Lluna plenota

Un augmentatiu típic mexicà s'obté posant un sufix del tipus "-ot" al final d'aquell mot al què es vol afegir una idea de grandària.

Així per exemple, per dir d'un "cerdo" que és molt gran es diu que és un "cerdote", una "vaca" seria una "vacota", un "pollo" seria un... i anar fent.

Aquesta tipus d'augmentatiu no difereix massa de la versió catalana. On, un porc gran seria un porcot, una vaca seria una vacota, un poll seria un...

Ve a ser una mica l'estil del Tomàs Molina. Ja sabeu, quan diu allò de "el cel estarà tapadot" per pronosticar un dia ennuvolat.

En la versió mexicana a més, l'augmentatiu té una particularitat que no té la versió catalana i que trobo el fa especialment divertit.

El sufix es pot repetir per exagerar la idea de grandària. És a dir, es pot sufixar el sufix quedant aquest com "-otot", o "-ototot" si s'escau.

Per exemple, demà a la nit hi haurà lluna plena i com que estarà completament il·luminada es veurà més gran que de costum.

Llavors, no es veurà una "lluna" ni una "llunota", si no que es veurà una "llunototota".

I com ja sabeu, les nits de lluna plena tenen les seues particularitats...

¡Mexicó, Mexicó!

Els ha costat la Virgen de Guadalupe i ajuda però finalment el Tri ha aconseguit empatar.

I amb aquest empat han trencat una molt desfavorable estadística. De 5 partits inaugurals jugats en Mundials, Mèxic els havia perdut tots.

Això sí, si arriba a ser pels locutors de Telecinco, Mèxic no empata ni de conya. I és que avui els mexicans residents a Espanya han tastat el xarop "rojigualda".

Sabeu de que parlo, no? Sabeu aquests partits del Barça de la passada Champions retransmesos, per exemple, a la Primera. Sí, oi? Res més a dir doncs.

Hagués tret el volum de la tele i posat al Puyal però avui no es podia. Llàstima, perquè potser haqués caigut alguna broma de Chicharitos, per allò de "m'hi jugo un pèsol...".

I parlant de bromes, cal dir que m'han fet riure un cop. A la segona part, quan Mèxic remenava de més la pilota i han dit "parece que en México se inventó la paciència".

Al sector mexicà present però, ni mitja gràcia li ha fet. Al contrari, més indignat encara. Per un instant pensava que "me iban a partir la madre".

En fi, si aquells mexicans que van a celebrar les victòries de "la madre patria" a la chilanga Cibeles ho han escoltat, "m'hi jugo un chícharo" que mai més hi tornen.

I és que, què et pots esperar veient aquest anunci del patrocinador oficial de "la Roja"?

La fe és un dinosaure rosa

A Mèxic quan et veuen la cara vol dir que t'han pres el pèl. De fet, el que et veuen és la cara de "menso" (de talòs vaja) però la frase s'escurça amb un "te han visto la cara".

Personalment, he de dir que el pèl me l'han pres força vegades (sóc home de bona fe jo) però la cara encara no me l'havien vist mai (que jo sàpiga), així que us explico com va anar.

Fa temps rondàvem pel centre històric del D.F quan em va sobtar una cosa que venia un esqüincle al mig del carrer. La cosa es publicitava amb el crit "Crecencio, Crecencio, el dinosaurio que crece en el agua".

Amb la mà alçada sobre el cap l'esquïncle mostrava un pot de plàstic d'uns dos litres de capacitat, on hi surava, gairebé ocupant tot el volum, un tiranosaure rosa d'escuma.

I a l'altra mà hi duia un grapat d'ous de color rosa que se suposava que un cop submergits en aigua creixerien fins convertir-se en el tiranosaure que hi havia dins el pot.

Quan vaig veure de que es tractava la cosa immediatament vaig pensar en la G.

