Quan com aquell qui no vol la cosa m'he trobat amb un peu a cada banda de l'Atlàntic, Catalunya i Mèxic per al cas; m'he començat a adonar del que tot plegat m'aporta.
Degusto plats que mai m'hagués pensat que menjaria, llegeixo llibres i escolto músiques que potser mai hagués conegut, he estat en llocs que mai m'hagués imaginat, he fet amics que qui ho havia de dir, ric de coses de les que abans no reia encara que segueixo fent acudits dolents... definitivament crec que, com amb el caldo Avecrem, m'he enriquit.
En un dia tan especial com el d'avui naix l'Aixeta de piu, un blog que pretén ser un degoteig de posts per compartir les sensacions d'un català de tot cor mexicà.
Per molts anys...recordis que l'Indiano et va fer el primer comentari!
ResponEliminaUna abraçada!
Això esperem. I per descomptat que me'n recordaré.
ResponEliminaSalut.
Ay pero que buena sorpresa! por medio de las estadísticas de mi blog vine a caer en cuenta que me tienes linkeada, moltes gracies!
ResponEliminaDisculparás que no te escriba en catalá, encara que puc entenderlo, a las horas no puc parlar molt bé... jaja
Me siento un poco como tú, entre dos países y enriqueciéndome entre ambas culturas. Si tienes alguna consulta, no ho dubtis en demanar-me!
Bona sorta en Mexic y con la meva gent!
Benvinguda Isaura,
ResponEliminaDe fet jo estic més per Catalunya que per Mèxic però hi vaig de tant en tant.
A enriquecerse pues :-)