs de Jamaica. Lo procés d'elaboració és més lent però val la pena, m'encanta el seu gust especialment àcid.



















Amb tot, tampoc estic fent cap gran descobriment, en tot cas, afegint varietat.
Penseu que des de ja fa molt temps a València en fan una d'aigua, famosa arreu i que es consumeix especialment a l'estiu. Sabeu de quina beguda us par-lo, no?

Finalment, recordeu que amb la calor i per la calor, "aguas".

dilluns, 20 de juliol del 2009

L'Antropològic

Si algú ha estat al DF i no ha passat pel Museu Nacional d'Antropologia que no ho digui a ningú.

L'Antropològic és de visita obligada i s'hi ha d'anar, sí o sí.














Per molt pal que us faci l'antropologia, visitar el museu és la manera més ràpida i amena d'aprendre alguna cosa (de fet moltes) de Mèxic.


A més, fent un símil universitari, penseu que amb aquesta visita aconseguireu el 80% dels crèdits culturals obligatoris del vostre viatge en un parell d'hores.


I no us a avorrireu, penseu que en aquest museu l'antropologia és divertida fins i tot per als nens.


Fixeu-vos quan hi aneu (si ja hi heu estat ja ho haureu vist) que sempre hi ha algun marrec mexicà assegut a tocar dels plafons explicatius prenent apunts.


Això és perquè des de l'escola els han enviat allà per fer algun treball ja que a clase se'ls hi adormien.


Però per si de cas la paraula antropologia us segueix provocant son, us donaré unes quantes raons, més lúdiques, per acabar-vos de convèncer.


Primera. Al museu s'hi troba el famós Calendari Asteca on us hi podreu fer una foto de postal. Ni punt de comparació amb el calendari del Windows.















Segona. Sortint del museu (o a l'entrar, depén de l'hora) podreu contemplar l'espectacular danza de Los Voladores de Papantla. Comte no us maregeu.















Tercera. L'edifici de per sí és bonic de veure. Just entrar-hi us trobareu amb una font inmensa... de veritat que me la imaginava més petita.















Quarta. Hi ha una cafeteria entrant a mà esquerra on s'hi esmorza molt bé. Només pels molletes (o els chilaquiles o les enchiladas) ja val la pena. Després feu la digestió durant la visita i llestos.


Cinquena i última (que m'he reservat pel final a propòsit). El museu té molts lavabos i totes les aixetes que hi ha són de piu. El somni de qualsevol aixetaire.



















En fi, que quan aneu al DF, cap a l'Antropològic.

dimecres, 8 de juliol del 2009

La conquesta del revés

No sé si fa massa maco recomanar un llibre del que només n'he llegit una quarta part però com que m'està agradant i em sembla que també us pot agradar vaig a fer-ho.

El llibre en qüestió és "Paraules d'Opòton el vell" d'Avel·lí Artís Gener (aka Tisner).



















Per als qui no conegueu en Tisner (a part de deixar-vos l'enllaç a la Wikipèdia) us diré breument que fou un escriptor nascut a Barcelona el 28 de maig de 1912.

Que degut a la seua militància en les files de l'exercit republicà s'hagué d'exiliar a Mèxic durant la Guerra Civil.


I que un cop a Mèxic s'interessà profundament per la seua cultura (ves per on) i fruit d'aquest interès sorgí, entre d'altres, el llibre que vull recomanar-vos.

En aquest llibre Tisner ens explica que, tot estant ell a Mèxic, un amic que allà hi ha fet li presta un manuscrit.

Tan bon punt en Tisner té el manuscrit a les seues mans es dedica a "traduir-nos" (doncs el manuscrit està escrit en nahuatl) el que allí s'hi explica.

Això és, les memòries d'un terrissaire anomenat Opòton que visqué fa més de 500 anys i que en un moment donat de la seua vida decideix enrolar-se a l'exercit per tal d'anar a la conquesta del que ara és Espanya.

I fins aquí us puc contar perquè fins aquí és on he llegit.


Us diré també que em sembla un llibre força àcid, el motiu principal del llibre, els conqueridors conquerits, ja ho és de per sí.