La G es una catalaneta de 4 anys que enlloc de jugar amb Barbies té una col·lecció de bestioles de goma (rates, aranyes, serps...) amb les que fa la guitza a sa germana gran.

Sí, segur que a la G li encantaria la cosa. Així que, tot i que el nom Crecencio no em feia el pès (hagués molat més Creceratops) vaig comprar un parell d'ous per 20 baritos.

De tornada al meu poble (el del costat est de l'Atlàntic) de seguida que vam trobar la G començàrem l'operació Creceratops que, òbviament, està gràficament documentada.

Vegeu el petit ou rosa (mida ou de perdiu) a la mà de la G.



A continuació l'ou i l'ampolla on havia de créixer el dinosaure.






















I per acabar, la G carregant l'ampolla amb l'ou submergit a l'interior.






















¿Noteu que l'ou sembla que estigui a punt d'esclatar i que d'allí en sortirà un dinosaure rosa d'uns vint centímetres d'alçada? No?

Doncs jo sí que ho notava però malauradament no va ser així.

L'ou es va desfer i en va sortir un petit dinosaure sí, però el dinosaure no va créixer ni un centímetre més. No es devia dir Crecencio aquest mal...

Tan gran va ser la decepció que el moment ni tan sols està documentat i la G no m'ha parlat des de llavors. La canalla no perdona.

Sí, m'havien vist la cara però jo no he predut la fe i estic convençut que a Mèxic hi ha dinosaures de color rosa que creixen al submergir-se en l'aigua.

I tornaré a Mèxic tantes vegades com faci falta... i el trobaré.

Jálame el dedito

Èxtasi dominical

Aquest diumenge al migdia, mentre resolia l'auto-definit de Tarkus i degustava un Pulparnido "extrapicante", me n'he recordat de vosaltres, cuates bloggers.

Així que voldria compartir aqueix moment extàtic dominical amb, què millor, que un auto-definit amb sabor mexicà.






















Actualització: solució aquí (i no feu trampes :-)

El Pulparindo

La primera vegada que vaig tornar de Mèxic vaig dur, a mode de souvenir, un mega-mix de "dulces" per als amics i companys de feina.

Els dolços no van agradar a tothom (colla de llepafils) però hi va haver una minoria de cuates sibarites a qui van entusiasmar.

D'ençà, aquesta minoria sibarita, quan s'assabenta que he d'anar a Mèxic, em demanen que els porti dolços.

I en concret me'n demanen un de molt senzill però alhora delicat, aquest és, un clàssic entre clàssics, el "Pulparindo".

El "Pulparindo" és un dolç fet, al igual que molts dolços mexicans, a base de pasta de "tamarindo" que es disposa en forma de barreta, se sala i s'arrebossa de chile.

Personalment, m'agrada menjar-lo a petites mossegades deixant-lo desfer lentament sobre la llengua mentre realitzo alguna activitat intel·lectual, com ara, escriure aquest blog.






















El "Pulparindo" és un dolç indicat per a paladars delicats ja que no és especialment picant. Per als avesats al chile però existeix una versió "extrapicante".






















D'aquests últims en tinc una caixeta que guardo per a les grans ocasions, com ressolució d'auto-definits de Tarkus o re-visionats de pelis de Rohmer.


En el seu dia em vaig adonar que parlar-vos de dolços era una mica una tocada de pera, ja que em dedico a posar-vos les dents llargues i després us quedeu amb les ganes.

Avui però voldria posar-hi remei, ja que he re-trobat una botiga a Barcelona on venen alguns d'aquests dolços, i en concret, el "Pulparindo".

La botiga es diu Iztli i recordo haver-hi menjat un burrito força bo quan estava situada al Born però es veu que ara s'han traslladat a la Barceloneta.

Podeu localitzar-la a través de la seua web, on veureu que també admeten comandes.

Zoé a Bcn

Barcelonautes, aquesta nit estaran tocant a la city els Zoé, una de les bandes més en forma de l'actual panorama pop-rock mexicà.



