Èxtasi dominical

Aquest diumenge al migdia, mentre resolia l'auto-definit de Tarkus i degustava un Pulparnido "extrapicante", me n'he recordat de vosaltres, cuates bloggers.

Així que voldria compartir aqueix moment extàtic dominical amb, què millor, que un auto-definit amb sabor mexicà.






















Actualització: solució aquí (i no feu trampes :-)

El Pulparindo

La primera vegada que vaig tornar de Mèxic vaig dur, a mode de souvenir, un mega-mix de "dulces" per als amics i companys de feina.

Els dolços no van agradar a tothom (colla de llepafils) però hi va haver una minoria de cuates sibarites a qui van entusiasmar.

D'ençà, aquesta minoria sibarita, quan s'assabenta que he d'anar a Mèxic, em demanen que els porti dolços.

I en concret me'n demanen un de molt senzill però alhora delicat, aquest és, un clàssic entre clàssics, el "Pulparindo".

El "Pulparindo" és un dolç fet, al igual que molts dolços mexicans, a base de pasta de "tamarindo" que es disposa en forma de barreta, se sala i s'arrebossa de chile.

Personalment, m'agrada menjar-lo a petites mossegades deixant-lo desfer lentament sobre la llengua mentre realitzo alguna activitat intel·lectual, com ara, escriure aquest blog.






















El "Pulparindo" és un dolç indicat per a paladars delicats ja que no és especialment picant. Per als avesats al chile però existeix una versió "extrapicante".






















D'aquests últims en tinc una caixeta que guardo per a les grans ocasions, com ressolució d'auto-definits de Tarkus o re-visionats de pelis de Rohmer.


En el seu dia em vaig adonar que parlar-vos de dolços era una mica una tocada de pera, ja que em dedico a posar-vos les dents llargues i després us quedeu amb les ganes.

Avui però voldria posar-hi remei, ja que he re-trobat una botiga a Barcelona on venen alguns d'aquests dolços, i en concret, el "Pulparindo".

La botiga es diu Iztli i recordo haver-hi menjat un burrito força bo quan estava situada al Born però es veu que ara s'han traslladat a la Barceloneta.

Podeu localitzar-la a través de la seua web, on veureu que també admeten comandes.

Zoé a Bcn

Barcelonautes, aquesta nit estaran tocant a la city els Zoé, una de les bandes més en forma de l'actual panorama pop-rock mexicà.



Jo no m'ho perdo.

La perdició de Ripstein

En aquest blog he postejat sobre cinema mexicà en varies ocasions.

He mencionat a cineastes de renom com del Toro, Iñárritu, Arriaga, els Cuarón... però me n'he saltat un que, tot i no ser tan mediàtic, és molt important.

Aquest és Arturo Ripstein i no crec que m'equivoqui de gaire si dic que, ara per ara, és el cineasta mexicà per antonomàsia.

Quatre raons (i mitja) que avalen la meua opinió.

Una. És fill de pares cineastes, és a dir, és quasi cineasta de naixement. Es va criar als estudis Churubusco i va créixer entre focus, càmeres i cel·luloide. Probablement per les seues venes hi corren halurs de plata.

Dos. Va aprendre cinema al costat de Buñuel, el sord de Calanda. En la seua època mexicana Buñuel va treballar als estudis Churubusco i Ripstein se li va enganxar com un xiclet per absorbir-ne el seu talent.

Tres. Ripstein té una filmografia extenssíssima. Ja se sap que quantitat no es sinònim de qualitat però si de vint n'hi ha cinc de bones a mi ja m'està bé. I si no, mireu en Woody Allen.

Quatre. Les seues pelis no s'entenen sense Mèxic. I això no vol dir que si no ets un mexicòfil no entendràs res, no. Vol dir que si no existís Mèxic no hi hauria ni una peli com les de Ripstein.

I mitja. Ripstein no escriu les pelis que dirigeix. Això és greu? Bé, Hitchcok tampoc escrivia les seues pelis i segurament es considerat el més gran cineasta britànic. I qui escriu les pelis de Ripstein?

Doncs les últimes les ha escrit Paz Garciadiego, la seua dona. I si fa temps us parlava del tàndem Iñarritu Arriaga com un dels més fructífers del cinema mexicà, el tàndem Ripstein Garciadediego encara ho és més.

Evidentment, per més que lloï en Ripstein, cal haver gaudit d'alguna peli seua i si encara no n'heu vist cap, no dubto gens en recomanar-vos "La perdición de los hombres".

