Quin descans

Barcelona Mèxic, vol directe. 12 hores, 0 escales.

Pujo a l'avió d'Aeroméxico a tres quarts de 10, deso l'abric al porta equipatge i m'assec, amb tota la tranquil·litat del món.

La tranquil·litat de saber que quan em desperti estaré arribant a Mèxic, no a París, ni a Frankfurt, ni, en el millor del casos, a Madrid.

La tranquil·litat de saber que no hauré de baixar de l'avió mig adormit i esverar-me buscant un número de porta per fer la connexió.

La tranquil·litat de saber que no es perdrà la maleta ves a saber on i que farà cap a Mèxic ves a saber quan.

Deso la manta, m'acomodo el coixí a l'esquena, plego l'orellera dreta del seient, hi recolzo el cap i trec un peu al passadís, quin descans.

Amb els ulls mig aclucats miro l'ala per la finestreta, probablement m'adormiré a meitat enlairament i no em despertaré fins que ens duguin sopar.

A punt d'adormir-me em pertorba una veu. Un tipus, en anglès, vol saber si no m'importaria intercanviar el meu lloc amb el de la seua dona, per seure junts.

Alço el cap per veure on s'asseu ella, és un lloc de passadís, a l'altra banda. No m'importa. Em descordo el cinturó, m'aixeco, agafo l'abric i vaig cap allà.

Allà, deso l'abric, m'assec i mentre em cordo el cinturó una veu em saluda, és la noia que s'asseu al meu costat.

En castellà, la noia em demana l'hora. Miro el rellotge, li dic que ja són gairebé les deu. La noia esbufega, ja te ganes de “despegar”.

Em demana si no sóc mexicà, li dic que no. Em demana si sóc de Barcelona, més o menys. Ara que l'he sentida parlar li demano si és madrilenya, més o menys.

Em demana que si sóc del Barça, ric. Per fer-li la punyeta li demano si és de l'Atlètic i resulta que sí. La veu del capità interromp el qüestionari.

Ens dona la benvinguda, ens informa de l'estat del cel i ens confirma la durada del vol, 12 hores. La madrilenya esbufega i li pregunto si és que potser no ho sabia.

Em diu que sí però com que ve de Madrid ha sortit de casa a les 7, que era el primer cop que venia a Barcelona i li feia por perdre la connexió, a part resulta que patia per les maletes...

Mentre me l'escolto m'acomodo el coixí a l'esquena, plego l'orellera esquerra del seient, hi recolzo el cap i trec un peu al passadís.

Per la finestreta veig l'ala, ja volem.