Don Joaquín de la Cantolla y Rico fou un home que somniava en construir un segon pis mòvil, traslladable, lleuger i aerostàtic damunt de la ciutat de Mèxic. Una ciutat a sobre de la ciutat. I és a aquesta fí a la què es dedicà tota la vida.
I és aquesta la història que ens conta Lolita Bosch a "Insólita ilusión, insólita certeza", un llibre en el que a més es fa una lleugera repassada a la història de Mèxic. Des de l'any 1524 en que es traslladen a Mèxic els primer franciscans i es converteix el país en virreinat d'Espanya fins la culminació de la Revolició al 1917 quan s'aprova la nova Constitució.
Però no cal que us espanteu si sou d'aquells a qui la història se us fa feixuga ja que com he dit la repassada és lleugera. Es tracta bàsicament de dates concretes que amb el personal estil de l'escriptora i acompanyades d'unes ilustraciones exquisides fan que pel cap damunt el llibre es llegeixi en mitja hora i amb digestió fàcil.
Deixant enrera la història i tornant a la vessant somniadora del llibre potser més d'un haurà pensat que el tal Cantolla estava una mica boig, per no dir del tot. Un segon pis a sobre de la ciutat... quina bogeria, encara que de bogeries a Ciutat de Mèxic ja se'n veuen força i potser se'n vegin més mentre hi hagi somniadors com ell.
"Por que Cantolla hoy se ha levantado después de tener un sueño. Después de entender que hacer algo así es posible. Que aquí es posible. Que aquí habrá niños futuros que se inventen escobas gigantes para barrer la contaminación, científicos absortos que querrán erigir ventiladores gigantes para que la ciudad no se caliente, políticos que propondrán subir las calles más arriba de las casas, ingenieros que merodearán bajo la tierra con gusanos metálicos destruyendo el patrimoio artístico nacional que encuentren enterrado por el paso se los siglos. Aquí se sueña. Por eso es posible imaginarlo todo."
Algunes d'aquestes coses encara no han succeït a ciutat de Mèxic i potser no succeiran mai però n'hi ha que ja son un fet. Segurament direu que el metro n'és una, al cap i a la fí de metro n'hi ha a totes les grans ciutats. Doncs sí, el metro n'és una però n'hi ha un altra.
¿Us imagineu un segon pis a sobre de les rondes de Barcelona ciutat? ¿una altra ronda construïda damunt de la ja existent per descongestionar el trànsit? Doncs n'hi va haver un que un dia es va despertar, s'ho va imaginar i avui per avui a Ciutat de Mèxic és un fet, n'hi diuen "el segundo piso del Periférico".
El dissabte passat vàrem anar a veure la última del Díaz Yanes, "Solo quiero Caminar".
Si dic que aquest director no ha fet res de bo des de "Nadie hablará de nosotras..." ja s'entén que la peli no em va agradar massa.
Tot i això sempre hi ha quelcom que es pot rescatar i en aquest cas el que més em va agradar va ser l'actor que feia de narco, José María Yazpik. Un actor mexicà que per a mi era totalment desconegut i que es veu que es va fer un renom en el món de la telenovela.
El tal Yazpik, a més, va protagonitzar el moment més rialler de la peli i el veritable motiu d'aquestpost.
En un moment donat hi ha una escena en que el narco parla amb el seu home de confiança (Diego Luna, qui encapçala aquest post) per a demanar-li un favor i al final del parlament li solta un "Vamos, que tu eres mi Chiquidrácula", o quelcom similar.
Acabada la frase, se senten forces rialles a la sala i jo entenc que m'acabo de perdre un acudit, "qui deu ser aquest Chiquidrácula?" em pregunto.
En sortir del cinema, em solucionen el dubte. Resulta que fa anys hi havia un programa mexicà per a la canalla anomenat "Chiquilladas", una especie de paròdia de Barri Sèsam, on entre d'altres hi sortia un petit vampir; el Chiquidrácula (per si de cas: "chiqui-" és per chiqui-lladas, no perquè balli el "Chiqui, chiqui".)
Es veu que el Chiquidrácula duia un pentinat semblant al de Diego Luna a la peli, engominat i capenrera. A més com Diego Luna es força blanc de pell i sempre tindrà cara de nen encara que es deixi barba... doncs això.
Tot i l'explicació, si un acudit no l'enxampes al moment ja no fa tanta gràcia així que per sadollar-me vaig mirar si trobava algun video del Chiquidrácula i he trobat aquest que m'ha agradat.
Per si de cas, "sangrón" vol dir barat o "patillero". A més, com la paraula ve de sang i és un vampir... doncs això.
Abans d'ahir va ser el "Día de los Muertos" i la nit abans, com venim fent des de fa tres anys, vàrem posar una ofrena al pis.
Una vela, una calaca de cartró, una tasseta de tequila, un tros de pastís, uns bombons, una foto de l'àvia i uns pètals de bugambília per guarnir-ho una mica. Es tracta d'una ofrena força modesta però ja fa el què, propiciar la visita de l'ànima del difunt.
Durant la nit, embolicats entre les mantes, sentim sorolls que l'escèptic de torn dirà que es deuen al canvi de temperatura que provoca que els mobles es contraguin i cruixin. Nosaltres però sabem que són el ossos de l'àvia que "catacric, catacrac" es passegen pel pis anant d'aquí cap allà.
Els primers cruixits són com un tro en una nit de pluja que et desvetlla i espanta però després, com si es tractés del repicar de les gotes a la finestra, es converteixen en una remor reconfortant que et torna el son i apaivaga l'ànima.
Quan com aquell qui no vol la cosa m'he trobat amb un peu a cada banda de l'Atlàntic, Catalunya i Mèxic per al cas; m'he començat a adonar del que tot plegat m'aporta.
Degusto plats que mai m'hagués pensat que menjaria, llegeixo llibres i escolto músiques que potser mai hagués conegut, he estat en llocs que mai m'hagués imaginat, he fet amics que qui ho havia de dir, ric de coses de les que abans no reia encara que segueixo fent acudits dolents... definitivament crec que, com amb el caldo Avecrem, m'he enriquit.
En un dia tan especial com el d'avui naix l'Aixeta de piu, un blog que pretén ser un degoteig de posts per compartir les sensacions d'un català de tot cor mexicà.
