Tombant la quinzena hi tenim el bicentenari de la independència de Mèxic. Aquest any entorn el tradicional "grito" al Zócalo s'hi muntarà una farra d'aquí t'hi espero.
Ja fa força temps que s'estan fent preparatius i de fet ja s'han celebrat alguns actes. Per exemple, "Con motivo del bicentenario" es va jugar el partit de futbol Mèxic - Espanya.
Però també, "con motivo del bicentenario" s'estan realitzant tota mena d'"activitats extra-oficials". Des de programes televisius o radiofònics fins a ofertes comercials de qui prova de fer el seu agost.
És a dir, que la fórmula "con motivo del bicentenario" s'ha convertit en una excusa per a gairebé tot.
No hi sóc a Mèxic i no sé quant exagerat sigui tot plegat però els que hi són em diuen que ja n'estan una mica "hasta la madre". El sentiment d'un tipet i l'olla plena ha començat a vessar i una de les esquitxades més sonades l'ha rebut Aleks Sintek.
Aquest músic mexicà, "con motivo del bicentenario", ha aprofitat per composar un himne "extra oficial", i l'hi ha sortit rana. No ha agradat, i l'han lapidat a tal punt que s'ha vist forçat a esborrar-se de Twitter per deixar de rebre insults.
Fa un parell de dies li vaig fer aquesta foto al Panchito. Al començament, veient la banya, ens pensavem que li havien posat "el cuerno".
Després però, en veure el capoll, ja vam entendre que estava passant. I d'aquí poc sembla ser que el seu germà Pinxets també florirà. Després de 5 anys sense dir ni mu... qui ho havia de dir.
Això sí, com ja resa el títol del post, l'alegria només dura una nit.
Tot i que duc força anys d'immersió lingüística a la mexicana encara hi ha vegades en que em perdo.
I mira que tinc el lèxic força dominat, els girs lingüístics molt per la mà i gairebé entomo tots els alburs.
Amb tot, hi ha vegades que, trobant-me enmig d'una conversa entre mexicans, em quedo fora de joc.
Afortunadament, gràcies a estudis de l'IMEA, m'he adonat que el 95% dels cops em perdo per culpa d'una frase pertranyent a "El chavo del 8" o a "El Chapulín Colorado".
Per pal·liar aquest buit cultural m'hauria de chupar l'extensíssima videografia del gran Chespirito però se'm fa massa costa amunt.
Llavors, m'he fet una llista d'expressions comodí que, quan em quedo fora de joc, encabeixo a la conversació per dissimular.
Aquí va un tast de la meu llista, el top 5: "Fue sin querer queriendo". Ideal per disculpar-te quan l'has espifiada, ja sigui intencionadament o no. "No me simpatizas". Ja sigui per dir que algú no et cau bé o per denotar disconformitat amb el que s'està dient. "No contaban con mi astucia". Per fer-te el saberut o per, al contrari, ironitzar sobre una relliscada.
"Que no panda el cúnico". És a dir, que no "porri el cànic". Per calmar els ànims en cas que la cosa se'n vagi de mare.
I per acabar "prefiero evitar la fatiga". La dic sovint, força sovint, quan s'ha de fer quelcom però em fa massa mandra.
Un avís. Pot ser que us trobeu amb el típic "aixafa guitarrons" que us digui que no li agrada "El chavo", no patiu, és pura pose pseudoprogre.
I com sé que vosaltres no sou d'aquestos, si no no pararíeu per aquest blog, digueu-me expressions chespirítiques que us agradin.
M'he fixat que molts no-mexicans es refereixen a Mèxic com sud-amèrica.
I el cas és que sud-amèrica no comença a Tijuana si no uns quants milers de quilòmetres més avall, llavors, em demano el perquè d'aquest error.
De bones a primeres pot semblar que només es tracta d'un lapsus d'origen lèxic.
Vull dir, que si els Estats Units no fossin d'Amèrica si no, per dir alguna cosa, d'Obama, això no passaria.