Jo no m'ho perdo.

La perdició de Ripstein

En aquest blog he postejat sobre cinema mexicà en varies ocasions.

He mencionat a cineastes de renom com del Toro, Iñárritu, Arriaga, els Cuarón... però me n'he saltat un que, tot i no ser tan mediàtic, és molt important.

Aquest és Arturo Ripstein i no crec que m'equivoqui de gaire si dic que, ara per ara, és el cineasta mexicà per antonomàsia.

Quatre raons (i mitja) que avalen la meua opinió.

Una. És fill de pares cineastes, és a dir, és quasi cineasta de naixement. Es va criar als estudis Churubusco i va créixer entre focus, càmeres i cel·luloide. Probablement per les seues venes hi corren halurs de plata.

Dos. Va aprendre cinema al costat de Buñuel, el sord de Calanda. En la seua època mexicana Buñuel va treballar als estudis Churubusco i Ripstein se li va enganxar com un xiclet per absorbir-ne el seu talent.

Tres. Ripstein té una filmografia extenssíssima. Ja se sap que quantitat no es sinònim de qualitat però si de vint n'hi ha cinc de bones a mi ja m'està bé. I si no, mireu en Woody Allen.

Quatre. Les seues pelis no s'entenen sense Mèxic. I això no vol dir que si no ets un mexicòfil no entendràs res, no. Vol dir que si no existís Mèxic no hi hauria ni una peli com les de Ripstein.

I mitja. Ripstein no escriu les pelis que dirigeix. Això és greu? Bé, Hitchcok tampoc escrivia les seues pelis i segurament es considerat el més gran cineasta britànic. I qui escriu les pelis de Ripstein?

Doncs les últimes les ha escrit Paz Garciadiego, la seua dona. I si fa temps us parlava del tàndem Iñarritu Arriaga com un dels més fructífers del cinema mexicà, el tàndem Ripstein Garciadediego encara ho és més.

Evidentment, per més que lloï en Ripstein, cal haver gaudit d'alguna peli seua i si encara no n'heu vist cap, no dubto gens en recomanar-vos "La perdición de los hombres".

Ara per ara, la meua pel·lícula mexicana favorita.

Jeroglífic Japonès

Estic convençut que molts de vosaltres, cuates bloggers, haureu tingut problemes per conciliar el son aquests darrers dies.

Hi ha una pregunta que us ronda i no hi trobeu resposta, perquè el "calzón chino" s'anomena "calzón chino" i no "calzón japonés"?

Conscient d'aquest fet, i compromés amb la causa, us convido a resoldre aquest "jeroglífic".
















Tampoc obtindreu cap resposta però espero que ja us hagueu fet una rialla.

El calçotet xinès

Dia sí dia també escolto alguna frase o expressió mexicana que no me'n sé avenir, i un Potosí com aquest no el podia deixar passar.

Com no sabia per on començar (n'hi ha tantes), he fet doble clic a la columna "data de modificació" de la meva memòria i he escollit la més recent.

Comencem doncs aquesta nova secció del blog dedicada a expressions i frases mexicanes de les que no em sé avenir amb...

el "calzón chino", aka el calçotet xinès.

L'expressió la vaig escoltar fa un parell de dies de boca de l'E que en veure per televisió com li posaven els pantalons a un torero va exclamar esgarrifada,

"Le están haciendo calzón chino".

Si ja sabeu com posen els pantalons als toreros, segurament us fareu una idea de que va això del "calzón chino" i si no, ara us ho aclareixo.

Resulta que el "calzón chino" és una tortura de pati d'escola consistent en agafar l'esqüincle de torn pels calçotets i estirar-los-hi cap amunt amb força.

Fent això el que s'aconsegueix és... tan dolorós que no cal que ho expliqui.

Però, d'on ve aquesta expressió?

