skip to main |
skip to sidebar
En aquesta vida us trobareu davant situacions en que tindreu que actuar amb rapidesa. La resposta a aquestes situacions potser no serà complexa però no la menysteniu perquè en menys d'un segon pot canviar el vostre futur.
Fa tres mesos, a les tantes de la matinada, l'A i a la MM tornaven de festa amb el cotxe quan els van aturar en un control d'alcoholèmia. Li van demanar a l'A si havia begut i com que ho havia fet li van fer la prova i va donar positiu.
L'A es va haver de passar 24 hores a "el torito", que és com se'n diu del lloc on engarjolen als que enxampen conduint beguts. La MM, per la seua banda, va haver de trucar al seu pare perquè l'anés a recollir, ella també havia begut i si conduia també l'engarjolarien.
Tot i que a final de comptes l'experiència de l'A a "el torito" no va ser traumàtica, i el pitjor de tot va ser haver de despertar al pare de la MM, s'haguessin pogut estalviar el tràngol si en un moment donat haguessin escollit una altra resposta.
Segurament pensareu que no bevent o agafant un taxi quan tocava era suficient. Sí, certament, però un cop el mal estava fet també s'haguessin pogut estalviar el tràngol, però com? Per si esteu pensant en una "mordida" ja us avanço que la cosa no va per aquí.
Fa un mes tornàvem de festa a les tantes de la matinada, la B, la E, el F i jo amb el vocho del F, quan ens van aturar en un control d'alcoholèmia. Llavors, li van preguntar al F "¿ha estado tomando?".
Després d'aquella pregunta capciosa i abans que F contestés no va passar ni un segon, lapse ínfim suficient però per a que es conjuguessin totes les seues neurones i consensuessin una resposta, "no".
Dit això, simplement "no", ens dessitjaren bona nit i vàrem continuar el nostre camí.
Si com a mínim l'A i la MM haguessin demanat el comodí del 50%...
És un fet constatat per l'IMEA (Institut Mexicà Estadístic de l'Aixetaire) que la salsa maonesa agrada poc als mexicans.
Concretament, la maonesa agrada poc a un 90% dels mexicans, no agrada gens a un 8% i a un 2% li encanta (encara que li costa d'admetre en públic).
No és que els mexicans no en mengin de maonesa, en mengen. De fet, el 90% dels mexicans a qui la maonesa agrada poc, en menja gairebé a diari.
Com s'explica això?
Doncs resulta que la maonesa s'utilitza molt però s'utilitza quasi bé com si fos mantega, és a dir, es fa servir per untar. I s'unta en fiiines capes.
L'exemple més significatiu d'us de maonesa untada el trobem en les famoses "tortas".
I quan dic "tortas" no em refereixo a pastissos, em refereixo a uns entrepans deliciosos com aquest de la foto (normalment més petit però).
Totes les "tortas" duen maonesa untada però amb comte no regalimi perquè si d'una torta en regalima maonesa... més d'un "guácala" sentireu dir.
I "guácala", aquesta interjecció tan mexicana, no vol dir pas "mmm què bo". Més aviat vol dir "ecs, quin fàstic".
Tampoc penseu que és una qüestió de garraperia, simplement resulta que aquella fina capa és el punt que els agrada a la majoria i si n'hi ha més els fa fàstic.
No deixa de ser curiós però que una salsa més aviat neutra com la maonesa s'usi amb tanta cautela i en canvi amb qualsevol altra salsa amb chile passi tot el contrari.
Trobo que el lògic seria posar més maonesa i menys chile però ja se sap "para gustos colores" o "tants caps tants barrets".
Personalment la maonesa m'encanta i me la menjo a cullerades, sí, literalment. I sobretot, en presència de mexicans perquè llavors, quan escolto l'esperat "guácala", encara gaudeixo més.
I a vosaltres, us agrada la maonesa? molt, poc, gens?
A l'hora de fer una mordida els incisius són les dents que actuen primer, s'utilitzen per tallar l'aliment.
Un divendres com molts altres la A i el J tornaven de treballar. Eren vora les vuit de la tarda i com tots els divendres a aquella hora el trànsit estava força carregat. La troca que els havia regalat el pare d'ella el mes passat avançava a pas de cargol.