Però resulta que el país que limita pel nord amb Mèxic es va apropiar del nom de tot el continent.
Per fer un símil, és com si França enlloc de dir-se la República Francesa fos la República d'Europa.
A més, quan hom diu "els americans" només es refereix als d'EUA, que reprenent el símil anterior seria com dir que "els europeus" només són els francesos.
Rumiant una mica més però em sembla que l'error no radica en el lèxic, o si més no, no només en el lèxic.
Posem per cas que Mèxic tingués un PNB com el dels EUA, llavors m'hi jugo un "chícharo" que ja ningú es referiria a Mèxic com sud-amèrica.
Segurament, fent l'associació nord ric, sud pobre; en el seu mapamundi mental molts visualitzen uns EUA allargats fins l'equador.
A molts mexicans que conec això de "ser" sud-americans els molesta però els no-mexicans que han comés el lapsus pensen que no n'hi ha per tant.
Posem per cas però que aquests no-mexicans que es refereixen a Mèxic com sud-amèrica fossin espanyols.
I posem per cas també que Espanya tingués un PNB vuit vegades inferior al francès.
M'hi jugo un "guisante" que "ser" africans tampoc els faria gaire gràcia.
Actualització 04/07/2010: Ahir vaig anar al bar a veure el partit Alemanya - Argentina i cada cop que marcaven els alemanys hi havia una cridòria ensordidora. Hom pensaria que eren aficionats alemanys però no, eren tots mexicans "ardidos". I jo, que m'hi vaig afegir.
Els ha costat la Virgen de Guadalupe i ajuda però finalment el Tri ha aconseguit empatar.
I amb aquest empat han trencat una molt desfavorable estadística. De 5 partits inaugurals jugats en Mundials, Mèxic els havia perdut tots.
Això sí, si arriba a ser pels locutors de Telecinco, Mèxic no empata ni de conya. I és que avui els mexicans residents a Espanya han tastat el xarop "rojigualda".
Sabeu de que parlo, no? Sabeu aquests partits del Barça de la passada Champions retransmesos, per exemple, a la Primera. Sí, oi? Res més a dir doncs.
Hagués tret el volum de la tele i posat al Puyal però avui no es podia. Llàstima, perquè potser haqués caigut alguna broma de Chicharitos, per allò de "m'hi jugo un pèsol...".
I parlant de bromes, cal dir que m'han fet riure un cop. A la segona part, quan Mèxic remenava de més la pilota i han dit "parece que en México se inventó la paciència".
Al sector mexicà present però, ni mitja gràcia li ha fet. Al contrari, més indignat encara. Per un instant pensava que "me iban a partir la madre".
En fi, si aquells mexicans que van a celebrar les victòries de "la madre patria" a la chilanga Cibeles ho han escoltat, "m'hi jugo un chícharo" que mai més hi tornen.
I és que, què et pots esperar veient aquest anunci del patrocinador oficial de "la Roja"?
A Mèxic quan et veuen la cara vol dir que t'han pres el pèl. De fet, el que et veuen és la cara de "menso" (de talòs vaja) però la frase s'escurça amb un "te han visto la cara".
Personalment, he de dir que el pèl me l'han pres força vegades (sóc home de bona fe jo) però la cara encara no me l'havien vist mai (que jo sàpiga), així que us explico com va anar.
Fa temps rondàvem pel centre històric del D.F quan em va sobtar una cosa que venia un esqüincle al mig del carrer. La cosa es publicitava amb el crit "Crecencio, Crecencio, el dinosaurio que crece en el agua".
Amb la mà alçada sobre el cap l'esquïncle mostrava un pot de plàstic d'uns dos litres de capacitat, on hi surava, gairebé ocupant tot el volum, un tiranosaure rosa d'escuma.
I a l'altra mà hi duia un grapat d'ous de color rosa que se suposava que un cop submergits en aigua creixerien fins convertir-se en el tiranosaure que hi havia dins el pot.