Ara per ara, la meua pel·lícula mexicana favorita.

Jeroglífic Japonès

Estic convençut que molts de vosaltres, cuates bloggers, haureu tingut problemes per conciliar el son aquests darrers dies.

Hi ha una pregunta que us ronda i no hi trobeu resposta, perquè el "calzón chino" s'anomena "calzón chino" i no "calzón japonés"?

Conscient d'aquest fet, i compromés amb la causa, us convido a resoldre aquest "jeroglífic".
















Tampoc obtindreu cap resposta però espero que ja us hagueu fet una rialla.

El calçotet xinès

Dia sí dia també escolto alguna frase o expressió mexicana que no me'n sé avenir, i un Potosí com aquest no el podia deixar passar.

Com no sabia per on començar (n'hi ha tantes), he fet doble clic a la columna "data de modificació" de la meva memòria i he escollit la més recent.

Comencem doncs aquesta nova secció del blog dedicada a expressions i frases mexicanes de les que no em sé avenir amb...

el "calzón chino", aka el calçotet xinès.

L'expressió la vaig escoltar fa un parell de dies de boca de l'E que en veure per televisió com li posaven els pantalons a un torero va exclamar esgarrifada,

"Le están haciendo calzón chino".

Si ja sabeu com posen els pantalons als toreros, segurament us fareu una idea de que va això del "calzón chino" i si no, ara us ho aclareixo.

Resulta que el "calzón chino" és una tortura de pati d'escola consistent en agafar l'esqüincle de torn pels calçotets i estirar-los-hi cap amunt amb força.

Fent això el que s'aconsegueix és... tan dolorós que no cal que ho expliqui.

Però, d'on ve aquesta expressió?

Tot i que potser estareu pensant en algun tipus de tortura xinesa la cosa no va per aquí. No, el "calzón chino" no te res a veure amb la Xina, si no amb el Japó.

Però perquè el Japó i no la Xina si es diu "chino"? Doncs no us ho sabria dir però té a veure amb el Japó, i el seu esport rei, el sumo.






















Queda clar?

Perruqueria Immòdica

A l'eixample barceloní hi ha aquesta perruqueria...

...que segurament no té gaire clientela mexicana.

Els repartidors de butano que donaven cops de martell a les bombones

D'un temps ençà, els repartidors de butano de Barcelona ja no criden "butanooo" per anunciar-se. Ara, donen cops de martell a les bombones.

Aquest "modern" mètode de comunicació provoca un soroll estrident i ensordidor que em posa de mala hòstia a mi, al ciutadans en general i al passejant desprevingut en concret.

Curiosament, a Mèxic DF, a l'altra banda de l'Atlàntic, el sistema per repartir el butano és molt similar a com és (era) a Barcelona.

Els repartidors del D.F emperò fa anys que s'anuncien a crit pelat i mai han optat pel repic de martell ensordidor.

Aquesta divergència evolutiva entre els repartidors de Barcelona i els del D.F em va plantejar una llarga qüestió.

Per què els repartidors de butano de Barcelona ja no criden "butanooo" i han optat per donar cops de martell a les bombones?

Per trobar una resposta em vaig fixar en els aspectes diferencials del repartiment de butano a ambdues bandes de l'Atlàntic.

Les bombones al D.F no són de color taronja, el repartidors enlloc de ser estrangers són nadius i aquests, enlloc de cridar "butanooo" criden "el gaaas".

Llavors, automàticament, se'm van acudir algunes respostes com aquestes...

El color taronja de les bombones no agrada als repartidors estrangers i els provoca una reacció hostil, cops de martell.

Als repartidors estrangers se'ls fa complicat dir "butanooo" i prefereixen comunicar-se d'una altra manera, a cops de martell.

Els repartidors estrangers són potencials tabalers però per dificultats d'integració opten per atonyinar les bombones, a cops de martell.

Veient que aquelles disquisicions només em duien als cops de martell, vaig optar pel treball de camp. Em vaig apropar a un repartidor per preguntar-li:

"Com és que els repartidors de butano de Barcelona ja no crideu 'butanooo' i heu optat per donar cops de martell a les bombones?"

La comunicació no va ser fàcil, però tampoc va ser a cops de martell com cabia esperar, i em va semblar entendre:

"Mi jefe ha enseñado así"

És a dir, al seu cap (que per cert era nadiu), se li va fer massa difícil ensenyar-li a dir "butanooo" i se li va acudir la brillant idea de donar-li un martell.