Tot i que potser estareu pensant en algun tipus de tortura xinesa la cosa no va per aquí. No, el "calzón chino" no te res a veure amb la Xina, si no amb el Japó.

Però perquè el Japó i no la Xina si es diu "chino"? Doncs no us ho sabria dir però té a veure amb el Japó, i el seu esport rei, el sumo.






















Queda clar?

Perruqueria Immòdica

A l'eixample barceloní hi ha aquesta perruqueria...

...que segurament no té gaire clientela mexicana.

Els repartidors de butano que donaven cops de martell a les bombones

D'un temps ençà, els repartidors de butano de Barcelona ja no criden "butanooo" per anunciar-se. Ara, donen cops de martell a les bombones.

Aquest "modern" mètode de comunicació provoca un soroll estrident i ensordidor que em posa de mala hòstia a mi, al ciutadans en general i al passejant desprevingut en concret.

Curiosament, a Mèxic DF, a l'altra banda de l'Atlàntic, el sistema per repartir el butano és molt similar a com és (era) a Barcelona.

Els repartidors del D.F emperò fa anys que s'anuncien a crit pelat i mai han optat pel repic de martell ensordidor.

Aquesta divergència evolutiva entre els repartidors de Barcelona i els del D.F em va plantejar una llarga qüestió.

Per què els repartidors de butano de Barcelona ja no criden "butanooo" i han optat per donar cops de martell a les bombones?

Per trobar una resposta em vaig fixar en els aspectes diferencials del repartiment de butano a ambdues bandes de l'Atlàntic.

Les bombones al D.F no són de color taronja, el repartidors enlloc de ser estrangers són nadius i aquests, enlloc de cridar "butanooo" criden "el gaaas".

Llavors, automàticament, se'm van acudir algunes respostes com aquestes...

El color taronja de les bombones no agrada als repartidors estrangers i els provoca una reacció hostil, cops de martell.

Als repartidors estrangers se'ls fa complicat dir "butanooo" i prefereixen comunicar-se d'una altra manera, a cops de martell.

Els repartidors estrangers són potencials tabalers però per dificultats d'integració opten per atonyinar les bombones, a cops de martell.

Veient que aquelles disquisicions només em duien als cops de martell, vaig optar pel treball de camp. Em vaig apropar a un repartidor per preguntar-li:

"Com és que els repartidors de butano de Barcelona ja no crideu 'butanooo' i heu optat per donar cops de martell a les bombones?"

La comunicació no va ser fàcil, però tampoc va ser a cops de martell com cabia esperar, i em va semblar entendre:

"Mi jefe ha enseñado así"

És a dir, al seu cap (que per cert era nadiu), se li va fer massa difícil ensenyar-li a dir "butanooo" i se li va acudir la brillant idea de donar-li un martell.

Llavors, per un instant, vaig pensar que el meu deure com a ciutadà (i nadiu) era corregir aquella aberració evolutiva.

Tenia que prendre-li el martell i ensenyar-li a dir "butanooo" a aquell repartidor que donava cops de martell a les bombones.

Si calia m'hi estaria una hora, o dos, o tres, o les que calgués. O potser podria ensenyar-li a dir "el gaaas" que és més fàcil.

Però no ho vaig fer. I me'n vaig anar, capcot, amb el repic de martell a les meues esquenes.

Adéu orenetes

Aquests darrers mesos se'ns han mort tres familiars molt estimats.

L'última en morir va ser l'àvia de casa, la iaia, que després de massa anys de malaltia es va adormir la nit del 14 de Febrer i ja no es va despertar.

Aquell diumenge al matí, quan anàvem cap al poble, l'E cantussejava aquesta cançó...

Mordida en 3 actes. II - Els canins.

Els canins o queixals es fan servir per esquinçar. En el cas dels animals, a més, també els serveixen per atrapar les seues preses.


La A i el J estaven engarjolats en una comissaria a les afores del DF. Hores d'ara haurien de ser a casa, calentets i escarxofats al sofà. En canvi, estaven entre reixes, passant fred i asseguts en un banquet de fusta que se'ls començava a clavar al cul.

