Fa uns dies vaig llegir una notícia al diari que em va dur a pensar en un parell d'anècdotes.
La primera. M'explicava la MM que, estant a C.U (Ciudad Universitaria de la UNAM al D.F), una companya de classe els estava presumint a ella i altres companyes unes joies que eren de plata i que li havien dut d'Europa i que eren franceses... i llavors la MM la va tallar per dir-li que aquelles joies no eren franceses, eren catalanes. L'altra li va replicar que eren franceses i la MM que no i que si patatim que si patatam. El cas és que eren joies de Tous i al dia següent es veu que la companya presumida li va haver de donar la raó.
La segona. Donant un tomb per Barcelona amb l'M (chilango ell) vàrem entrar a un bar a fer un cafè. L'M es va demanar un cafè amb llet i jo un cafè curt i una aigua amb gas. El cambrer ens va servir, vàrem posar sucre als cafès, l'M va tastar el cafè amb llet i jo amb un parell de glops em vaig prendre el meu així que vaig posar-me l'aigua amb gas. L'M va agafar l'ampolla i mirant-se-la em va demanar "Esto es francés, no?". El cas és que era Vichy Catalán i l'M de seguida es va adonar de l'error i llavors vàrem fer unes bones rialles.
La notícia que em va dur a pensar en aquest parell d'anècdotes va ser la mort de Ricardo Fisas, fundador de l'empresa catalana Natura Bissé. I el cas és que, sincerament, pensava que Natura Bissé era francesa.
Cal dir que em feia força mandra però finalment he sucumbit a Twitter.
Per una banda pensava que si ja no dedicava temps al blog només em faltava Twitter i que potser Twitter acabaria amb Blogger.
Per altra banda però, també he pensat que potser amb Twitter em poso les piles i em motiva a publicar més entrades.
Ara es veurà.
De moment, als cuatesbloggers amb Twitter, us vaig fent "follow".
Actualització (03/10/2011):A l'apartat "Subscriu-te a l'aixeta" i he afegit l'enllaç "RSS de l'aixetaire a Twitter" per si, als que no teniu compte a Twitter, us ve de gust seguir les meues piulades des del vostre lector de feeds. Salut.
Passejant per Tacuba vaig trobar-me aquest disc de "Los Churumbeles", grup que vaig descobrir via en Geococcyx.
Suposo que es podrien dir moltes coses de "Los Churumbeles" però millor us en deixo una cançó, que us les diguin ells.
Espero que us agradi, a casa ha estat la cançó de l'estiu. Per cert, també vaig comprar "Rocío Durcal canta a Juan Grabiel vol.2", no m'ho tingueu en compte.
Actualització (31/08/2011):En Geo m'indica que la cançó que fa sonar el Grooveshark no concorda amb el títol així que l'he canviada per "Cariño Verdad", que ara sí he verificat és la que sona, i que també és una bona cançó de l'estiu.
Si per aquí parlessin català el títol que encapçala el post formaria part del refranyer. I és que al Juliol a l'altiplà hi plou, amb ganes, i gairebé a diari.
Fins ara només hi coneixia l'hivern a l'altiplà, i tot i que hi fa fresca, no hi ha dia que no llueixi el sol i puguis anar una estona amb màniga curta.
A Juliol en canvi, tot el dia està enteranyinat i gairebé cada tarda plou. I tant poden caure quatre gotes com un xàfec d'aquí t'hi espero.
No recordo haver viscut cap altre Juliol com aquest, sí amb alguna tempesta d'estiu puntual però tan passat per aigua diria que no.
Casualment, si m'hagués quedat a l'altra banda de l'oceà, m'esperava quelcom semblant. He llegit als diaris que hi està plovent amb ganes.
Capricis del temps... això, o que en Picó, Mauri i companyia han decidit fer una reposició de l'Abril.
Estic d'enhorabona, la meua revista mexicana favorita té edició digital.
L'Algarabía, "la revista que genera adicción", ja fa força números que es pot llegir sense suport paper i jo que no me n'havia assabentat.
I de què va l'Algarabía? Doncs és un popurri heterogeni d'articles de llengua, ciència, història... millor doneu-hi un cop d'ull vosaltres mateixos i enamoreu-vos-en.
També us diré que m'encanta tenir els meus més de 50 números de l'Algarbía acumulant pols per les estanteries però, quan és per a bé, s'ha de donar pas al progrés.
En fi, que ja no caldrà esperar anar a Mèxic o encarregar-la a les visites transatlàntiques per llegir-ne els darrers números.
El que potser no sabreu és que la SuperPop es publicava a Mèxic. Jo, la veritat, tampoc ho sabia però m'ho ha explicat l'E, mexicana de tota la vida ella.
Es veu que quan l'E era adolescent, i d'això ja en deu fer més de 15 anys, en va comprar algun número.
I l'E llegia coses del tipus, tal qual m'ho ha dit ella, "si te quieres enrollar con el tío de la chupa...". I l'E no entenia res d'allò, "enrollar?, tío?, chupa?".
Els de la SuperPop no van caure en que la joventut mexicana potser parlaria diferent de l'espanyola, cosa que avui en dia hi ha gent que tampoc enten.
En fi, que l'E va deixar de comprar la revista i al igual que ella molts d'altres, i la revista va durar poc a Mèxic.
Per la meua part, la SuperPop, només recordo haver-la comprat un cop. Va ser un número en que regalaven un trocet del mur de Berlín, quan la caiguda.
La veritat, a aquella edat, no entenia pas que suposava la caiguda del mur però recordo haver comprat la revista amb molta il·lusió.
De fet, em sembla que encara guardo aquells trocets en un calaix.
Actualització 16/05/2011: Amb la caiguda de Blogger de fa uns dies sembla que s'han perdut el comentari de la secreta i la meua consegüent resposta :-\
Actualització 23/05/2011: Finalment s'han recuperat els comentaris, ara queda una mica estrany.
El dissabte passat vàrem anar a l'exposició sobre Tehotihuacan que fins al 19 de Juny fan al CaixaForum.
Aquesta mateixa exposició l'estaven fent al Quay Branly de Paris l'últim cop que vam ser-hi però ens va fer mandra.
Ara però, com era a tocar i a més a més gratuïta, ja no hi havia excusa.
L'exposició mostra les darreres troballes que s'han fet a Tehotiuacan i esbossa respostes als interrogants que encara hi ha entorn aquest assentament.
Com hi era la vida? Com s'organitzaven els asteques? Quines creences tenien? Com varen desaparèixer? ...
Tot plegat, unes pinzellades que deixen en el visitant una idea difosa. Sobretot l'últim interrogant, que desborda la imaginació.
In situ, vaig sentir una senyora que tenia una bona teoria, la del tsunami. Ja sabeu, la típica onada de 2500 metres d'alçada. En fi.
Nosaltres que no tenim tanta imaginació, vam comprar a la Laie que hi ha al vestíbul el llibre "Breve historia de los aztecas" de Marco Antonio Cervera.
I encara no he avançat gaire en la lectura, però de moment, res d'OVNIS tampoc.