Llavors, per un instant, vaig pensar que el meu deure com a ciutadà (i nadiu) era corregir aquella aberració evolutiva.

Tenia que prendre-li el martell i ensenyar-li a dir "butanooo" a aquell repartidor que donava cops de martell a les bombones.

Si calia m'hi estaria una hora, o dos, o tres, o les que calgués. O potser podria ensenyar-li a dir "el gaaas" que és més fàcil.

Però no ho vaig fer. I me'n vaig anar, capcot, amb el repic de martell a les meues esquenes.

Adéu orenetes

Aquests darrers mesos se'ns han mort tres familiars molt estimats.

L'última en morir va ser l'àvia de casa, la iaia, que després de massa anys de malaltia es va adormir la nit del 14 de Febrer i ja no es va despertar.

Aquell diumenge al matí, quan anàvem cap al poble, l'E cantussejava aquesta cançó...

Mordida en 3 actes. II - Els canins.

Els canins o queixals es fan servir per esquinçar. En el cas dels animals, a més, també els serveixen per atrapar les seues preses.


La A i el J estaven engarjolats en una comissaria a les afores del DF. Hores d'ara haurien de ser a casa, calentets i escarxofats al sofà. En canvi, estaven entre reixes, passant fred i asseguts en un banquet de fusta que se'ls començava a clavar al cul.

Quan aquell oficial els va dir que la troca era robada no s'ho podien creure i això que els va ensenyar un llistat de vehicles on apareixia la seua matrícula. "I què?" van pensar, "aquest llistat el faig jo amb el Word". De totes maneres, com més valia no portar-li la contraria, el van "acompanyar" a comissaria.

Un cop allà els van ensenyar una denuncia de robatori. Es van repensar, "bé, potser sí que es robada la troca". A més, en cap moment es va parlar de mordida, semblava que la cosa anava de debò. Llavors els van permetre fer una trucada, com a les pel·lícules, i van avisar la germana del J, l'advocada de la família.

L'oficial que els havia detingut i tres més els "vigilaven" mentre jugaven a cartes. D'aquells quatre polis no se'n podia esperar res de bo, feien una fila horrible; bruts, despentinats, descamisats... n'hi havia un que es gratava tota l'estona (potser tenia puces i tot). Semblava aquell quadre, "Gossos jugant al poker".

La A duia el tupper de chilaquiles entre les mans. Abans de baixar de la troca J li havia dit que no hi deixés res de valor, per si de cas. Com que la troca era nova i encara no hi havia hagut temps per deixar-hi res de bo la A es va endur els chilaquiles que, amb la gana que tenien, havien adquirit prou valor.

Quan els polis començaven l'enèsima ronda, un d'ells es va girar cap a la A i el J i els va bordar "com tardi massa ta germana us quedeu tancats fins dilluns". El J va demanar perquè i li van respondre que dissabtes i diumenges no es treballava. El poli males puces va afegir "i entre setmana juguem a cartes".

Mentre els polis reien la A li va arremangar la màniga del jersei al J per mirar el rellotge. Faltaven deu minuts per mitja nit. Es van abraçar. Aquells polis jugant al poker els tenien ben agarrats.

Continuarà...

Paràbola de "el alcoholímetro"

En aquesta vida us trobareu davant situacions en que tindreu que actuar amb rapidesa. La resposta a aquestes situacions potser no serà complexa però no la menysteniu perquè en menys d'un segon pot canviar el vostre futur.

Fa tres mesos, a les tantes de la matinada, l'A i a la MM tornaven de festa amb el cotxe quan els van aturar en un control d'alcoholèmia. Li van demanar a l'A si havia begut i com que ho havia fet li van fer la prova i va donar positiu.

L'A es va haver de passar 24 hores a "el torito", que és com se'n diu del lloc on engarjolen als que enxampen conduint beguts. La MM, per la seua banda, va haver de trucar al seu pare perquè l'anés a recollir, ella també havia begut i si conduia també l'engarjolarien.

Tot i que a final de comptes l'experiència de l'A a "el torito" no va ser traumàtica, i el pitjor de tot va ser haver de despertar al pare de la MM, s'haguessin pogut estalviar el tràngol si en un moment donat haguessin escollit una altra resposta.