Quan aquell oficial els va dir que la troca era robada no s'ho podien creure i això que els va ensenyar un llistat de vehicles on apareixia la seua matrícula. "I què?" van pensar, "aquest llistat el faig jo amb el Word". De totes maneres, com més valia no portar-li la contraria, el van "acompanyar" a comissaria.

Un cop allà els van ensenyar una denuncia de robatori. Es van repensar, "bé, potser sí que es robada la troca". A més, en cap moment es va parlar de mordida, semblava que la cosa anava de debò. Llavors els van permetre fer una trucada, com a les pel·lícules, i van avisar la germana del J, l'advocada de la família.

L'oficial que els havia detingut i tres més els "vigilaven" mentre jugaven a cartes. D'aquells quatre polis no se'n podia esperar res de bo, feien una fila horrible; bruts, despentinats, descamisats... n'hi havia un que es gratava tota l'estona (potser tenia puces i tot). Semblava aquell quadre, "Gossos jugant al poker".

La A duia el tupper de chilaquiles entre les mans. Abans de baixar de la troca J li havia dit que no hi deixés res de valor, per si de cas. Com que la troca era nova i encara no hi havia hagut temps per deixar-hi res de bo la A es va endur els chilaquiles que, amb la gana que tenien, havien adquirit prou valor.

Quan els polis començaven l'enèsima ronda, un d'ells es va girar cap a la A i el J i els va bordar "com tardi massa ta germana us quedeu tancats fins dilluns". El J va demanar perquè i li van respondre que dissabtes i diumenges no es treballava. El poli males puces va afegir "i entre setmana juguem a cartes".

Mentre els polis reien la A li va arremangar la màniga del jersei al J per mirar el rellotge. Faltaven deu minuts per mitja nit. Es van abraçar. Aquells polis jugant al poker els tenien ben agarrats.

Continuarà...

Paràbola de "el alcoholímetro"

En aquesta vida us trobareu davant situacions en que tindreu que actuar amb rapidesa. La resposta a aquestes situacions potser no serà complexa però no la menysteniu perquè en menys d'un segon pot canviar el vostre futur.

Fa tres mesos, a les tantes de la matinada, l'A i a la MM tornaven de festa amb el cotxe quan els van aturar en un control d'alcoholèmia. Li van demanar a l'A si havia begut i com que ho havia fet li van fer la prova i va donar positiu.

L'A es va haver de passar 24 hores a "el torito", que és com se'n diu del lloc on engarjolen als que enxampen conduint beguts. La MM, per la seua banda, va haver de trucar al seu pare perquè l'anés a recollir, ella també havia begut i si conduia també l'engarjolarien.

Tot i que a final de comptes l'experiència de l'A a "el torito" no va ser traumàtica, i el pitjor de tot va ser haver de despertar al pare de la MM, s'haguessin pogut estalviar el tràngol si en un moment donat haguessin escollit una altra resposta.

Segurament pensareu que no bevent o agafant un taxi quan tocava era suficient. Sí, certament, però un cop el mal estava fet també s'haguessin pogut estalviar el tràngol, però com? Per si esteu pensant en una "mordida" ja us avanço que la cosa no va per aquí.

Fa un mes tornàvem de festa a les tantes de la matinada, la B, la E, el F i jo amb el vocho del F, quan ens van aturar en un control d'alcoholèmia. Llavors, li van preguntar al F "¿ha estado tomando?".

Després d'aquella pregunta capciosa i abans que F contestés no va passar ni un segon, lapse ínfim suficient però per a que es conjuguessin totes les seues neurones i consensuessin una resposta, "no".

Dit això, simplement "no", ens dessitjaren bona nit i vàrem continuar el nostre camí.

Si com a mínim l'A i la MM haguessin demanat el comodí del 50%...