La A i el J estaven rendits i només tenien ganes d'arribar a casa. Soparien el tupper de chilaquiles que els havia dut la mare d'ell al taller i que ara duia l'A entre les cames. Després, per fer la digestió, seurien al sofà, posarien algun devedé i segurament s'adormirien abans del final.
Mentre discutien quina peli mirarien en arribar el trànsit s'alleugí i en qüestió de vint minuts agafaven el trencall cap a casa. Finalment el J havia cedit i posarien la peli que a la A li feia més gràcia, fet i fet, el J sempre s'adormia als cinc minuts de començar.
La gana va fer que l'A obrís el tupper de chilaquiles per olorar-los, mira que li queia malament la sogra però quins chilaquiles que feia. Després els va passar per sota el nas del J i de seguit se li va fer la boca aigua, "llàstima que la troca no du microones de sèrie" va dir.
Mentre reien l'ocurrència del J i ja es feien a casa assaborint els chilaquiles una sirena de policia els va tallar el rotllo. Tan aviat va poder, el J aturà la troca, i mentre l'A es preguntava quina imprudència podien haver comés, l'oficial va donar uns copets al vidre.
El J va trigar una estona a abaixar el vidre, encara tenia el reflex de buscar la maneta de la vella Caribe. Llavors, l'oficial s'apropà a la finestra i amb una rialla que mostrava tots els incisius els va donar la bona nit. Acte seguit, els va informar que el vehicle que duien era robat.
Continuarà...
Barcelona Mèxic, vol directe. 12 hores, 0 escales.
Pujo a l'avió d'Aeroméxico a tres quarts de 10, deso l'abric al porta equipatge i m'assec, amb tota la tranquil·litat del món.
La tranquil·litat de saber que quan em desperti estaré arribant a Mèxic, no a París, ni a Frankfurt, ni, en el millor del casos, a Madrid.
La tranquil·litat de saber que no hauré de baixar de l'avió mig adormit i esverar-me buscant un número de porta per fer la connexió.
La tranquil·litat de saber que no es perdrà la maleta ves a saber on i que farà cap a Mèxic ves a saber quan.
Deso la manta, m'acomodo el coixí a l'esquena, plego l'orellera dreta del seient, hi recolzo el cap i trec un peu al passadís, quin descans.
Amb els ulls mig aclucats miro l'ala per la finestreta, probablement m'adormiré a meitat enlairament i no em despertaré fins que ens duguin sopar.
A punt d'adormir-me em pertorba una veu. Un tipus, en anglès, vol saber si no m'importaria intercanviar el meu lloc amb el de la seua dona, per seure junts.
Alço el cap per veure on s'asseu ella, és un lloc de passadís, a l'altra banda. No m'importa. Em descordo el cinturó, m'aixeco, agafo l'abric i vaig cap allà.
Allà, deso l'abric, m'assec i mentre em cordo el cinturó una veu em saluda, és la noia que s'asseu al meu costat.
En castellà, la noia em demana l'hora. Miro el rellotge, li dic que ja són gairebé les deu. La noia esbufega, ja te ganes de “despegar”.
Em demana si no sóc mexicà, li dic que no. Em demana si sóc de Barcelona, més o menys. Ara que l'he sentida parlar li demano si és madrilenya, més o menys.
Em demana que si sóc del Barça, ric. Per fer-li la punyeta li demano si és de l'Atlètic i resulta que sí. La veu del capità interromp el qüestionari.
Ens dona la benvinguda, ens informa de l'estat del cel i ens confirma la durada del vol, 12 hores. La madrilenya esbufega i li pregunto si és que potser no ho sabia.
Em diu que sí però com que ve de Madrid ha sortit de casa a les 7, que era el primer cop que venia a Barcelona i li feia por perdre la connexió, a part resulta que patia per les maletes...
Mentre me l'escolto m'acomodo el coixí a l'esquena, plego l'orellera esquerra del seient, hi recolzo el cap i trec un peu al passadís.
Per la finestreta veig l'ala, ja volem.