Segurament pensareu que no bevent o agafant un taxi quan tocava era suficient. Sí, certament, però un cop el mal estava fet també s'haguessin pogut estalviar el tràngol, però com? Per si esteu pensant en una "mordida" ja us avanço que la cosa no va per aquí.

Fa un mes tornàvem de festa a les tantes de la matinada, la B, la E, el F i jo amb el vocho del F, quan ens van aturar en un control d'alcoholèmia. Llavors, li van preguntar al F "¿ha estado tomando?".

Després d'aquella pregunta capciosa i abans que F contestés no va passar ni un segon, lapse ínfim suficient però per a que es conjuguessin totes les seues neurones i consensuessin una resposta, "no".

Dit això, simplement "no", ens dessitjaren bona nit i vàrem continuar el nostre camí.

Si com a mínim l'A i la MM haguessin demanat el comodí del 50%...

T'agrada la maonesa?

És un fet constatat per l'IMEA (Institut Mexicà Estadístic de l'Aixetaire) que la salsa maonesa agrada poc als mexicans.

Concretament, la maonesa agrada poc a un 90% dels mexicans, no agrada gens a un 8% i a un 2% li encanta (encara que li costa d'admetre en públic).

No és que els mexicans no en mengin de maonesa, en mengen. De fet, el 90% dels mexicans a qui la maonesa agrada poc, en menja gairebé a diari.

Com s'explica això?

Doncs resulta que la maonesa s'utilitza molt però s'utilitza quasi bé com si fos mantega, és a dir, es fa servir per untar. I s'unta en fiiines capes.

L'exemple més significatiu d'us de maonesa untada el trobem en les famoses "tortas".

I quan dic "tortas" no em refereixo a pastissos, em refereixo a uns entrepans deliciosos com aquest de la foto (normalment més petit però).














Totes les "tortas" duen maonesa untada però amb comte no regalimi perquè si d'una torta en regalima maonesa... més d'un "guácala" sentireu dir.

I "guácala", aquesta interjecció tan mexicana, no vol dir pas "mmm què bo". Més aviat vol dir "ecs, quin fàstic".

Tampoc penseu que és una qüestió de garraperia, simplement resulta que aquella fina capa és el punt que els agrada a la majoria i si n'hi ha més els fa fàstic.

No deixa de ser curiós però que una salsa més aviat neutra com la maonesa s'usi amb tanta cautela i en canvi amb qualsevol altra salsa amb chile passi tot el contrari.

Trobo que el lògic seria posar més maonesa i menys chile però ja se sap "para gustos colores" o "tants caps tants barrets".

Personalment la maonesa m'encanta i me la menjo a cullerades, sí, literalment. I sobretot, en presència de mexicans perquè llavors, quan escolto l'esperat "guácala", encara gaudeixo més.

I a vosaltres, us agrada la maonesa? molt, poc, gens?

Mordida en 3 actes. I - Els incisius.

A l'hora de fer una mordida els incisius són les dents que actuen primer, s'utilitzen per tallar l'aliment.


Un divendres com molts altres la A i el J tornaven de treballar. Eren vora les vuit de la tarda i com tots els divendres a aquella hora el trànsit estava força carregat. La troca que els havia regalat el pare d'ella el mes passat avançava a pas de cargol.

La A i el J estaven rendits i només tenien ganes d'arribar a casa. Soparien el tupper de chilaquiles que els havia dut la mare d'ell al taller i que ara duia l'A entre les cames. Després, per fer la digestió, seurien al sofà, posarien algun devedé i segurament s'adormirien abans del final.

Mentre discutien quina peli mirarien en arribar el trànsit s'alleugí i en qüestió de vint minuts agafaven el trencall cap a casa. Finalment el J havia cedit i posarien la peli que a la A li feia més gràcia, fet i fet, el J sempre s'adormia als cinc minuts de començar.

La gana va fer que l'A obrís el tupper de chilaquiles per olorar-los, mira que li queia malament la sogra però quins chilaquiles que feia. Després els va passar per sota el nas del J i de seguit se li va fer la boca aigua, "llàstima que la troca no du microones de sèrie" va dir.

Mentre reien l'ocurrència del J i ja es feien a casa assaborint els chilaquiles una sirena de policia els va tallar el rotllo. Tan aviat va poder, el J aturà la troca, i mentre l'A es preguntava quina imprudència podien haver comés, l'oficial va donar uns copets al vidre.

