Ara que som a l'estiu s'ha d'anar amb compte amb la calor.
A Mèxic quan algú et diu "aguas" t'està dient que vagis amb compte, d'aquí la frase que encapçala el post. Ja sabeu que quan fa calor és important anar amb compte per evitar ensurts. Dur gorra, procurar caminar per l'ombra, usar roba de colors clars... però sobretot mantenir-te hidratat bevent aigua.
Jo aquests consells els segueixo però tan beure aigua m'acaba avorrint, és que l'aigua es sonsa. Potser podria beure una altra cosa com sucs de fruita que també recomanen passa però que amb la calor no em ve de gust.
Afortunadament hi ha un remei a la mexicana.
Tornant al títol del post recupero "las aguas" que a part de servir per avisar-nos d'algun perill també serveixen per refrescar-se.
Perquè "las aguas" (o "aguas frescas") resulta que són un refresc.
Es prepara barrejant algun suc de fruita amb aigua. S'esprem o es tritura la fruita, es cola si convé i s'aboca en una gerra amb aigua ben fresca. Ràpid i fàcil.
Les proporcions van una mica a gust de cadascú però hi sol haver una part de suc per cada vuit d'aigua. És a dir, un suc molt aigualit, que ja ve a ser el que jo buscava.
De sabors n´hi ha tants com fruites se us acudeixin. Hi ha aigües de meló, de síndria, de guaiaba, de maduixa, de pinya, de taronja, de guanàbana... A les fruites que no són dolces millor afegir-hi sucre, encara que això també va a gustos.
La meua aigua favorita però no es fa exactament amb un fruit. És tracta de l'aigua de Jamaica i es fa infusionant pètals secs de Jamaica. Lo procés d'elaboració és més lent però val la pena, m'encanta el seu gust especialment àcid.
Amb tot, tampoc estic fent cap gran descobriment, en tot cas, afegint varietat. Penseu que des de ja fa molt temps a València en fan una d'aigua, famosa arreu i que es consumeix especialment a l'estiu. Sabeu de quina beguda us par-lo, no?
Finalment, recordeu que amb la calor i per la calor, "aguas".
L'Antropològic és de visita obligada i s'hi ha d'anar, sí o sí.
Per molt pal que us faci l'antropologia, visitar el museu és la manera més ràpida i amena d'aprendre alguna cosa (de fet moltes) de Mèxic.
A més, fent un símil universitari, penseu que amb aquesta visita aconseguireu el 80% dels crèdits culturals obligatoris del vostre viatge en un parell d'hores.
I no us a avorrireu, penseu que en aquest museu l'antropologia és divertida fins i tot per als nens.
Fixeu-vos quan hi aneu (si ja hi heu estat ja ho haureu vist) que sempre hi ha algun marrec mexicà assegut a tocar dels plafons explicatius prenent apunts.
Això és perquè des de l'escola els han enviat allà per fer algun treball ja que a clase se'ls hi adormien.
Però per si de cas la paraula antropologia us segueix provocant son, us donaré unes quantes raons, més lúdiques, per acabar-vos de convèncer.
Primera. Al museu s'hi troba el famós Calendari Asteca on us hi podreu fer una foto de postal. Ni punt de comparació amb el calendari del Windows.
Segona. Sortint del museu (o a l'entrar, depén de l'hora) podreu contemplar l'espectacular danza de Los Voladores de Papantla. Comte no us maregeu.
Tercera. L'edifici de per sí és bonic de veure. Just entrar-hi us trobareu amb una font inmensa... de veritat que me la imaginava més petita.
Quarta. Hi ha una cafeteria entrant a mà esquerra on s'hi esmorza molt bé. Només pels molletes (o els chilaquiles o les enchiladas) ja val la pena. Després feu la digestió durant la visita i llestos.
Cinquena i última (que m'he reservat pel final a propòsit). El museu té molts lavabos i totes les aixetes que hi ha són de piu. El somni de qualsevol aixetaire.
No sé si fa massa maco recomanar un llibre del que només n'he llegit una quarta part però com que m'està agradant i em sembla que també us pot agradar vaig a fer-ho.