Quan vaig veure de que es tractava la cosa immediatament vaig pensar en la G.
La G es una catalaneta de 4 anys que enlloc de jugar amb Barbies té una col·lecció de bestioles de goma (rates, aranyes, serps...) amb les que fa la guitza a sa germana gran.
Sí, segur que a la G li encantaria la cosa. Així que, tot i que el nom Crecencio no em feia el pès (hagués molat més Creceratops) vaig comprar un parell d'ous per 20 baritos.
De tornada al meu poble (el del costat est de l'Atlàntic) de seguida que vam trobar la G començàrem l'operació Creceratops que, òbviament, està gràficament documentada.
Vegeu el petit ou rosa (mida ou de perdiu) a la mà de la G.
A continuació l'ou i l'ampolla on havia de créixer el dinosaure.
I per acabar, la G carregant l'ampolla amb l'ou submergit a l'interior.
¿Noteu que l'ou sembla que estigui a punt d'esclatar i que d'allí en sortirà un dinosaure rosa d'uns vint centímetres d'alçada? No?
Doncs jo sí que ho notava però malauradament no va ser així.
L'ou es va desfer i en va sortir un petit dinosaure sí, però el dinosaure no va créixer ni un centímetre més. No es devia dir Crecencio aquest mal...
Tan gran va ser la decepció que el moment ni tan sols està documentat i la G no m'ha parlat des de llavors. La canalla no perdona.
Sí, m'havien vist la cara però jo no he predut la fe i estic convençut que a Mèxic hi ha dinosaures de color rosa que creixen al submergir-se en l'aigua.
I tornaré a Mèxic tantes vegades com faci falta... i el trobaré.
Aquest diumenge al migdia, mentre resolia l'auto-definit de Tarkus i degustava un Pulparnido "extrapicante", me n'he recordat de vosaltres, cuates bloggers.
Així que voldria compartir aqueix moment extàtic dominical amb, què millor, que un auto-definit amb sabor mexicà.
La primera vegada que vaig tornar de Mèxic vaig dur, a mode de souvenir, un mega-mix de "dulces" per als amics i companys de feina.
Els dolços no van agradar a tothom (colla de llepafils) però hi va haver una minoria de cuates sibarites a qui van entusiasmar.
D'ençà, aquesta minoria sibarita, quan s'assabenta que he d'anar a Mèxic, em demanen que els porti dolços.
I en concret me'n demanen un de molt senzill però alhora delicat, aquest és, un clàssic entre clàssics, el "Pulparindo".
El "Pulparindo" és un dolç fet, al igual que molts dolços mexicans, a base de pasta de "tamarindo" que es disposa en forma de barreta, se sala i s'arrebossa de chile.
Personalment, m'agrada menjar-lo a petites mossegades deixant-lo desfer lentament sobre la llengua mentre realitzo alguna activitat intel·lectual, com ara, escriure aquest blog.
El "Pulparindo" és un dolç indicat per a paladars delicats ja que no és especialment picant. Per als avesats al chile però existeix una versió "extrapicante".
D'aquests últims en tinc una caixeta que guardo per a les grans ocasions, com ressolució d'auto-definits de Tarkus o re-visionats de pelis de Rohmer.
En el seu dia em vaig adonar que parlar-vos de dolços era una mica una tocada de pera, ja que em dedico a posar-vos les dents llargues i després us quedeu amb les ganes.
Avui però voldria posar-hi remei, ja que he re-trobat una botiga a Barcelona on venen alguns d'aquests dolços, i en concret, el "Pulparindo".
La botiga es diu Iztli i recordo haver-hi menjat un burrito força bo quan estava situada al Born però es veu que ara s'han traslladat a la Barceloneta.
Podeu localitzar-la a través de la seua web, on veureu que també admeten comandes.
Tombant la quinzena hi tenim el bicentenari de la independència de Mèxic. Aquest any entorn el tradicional "grito" al Zócalo s'hi muntarà una farra d'aquí t'hi espero.