El J va trigar una estona a abaixar el vidre, encara tenia el reflex de buscar la maneta de la vella Caribe. Llavors, l'oficial s'apropà a la finestra i amb una rialla que mostrava tots els incisius els va donar la bona nit. Acte seguit, els va informar que el vehicle que duien era robat.

Continuarà...

Quin descans

Barcelona Mèxic, vol directe. 12 hores, 0 escales.

Pujo a l'avió d'Aeroméxico a tres quarts de 10, deso l'abric al porta equipatge i m'assec, amb tota la tranquil·litat del món.

La tranquil·litat de saber que quan em desperti estaré arribant a Mèxic, no a París, ni a Frankfurt, ni, en el millor del casos, a Madrid.

La tranquil·litat de saber que no hauré de baixar de l'avió mig adormit i esverar-me buscant un número de porta per fer la connexió.

La tranquil·litat de saber que no es perdrà la maleta ves a saber on i que farà cap a Mèxic ves a saber quan.

Deso la manta, m'acomodo el coixí a l'esquena, plego l'orellera dreta del seient, hi recolzo el cap i trec un peu al passadís, quin descans.

Amb els ulls mig aclucats miro l'ala per la finestreta, probablement m'adormiré a meitat enlairament i no em despertaré fins que ens duguin sopar.

A punt d'adormir-me em pertorba una veu. Un tipus, en anglès, vol saber si no m'importaria intercanviar el meu lloc amb el de la seua dona, per seure junts.

Alço el cap per veure on s'asseu ella, és un lloc de passadís, a l'altra banda. No m'importa. Em descordo el cinturó, m'aixeco, agafo l'abric i vaig cap allà.

Allà, deso l'abric, m'assec i mentre em cordo el cinturó una veu em saluda, és la noia que s'asseu al meu costat.

En castellà, la noia em demana l'hora. Miro el rellotge, li dic que ja són gairebé les deu. La noia esbufega, ja te ganes de “despegar”.

Em demana si no sóc mexicà, li dic que no. Em demana si sóc de Barcelona, més o menys. Ara que l'he sentida parlar li demano si és madrilenya, més o menys.

Em demana que si sóc del Barça, ric. Per fer-li la punyeta li demano si és de l'Atlètic i resulta que sí. La veu del capità interromp el qüestionari.

Ens dona la benvinguda, ens informa de l'estat del cel i ens confirma la durada del vol, 12 hores. La madrilenya esbufega i li pregunto si és que potser no ho sabia.

Em diu que sí però com que ve de Madrid ha sortit de casa a les 7, que era el primer cop que venia a Barcelona i li feia por perdre la connexió, a part resulta que patia per les maletes...

Mentre me l'escolto m'acomodo el coixí a l'esquena, plego l'orellera esquerra del seient, hi recolzo el cap i trec un peu al passadís.

Per la finestreta veig l'ala, ja volem.

Ara bè Nadal

Hi ha una tradició nadalenca a Mèxic que em sembla especialment graciosa. Us en faig 5 pesos a veure que us sembla.

Desconec com es va originar, té tota la pinta de ser un invent comercial, però de ben segur que és 100% mexicana.

Es tracta de regalar una petita ovella de peluix per desitjar prosperitat econòmica. O comprar-te-la tu mateix, no sigui cas que després et quedis escurat.














Durant el Nadal trobes borreguitos de peluix a totes les llars, en general penjats a la porta d'entrada o al rebedor i en venen per tot arreu, inclús per la tele.

Al començament em va semblar estrany, no veia la relació entre les ovelles i els calers. Si haguessin regalat gallines, per allò dels ous d'or...

No vaig trigar gaire però en entendre el simbolisme oví, i si ho vaig entendre jo és perquè es tracta de quelcom molt simple.

Resulta que col·loquialment dels diners, a Mèxic, se'n diu "lana". I com la llana surt de les ovelles, relació establerta.

No és estrany doncs trobar ovelles per tot, tothom s'aferra al que convingui quan van mal dades i a Mèxic hi van sovint, més en els temps que corren.

A part, em sembla un desig molt sensat. Ja sabem que els diners no fan la felicitat però per molta felicitat que desitgis, si no hi ha calers...

Així que, com ja s'apropa el nou any, i molt em temo que no tornaré a postejar fins Gener, aprofito per enviar-vos els meus millors desitjos.

Cuates bloggers, salut (això sempre) i molta llana.