El llibre en qüestió és "Paraules d'Opòton el vell" d'Avel·lí Artís Gener (aka Tisner).
Per als qui no conegueu en Tisner (a part de deixar-vos l'enllaç a la Wikipèdia) us diré breument que fou un escriptor nascut a Barcelona el 28 de maig de 1912.
Que degut a la seua militància en les files de l'exercit republicà s'hagué d'exiliar a Mèxic durant la Guerra Civil.
I que un cop a Mèxic s'interessà profundament per la seua cultura (ves per on) i fruit d'aquest interès sorgí, entre d'altres, el llibre que vull recomanar-vos.
En aquest llibre Tisner ens explica que, tot estant ell a Mèxic, un amic que allà hi ha fet li presta un manuscrit.
Tan bon punt en Tisner té el manuscrit a les seues mans es dedica a "traduir-nos" (doncs el manuscrit està escrit en nahuatl) el que allí s'hi explica.
Això és, les memòries d'un terrissaire anomenat Opòton que visqué fa més de 500 anys i que en un moment donat de la seua vida decideix enrolar-se a l'exercit per tal d'anar a la conquesta del que ara és Espanya.
I fins aquí us puc contar perquè fins aquí és on he llegit.
Us diré també que em sembla un llibre força àcid, el motiu principal del llibre, els conqueridors conquerits, ja ho és de per sí.
A més, el terrissaire Opòton té una visió de la vida prou peculiar i si a això se li suma l'estil amb que l'autor simula la traducció des del nahuatl en resulten alguns passatges força hilarants.
Espero que amb aquestes quatre dades us hagi picat prou la curiositat per animar-vos a llegir el llibre, si ho feu ja em direu el què.
Llegint la meua estimada Algarabía -"la revista que genera adicción"- m'he trobat amb un recull de frases gracioses d'entre les quals n'hi ha hagut una que m'ha semblat especialment enginyosa.
Així que he volgut compartir la troballa amb els meus "cuates bloggers".
La frase en qüestió diu així "Comes tan lento que empiezas con chilaquiles y acabas con totopos".
Per als que sou mexicans o esteu avesats a la gastronomia mexicana podria deixar el post aquí ja que segurament ja li haureu trobat el què a la frase.
Per als que no, ara mateix us ho explico.
Els "chilaquiles" i el "totopos" són ambdós plats mexicans la base dels quals, com la de molts altres plats mexicans, és la "tortilla".
Els "totopos" s'elaboren a base de trossos de "tortilla", generalment triangulars, que es fregeixen per donar-los una textura cruixent. Se solen acompanyar d'alguna salsa amb chile, de guacamole o de frijoles on es van sucant.
Els "chilaquiles" es fan amb "totopos" però enlloc d'anar-los sucant el que es fa és regar-los amb una salsa de chile. Fent-ho d'aquesta manera s'aconsegueix estovar els "totopos" donant-los una textura propera a, per exemple, uns macarrons "al dente".
Ambdós plats sorgeixen del reaprofitament de "tortillas" que ja s'han fet dures però que encara són aptes per al consum, és això que l'Isma Prados anomenaria cuina de relleus.
Com veieu la diferència bàsica entre aquests plats és la textura final que se li dona a la tortilla trocejada. En el cas dels "totopos" la "tortilla" és cruixent i en el cas dels "chilaquiles" és força més tova.
Tornant a la frase inicial, "Comes tan lento que empiezas con chilaquiles y acabas con totopos".
¿Què passa quan vas molt, però que molt lent, menjan-te un plat de "chilaquiles"? Doncs resulta que els trossos de tortilla que s'havien fet tous al banyar-los en la salsa es tornen a fer durs.
Penseu però, que per a que això succeixi haurien de passar, no sé, 6 hores?. És a dir, que la frase és molt, però que molt exagerada.
I fins aquí el post, un día d'aquest us explico com fem els "totopos" a ca l'aixetaire.
L'entrada a l'edat adulta no és fàcil, cal arraconar l'adolescència i fer front a la maduresa. Ja no ets un xaval, cal assumir responsabilitats i això no és moc de paó.
Però també et preocupen altres coses.