A més, el terrissaire Opòton té una visió de la vida prou peculiar i si a això se li suma l'estil amb que l'autor simula la traducció des del nahuatl en resulten alguns passatges força hilarants.


Espero que amb aquestes quatre dades us hagi picat prou la curiositat per animar-vos a llegir el llibre, si ho feu ja em direu el què.

dijous, 25 de juny del 2009

De chilaquiles a totopos

Llegint la meua estimada Algarabía -"la revista que genera adicción"- m'he trobat amb un recull de frases gracioses d'entre les quals n'hi ha hagut una que m'ha semblat especialment enginyosa.

Així que he volgut compartir la troballa amb els meus "cuates bloggers".


La frase en qüestió diu així "Comes tan lento que empiezas con chilaquiles y acabas con totopos".


Per als que sou mexicans o esteu avesats a la gastronomia mexicana podria deixar el post aquí ja que segurament ja li haureu trobat el què a la frase.

Per als que no, ara mateix us ho explico.

Els "chilaquiles" i el "totopos" són ambdós plats mexicans la base dels quals, com la de molts altres plats mexicans, és la "tortilla".

Els "totopos" s'elaboren a base de trossos de "tortilla", generalment triangulars, que es fregeixen per donar-los una textura cruixent. Se solen acompanyar d'alguna salsa amb chile, de guacamole o de frijoles on es van sucant.


nyam, nyam












Els "chilaquiles" es fan amb "totopos" però enlloc d'anar-los sucant el que es fa és regar-los amb una salsa de chile. Fent-ho d'aquesta manera s'aconsegueix estovar els "totopos" donant-los una textura propera a, per exemple, uns macarrons "al dente".

nyam, nyam











Ambdós plats sorgeixen del reaprofitament de "tortillas" que ja s'han fet dures però que encara són aptes per al consum, és això que l'Isma Prados anomenaria cuina de relleus.

Com veieu la diferència bàsica entre aquests plats és la textura final que se li dona a la tortilla trocejada. En el cas dels "totopos" la "tortilla" és cruixent i en el cas dels "chilaquiles" és força més tova.

Tornant a la frase inicial, "Comes tan lento que empiezas con chilaquiles y acabas con totopos".

¿Què passa quan vas molt, però que molt lent, menjan-te un plat de "chilaquiles"? Doncs resulta que els trossos de tortilla que s'havien fet tous al banyar-los en la salsa es tornen a fer durs.

Penseu però, que per a que això succeixi haurien de passar, no sé, 6 hores?. És a dir, que la frase és molt, però que molt exagerada.

I fins aquí el post, un día d'aquest us explico com fem els "totopos" a ca l'aixetaire.

dilluns, 15 de juny del 2009

La crisi dels 30

Arribada la trentena arriba la primera crisi.

L'entrada a l'edat adulta no és fàcil, cal arraconar l'adolescència i fer front a la maduresa. Ja no ets un xaval, cal assumir responsabilitats i això no és moc de paó.

Però també et preocupen altres coses.

Te n'adones que les ressaques cada cop duren més, comences a fer una panxa que no baixa ni amb mil abdominals, per més que dorms sempre estàs cansat (encara que no tinguis ressaca)... i el pitjor de tot, et comença a caure el cabell.

"¿Em quedaré calb? Diuen que es una qüestió genètica. Cap problema, el meu pare no ho és pas calb. Però resulta que diuen que en qüestions de calvície la genètica se salta una generació. El meu avi patern si que ho era, estic perdut."

Arribat aquest punt tots el anuncis de xampú i remeis varis sembla que els hagin fet expressament per a tu. Suggestionat perdut allà on vas, al super, a la farmàcia, a la fruiteria... compres "potingues" pel cabell. Els probes tots un darrera l'altra (o barrejats) però cap fa efecte.

De repent un dia en trobes un que et penses que funcionarà.






















Et comences a convèncer a tu mateix, "Potser sí, potser la solució passa pel chile" I amb aquest cap que ara et fa olor a sofregit hi penses, "sí home ¿quants mexicans calbs hi ha? No n'hi ha cap ¿a que no?".


















I més que en déu haver. Digueu-me noms de mexicans cèlebres (o no) i calbs, afoneu-me en la misèria.