Te n'adones que les ressaques cada cop duren més, comences a fer una panxa que no baixa ni amb mil abdominals, per més que dorms sempre estàs cansat (encara que no tinguis ressaca)... i el pitjor de tot, et comença a caure el cabell.
"¿Em quedaré calb? Diuen que es una qüestió genètica. Cap problema, el meu pare no ho és pas calb. Però resulta que diuen que en qüestions de calvície la genètica se salta una generació. El meu avi patern si que ho era, estic perdut."
Arribat aquest punt tots el anuncis de xampú i remeis varis sembla que els hagin fet expressament per a tu. Suggestionat perdut allà on vas, al super, a la farmàcia, a la fruiteria... compres "potingues" pel cabell. Els probes tots un darrera l'altra (o barrejats) però cap fa efecte.
De repent un dia en trobes un que et penses que funcionarà.
Et comences a convèncer a tu mateix, "Potser sí, potser la solució passa pel chile" I amb aquest cap que ara et fa olor a sofregit hi penses, "sí home ¿quants mexicans calbs hi ha? No n'hi ha cap ¿a que no?".
I més que en déu haver. Digueu-me noms de mexicans cèlebres (o no) i calbs, afoneu-me en la misèria.
Deprés de massa dies sense parar pel blog i en vista de l'èxit suscitat pel post dedicat a la "jicaleta" torno amb una altra galindaina mexicana, en aquest cas però de tipus industrial. Amb tots vosaltres la "Super Rebanadita".
Com veieu a la imatge es tracta d'una mena de "Chupa-chups" però en aquest cas el caramel te forma i gust de "rebanadita" de síndria. I aquesta "rebanadita" es troba dins un bosseta que conté chile en pols.
Els més àvids consumidors de galindaines us haureu adonat que la "Rebanadita" vindría a ser la cosina mexicana del "Fresquito" i segurament ja sabreu de què es tracta.
Però per si de cas no esteu familiaritzats amb el "Fresquito", el qual voldria dir que part de la vostra infància no va tenir sentit, aquí us passo unes instruccions per consumir la "Rebanadita" que també us serviran per consumir el "Fresquito", i en cas que no l'haguéssiu provat mai, recupereu el temps perdut.
Òbviament hi ha diferències pel que fa al gust però la mecànica en el consum i els efectes secundaris són similars. Pas a pas, sóm-hi.
Primer, obrir l'envàs. No cal dur máscara per fer-ho però depèn de com sí cal tenir força de lluitador per obrir-lo. De totes maneres sabent allò de "más vale maña que fuerza" podeu fer servir unes estisores.
Segon, agafar-la. Prenent-la pel pal tragueu la "rebanadita" de l'envàs de manera que us quedeu amb la “rebanadita” en una mà i el sobre en l'altra. Aquest pas tan simple és de vital importància per poder realitzar el quart pas amb èxit.
Tercer, llepar-la. Poseu-vos la “rebanadita” a la boca i llepeu-la amb fruïció, gaudiu-ne el seu sabor inconfusible. Probablement en aquest moment començareu a notar els primers efectes del "chile" ja que normalment la “rebanadita” sol dur-ne una mica impregnat.
Quart, arrebossar-la. Un cop està ben humida suqueu la "rebanadita" en el chile fins que estigui ben arrebossada. Penseu que si el segon pas no l'heu fet bé i es dona el cas que teniu la rebanadita i l'envàs en la mateixa mà amb aquest pas no us en sortireu.
Cinquè, tornar-la a llepar. Atenció, mai a la vida aspireu aire mentre llepeu la "rebanadita" ja que el chile en pols aniria directe a l'esòfag i us ennuegaríeu. Dit això, llepeu de nou i gaudiu del chile desfent-se a la boca, noteu com la llengua embogeix i aguanteu la coïssor fins que desaparegui el chile o se suïcidin les vostres papil·les gustatives. Llavors (i només llavors) gaudireu de la merescuda i retrobada dolçor de l'ara, més que mai, refrescant “rebanadita”.
No caigueu en la temptació de llepar la “rebanadita” massa estona ja que es podria donar el cas que us quedeu només amb el pal i llavors la manera d'acabar-vos el chile que queda a l'envàs seria letal.
Després del cinquè pas torneu al quart pas i repetiu el procés fins que no quedi chile a l'envàs o fins haver arribat al vostre límit de tolerància al picant.
I fins aquí el segon volum de la sèrie galindaines mexicanes. Només dir-vos que després de consumir dolços ja sabeu que cal raspallar-se els dents.
Aquesta setmana ha estat força intensa (massa) al punt que no he pogut ni atendre el bloc.
Afortunadament ja és diumenge i finalment tot el treball fet ha donat el seu fruit.
Ahir estava exhaust però avui ja estic mig recuperat així que he aprofitat per donar una ullada a les estadístiques per veure com anàven les visites...
Fa no res us vaig parlar dels topes, aquells geps que envaeixen els carrers del DF i que poden arribar a ser molt emprenyadors.
En acabat d'escriure aquell post me'n vaig recordar, jo diria que per influència d'en Berenguer que últimament ens té acostumats a parlar de la seua canalla, d'un joc que te a veure amb el tope i que està relacionat amb els infants.
Es tracta de quelcom molt simple que està estretament lligat a la psicologia infantil i que he vist a Mèxic com força pares ho practicaven amb els seus "chamaquitos".
Passo a explicar-vos de que es tracta.
Es comença agafant la criatura en braços (si no teniu fills sempre hi ha família o en podeu agafar un a l'atzar :-), el poses de cara cap a tu i procures captar la seua atenció.
Un cop la criatura està per tu fas el següent, apropes el teu front "perillosament" cap al seu fent-li creure que us la pegareu ben forta (si poses cara de por millor que millor).
Just abans de pegar-te la patacada poses el fre i llavors, mentre dius la paraula "tooope" (aquí està el nostre amic geperut), tornes a fer el teu front cap enrere lentament tot mirant-li fixament als ulls com preguntat, “¿què ha passat?”.
Repeteixes la mateixa jugada varies vegades.
Veuràs que al començament la criatura té por, pensa que es farà mal. Però (i aquí es on entra el component psicològic) a base de repeticions, s'adona que no hi ha dolor i poc a poc comença a riure més i més.
Cal anar amb compte però ja que hi ha criatures molt agosarades que quan veuen com va el joc mouen el seu caparró cap al teu i llavors pot ser que us feu mal de debò.
N'he vist alguns que fent això es peguen una bona patacada i després a plorar toca. Però no us penseu, que també n'hi ha algun que després de la patacada encara riu més. Hi ha caparrons més durs que altres.
Nota: no estic molt segur del rang d'edat adequat, entre 0 i 2 anys potser. En tot cas, si us costa massa carregar la criatura en braços potser ja no li farà gràcia. Ho dic perquè hi ha pares que quan en tens 18 es pensen que encara ets un nadó.
Fa exactament 3 posts, això vol dir aproximadament un mes, us parlava del "tráfico" (trànsit) a Mèxic DF en carrers per "reencarpetar" (re asfaltar) i del "relajo" (embús) que això provocava.
En aquell post, a part d'aquests elements enutjants, en va aparèixer un de més simpàtic anomenat "camellón".
Per si no ho recordeu, el "camellón" era (i és) un monticle de terra, normalment sembrat de gespa, que divideix ambdós sentits del trànsit en un carrer. De la seua forma de gep li ve el nom.
Però resulta que hi ha un altre element geperut molt popular als carrers de Mèxic, es tracta del "tope".
El "tope" és un monticle d'asfalt que travessa el carrer i que té el propòsit d'evitar que els cotxes corrin més del compte.
Segurament ja n'havíeu vist i sofert més d'un ja que no es tracta d'un element exclusiu de Mèxic, potser en algun parking, peatge o a prop d'una zona escolar.
El que fa el "tope" mexicà diferent emperò, és que n'hi ha per tot arreu i a més són exageradament grans. N'he vist molts que superen el metre d'amplada i això pot arribar a ser força emprenyador.
Com podeu comprovar el "tope" i el "camellón" són força semblants. Tan que tot sovint em pregunto perquè el "tope" no es diu "camellón" i el "camellón", "tope".
Però com no vull entrar en disquisicions tan elevades, i voldria anar tancant el post, us explicaré un acudit "typical mexican" perquè comenceu a estimar el tantes vegades incomprès "tope".
Acudit que, per altra banda, potser us resultarà familiar si coneixeu el de "Sales minerales?" ("no que estoy castigado").
Diu així,
- Mamà, ¿nos prestas el coche para ir a la fiesta?
Aquests dies de grip porcina, tot i no haver estat a Mèxic, han estat una mica angoixants.
Per una banda els governs i mitjans han contribuït a crear un estat de pànic que ens feia pensar que, i ara exagero, s'extingiria la humanitat.
Per altra banda, la informació que ens arribava de primera mà quan preocupats trucàvem a Mèxic era "Estás de broma no? ayer en la micra ni yo ni nadie usaba tapabocas y sigo vivo".
Era com sentir dir que a casa del teu amic s'hi ha calat foc i quan el truques et diu "doncs jo m'acabo de comprar una bombona de butà". D'aquí l'angoixa.
Ara però ja estem més tranquils. L'última notícia que llegeixo a la premsa mexicana és que ara per ara només hi ha set casos confirmats de morts per grip porcina. Sembla ser que la situació s'està alleujant.
I és clar, vist com han anat les coses em pregunto, ¿era necessari l'alarmisme inicial? ¿calia preocupar-se tant? Sí i no.
Tot i que ara, a toro passat, és molt fàcil dir, "jo no em vaig protegir i no em va passar res" en un principi no se sabia quin podia ser l'impacte del virus.
Calia veure com evolucionava per saber que tan perillós era, cosa que no es fa d'avui per demà, i mentrestant s'havien d'adoptar les mesures preventives necessàries.
Potser des del govern mexicà s'hagués pogut dur la situació d'una manera més apropiada, menys alarmista, però s'ha dut com s'ha dut i ara ja està fet.
Amb tot, com casualment estem vivint una època de recessió econòmica molt heavy, s'ha donat peu per especular al voltant del virus.
Que si era un intent d'homicidi contra Obama, que si ha estat un narco, que si és una maniobra de les farmacèutiques, que si era per fer pujar el dolar...
Com va dir H.G.Wells "La crisi d'avui és l'acudit del demà".
Ja sabeu, el dedicat a aquesta dèria tan nostrada i alhora tan incompresa (ja ho tenim això els catalans) que és l'anar a collir bolets.
Que si rovellons, que si ceps, ous de reig, camagrocs, llanegues...
Si ma mare ja no entén al boletaire empedreït que és mon pare imagineu-vos que en pensaran el mexicans d'aquesta, crec que podríem dir-ne patologia, que ens embriaga.
Perquè tan tocats del bolet no ho estan els mexicans. A Mèxic els bolets (hongos en diuen ells) se'ls mengen i prou, no cal tanta ximpleria.
Ja sigui amb una bona "sopa de hongos" (no em preguntis de quin bolet es tracta) o amb la "quesadilla" de "quesadilles", la de "huitlacoche", encara que aquest no sé si contar-lo ja que es tracta d'un fong que es fa al blat de moro.
Així que, com a Mèxic això de sortir al "cerro" a collir "hongos" no s'estila em vaig haver de buscar una altra dèria.
Tenia que ser quelcom que colpís aquesta estranya patologia, que fos prou estrafolari i que em proporcionés el delit furtiu de la caça.
Fins i tot podia renunciar a que l'objecte del desig fós comestible ja que de fet el que enganxa és l'acte en sí, menjar-se la presa tan hi fa.
I és clar, ho he trobat. I és quelcom certament estrafolari i suficientment furtiu per a convertir-se en dèria.
Només em cal entrar en un lavabo públic qualsevol armat amb una càmera de fotos. Llavors, si hi ha sort, en localitzo una o varies. Em faig una estona el suec (ho faig força bé això) i quan ningú se n'adona els faig una foto i surto a corre cuita.
Aquí us presento el primer exemplar, guaiteu quin piu més joiós.
Aquesta me la vaig trobar en un restaurant argentí on hi fan una carn "chébere". Noteu l'exquisida pica amb motius florals que l'acompanya, maco el conjunt oi?
M'he tocat del bolet pensareu, potser sí, però benvolguts "cuates", m'he convertit en un "caçador d'aixetes", aixetes de piu és clar.
Així que a partir d'ara amb més raó que mai, i com alguns ja veníeu fent, podeu dir-me aixetaire.
Des de un temps ençà el "tráfico" a Mèxic DF és molt dens.
Resulta que en determinades zones s'estan fent obres de "reencarpetado" que provoquen força embussos. Es veu que el "concreto" estava deteriorat (i que s'apropen eleccions).
El problema és que molts cops les senyalitzacions de vies alternatives no són clares o no hi ha senyalitzacions o simplement no hi ha vies alternatives. Així que tot sovint és inevitable trobar-se amb un bon "relajo".
En aquest últim cas cal tenir paciència a no ser que hagis estat previsor i hagis buscat la teua pròpia via alternativa. Tira pel carrer tal, tomba a la dreta per tal altre carrer, girar en u al final del "camellón"...
En conjunt, un batibull de cotxes i una oportunitat d'ampliar el meu coneixement del vocabulari mexicà.
Des del començament, i de fàcil a difícil.
"Tráfico" és com se'n diu al trànsit, tot i que potser seria més adequat dir-ne "tránsito" ja que "tráfico" tindria més a veure amb una activitat comercial de transport de mercaderies.
"Reencarpetado" seria l'acció de canviar las "carpetas". I aquestes "carpetas" són de "concreto". Ambdós mots, manlleus de l'anglès, ens indiquen que s'està condicionant l'asfalt. S'estan canviant les catifes (carpets) d'asfalt (concrete).
Pel que fa al "relajo" jo associava la paraula a relaxar-se i no veia quina relació tenia el "relax" amb el trànsit al DF (de fet seria un oxímoron). Vàrem haver de caure de peus a la galleda per que ho entengués, al rovell de l'ou de l'embús, enmig del batibull... allò era el "relajo".
I finalment el "camellón", que va ser la més graciosa de descobrir.
Seguint unes instruccions per arribar a no recordo on calia girar en u al final del "camellón". Jo mirava per la finestra buscant l'animal o ves a saber què fins que finalment vàrem girar en u i em vaig adonar que el "camellón" sempre havia estat allí, a l'esquerra del cotxe.
Resulta que el "camellón" és la zona enjardinada amb forma de gepa (aquesta és la clau) que separa ambdós carrils del carrer. De fet, si ens poséssim punyetetes amb aquesta metonímia, s'hauria de dir "dromedarión" perquè de gepa només en té una.
La fotografia no és pas del trànsit al DF, l'he treta d'ací.
Voltant entre edificis d'estil nouveau i decó per l'afrancesada Colònia Roma (li haguessin pogut dir París :-) em vaig trobar aquest rètol anunciant una llibreria cafeteria.
Em recorda aquella campanya publicitària dels autobusos londinencs que fa uns mesos causà polèmica arreu, "Probablement Déu no existeix, no pateixis i gaudeix la vida".
El sofriment, aquesta característica tan de les societats cristianes, és l'element que em va fer relacionar ambdós rètols.
No sé si ara, en aquests dies en que ens trobem assetjats per la crisi, la van encertar fent aquesta campanya.
Vull dir que, segurament més d'un, veient el que ens queda per patir, haurà tornat cap a missa.
Per la meua banda, com que de tornar a missa ni parlar-ne, me n'he recorda't d'una antologia del poeta mexicà Jaime Sabines que em va regalar l'E.
Li he tret el pols i m'estic aprenent algun dels poemes, els curtets.
Arribat el moment si cal, ja m'agenollaré, ajuntaré les mans i en resaré un. Aquest per exemple.
Cuando tengas ganas de morirte esconde la cabeza bajo la almohada y cuenta cuatro mil borregos. Quédate dos días sin comer y veras qué hermosa es la vida: carne, frijoles, pan. Quédate sin mujer: verás.
Cuando tengas ganas de morirte no alborotes tanto: muérete
